Laia Peire Marí, graduada en Comunicació Audiovisual: "Volia fer el documental perquè em fa pena com ha canviat Eivissa"

‘Eivissa ja no és Eivissa’ és el títol del documental que ha produït Laia Peire Marí, jove graduada de Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, mig catalana mig eivissenca. «És una proposta de websèrie documental sobre la història, la cultura i la gastronomia d'Eivissa», resumeix Peire, que va desenvolupar aquesta proposta com a treball final de grau.

La feina consisteix en una part escrita i una part audiovisual. La primera d’aquestes seria la proposta de la sèrie, amb els seus 16 capítols organitzats en quatre blocs: «Quatre receptes de la mar, quatre del camp, quatre dedicades a festes religioses i un quart bloc que es diu ‘final’, amb dos postres i dues begudes», detalla la jove.

Com és el documental

Així, el primer grup, ‘Mar’, se centra «en els orígens d’Eivissa i en la relació històrica de l’illa amb la mar. A través de receptes marineres es tracten temes com els primers pobladors, el comerç marítim, la pesca, la posidònia o ses Salines», com consta en el seu treball.

El segon bloc, ‘Camp’, «s’endinsa en l’interior de l’illa per explorar la vida pagesa, l’agricultura tradicional i les matances, elements essencials de la cultura rural eivissenca».

El tercer, ‘Festes’, «se centra en receptes vinculades al calendari festiu i religiós, que permeten entendre la gastronomia des de les celebracions i les tradicions».

El quart conjunt, ‘Final’, «funciona com una síntesi de la websèrie i connecta amb la part més contemporània, fins arribar a l’Eivissa actual».

La part audiovisual que va crear va ser el primer capítol, l’episodi pilot del documental dedicat al bullit de peix, un plat molt famós i reconegut de l’illa i, a més, molt propera a ella. «Mitjançant la recepta faig també una petita explicació dels inicis de la història d'Eivissa: és tot molt observacional, per situar a l’espectador. Primer es parla dels fenicis. Després d’explicar la història, entra la recepta», esclareix Peire: «Però tampoc és un vídeo sobre fer la recepta com a un programa de cuina, on t’expliquen pas a pas com fer-lo, perquè no tenia els ingredients, ni les quantitats, ni tots els passos...».

Així, Peire comenta que va tenir més en compte no només l’elaboració del bullit, sinó també els aspectes identitaris o culturals com poden ser les embarcacions, els llaüts, que anaven a buscar el peix.

Com va sorgir la idea

«Jo sabia que volia fer un documental sobre Eivissa, però no sabia com enfocar-ho, perquè era un tema massa ampli i no sabia què tractar-hi en concret», comenta l’autora. «Com que ma mare sempre m’havia parlat d’escriure les receptes de l’àvia, un dia em vaig il·luminar i vaig pensar a fer les receptes i aprofitar per descriure la història de l’illa. És cert que no vaig agafar les de l’àvia, sinó les més tradicionals; però el més important per mi és que fossin plats que jo havia menjat i que coneixia. Tampoc volia mostrar les més famoses, encara que al final ho són també», sosté.

«La idea va sorgir perquè em fa molta pena el que li ha passat a l’illa: tota la massificació turística, per una banda, el turisme de masses i, per l’altra, el turisme de luxe, s’estan carregant Eivissa», considera Peire: «Jo ho he notat a Santa Eulària, d’on és ma mare i on he vingut des de petita: hi ha molta diferència. Els plats que jo menjava de petita que els feia l’àvia i que es podien trobar per tot arreu, ara es poden trobar en dos llocs comptats. S’està perdent la cuina tradicional. No només passa aquí, també passa a Barcelona i a molts llocs del món en general, però em fa molta pena».

Explica que el documental tampoc serveix com a «crítica al turisme»: «Jo només volia mostrar el que és realment Eivissa. No des de la denúncia, sinó reivindicar la cultura pròpia d’aquí. Mostrar l’altra part que també existeix. Quan li comento a la gent que tinc família d’aquí, ningú s'espera que hi hagi alguna cosa més que platges i discoteques», lamenta la jove. Entorn de les crítiques esclareix que només el darrer episodi de la websèrie està més enfocat a l’Eivissa actual.

Primer capítol gravat, la resta pensat

«Estan tots els capítols ideats, però gravat només el primer capítol», afirma Peire, que assegura que era molta feina fer tot ella sola: «La idea d’aquest format és que jo faig la proposta de tota la sèrie i gravo el primer capítol perquè es vegi com és per si una productora ho vol comprar».

Donat que era una proposta també com a treball final de grau, no es podia dedicar a gravar tots els capítols sencers abans de l’entrega. «En un futur sí que m’agradaria veure tot completat, sigui fer-la jo pel meu propi goig o buscar una productora, o per TV3, IB3...», reflexiona la jove: «Als meus professors els va agradar molt, em van dir que era original i que si podia que la fes sencera o enviar-ho a una productora».

Què canviaria del treball

«Amb la part del vídeo no estic gaire satisfeta, ho havia d’entregar aviat i m’hauria agradat fer-lo millor», critica Peire: «No tenia gaire temps i el pressupost era nul, a més que vaig fer-ho tot jo sola... La veritat que se’m va complicar».

D’aquesta manera, la documentalista explica que si ho fas amb equip, encara que no sigui un equip molt ample, tot millora: «Si ho fas entre dues, tres o més persones ja es pot aconseguir un resultat molt millor: un historiador que t’expliqui bé la part històrica, algú del món de la gastronomia per la recepta, un guionista perquè t’escrigui un bon guió...». En resum, continuaria amb la seva idea, però «canviaria una mica la proposta i tornaria a gravar el pilot».

Així i tot, li encantaria veure la peça a festivals de curtmetratges i similars, donat que l’objectiu final que es planteja és fer difusió de la cultura eivissenca.

L’assignatura que més li va agradar de la seva carrera va ser justament l’assignatura de documentals. «Potser m’agradaria dedicar-me a fer documentals en un futur, no m’importaria. És un àmbit en el qual gaudeixo bastant», sosté Peire, que no es tanca tampoc a res: «També m’agradaria fer ficció... No tinc res tancat encara».

Suscríbete para seguir leyendo