José Julián González Navarro, manxec a Eivissa: «Vaig aprendre català gràcies a un veí, però va ser difícil»

José Julián González Navarro duu a Eivissa des de l’any 1998: «Jo venia de Menorca, hi vaig estar dos anys i després vaig demanar venir a Santa Eulària», explica. Des d’aquell moment no s’ha tornat a mudar. «És cert que a les vacances anàvem al poble», matisa González referint-se a Vianos, a la serra d’Alcaraz a Castella la Manxa: «Em vaig mudar a Menorca per motius laborals i ja fa 28 anys que estic a Santa Eulària, on he format la meva família i la meva vida», sosté González.

Tota la seva vida ha treballat a l’ensenyament i la major part d’aquest temps a l’institut Xarc: «Allà he estat fins que em vaig jubilar, l’any 2021, però encara segueixo al poble». Sobre el que li agrada fer ara que està jubilat afirma que algunes de les seves aficions inclouen «caminar»: «M’agrada molt recórrer l’illa».

A més de caminar li encanta escriure: «Escric sobre allò que em dona la imaginació, sobre l’illa o altres coses». Va començar el 2016 i ja té cinc novel·les publicades. «Procuro fer llibres amb els quals la gent no s’avorreixi, per mi el pitjor error d’un escriptor és escriure perquè la gent no et continuï llegint», considera el professor jubilat. Segons González, de les coses que més li agraden és quan algú s’ha llegit algun dels seus llibres i li explica que s’ho ha passat bé amb la lectura.

Com és ser professor a Eivissa

«El meu germà sempre que ve em diu: ‘No saps la sort que tens que et saludin tres generacions’», riu González: «Ell sempre em recorda que conec els pares, els fills i, fins i tot, els avis». Explica que això ve per la seva professió, de la qual el que més li agradava era justament el contacte amb la gent i «animar»: «Sempre m’ha agradat molt animar els al·lots o al·lotes a què desenvolupin les seves capacitats i que comencin a creure en ells mateixos. És a dir, que confiïn en ells i que s’obrin a la resta de gent i a l’estudi. Crec que és molt important», recalca González.

Les diferències entre el seu poble i Eivissa les resumeix en els sectors en els que es treballa: «A Eivissa es viu del turisme. Santa Eulària està preparada perquè la gent vingui, però al meu poble viuen 300 persones i les activitats principals són l’agricultura i ramaderia».

Sobre la llengua explica: «Al principi ni sabia que a Balears es parlava català. No tenia ni idea. De fet, el primer destí que em van donar va ser l’institut Maria Àngels Cardona, a Menorca, i jo preguntava per la directora. Em deien, el director es diu tal i jo insistia que m’havia tocat amb una tal Maria Àngels Cardona. No entenia absolutament res», fa broma el professor. «Del primer claustre al qual vaig assistir no me n’oblidaré mai. Tothom parlava en català i jo vaig entrar pensant, ‘no m’estic assabentant de res’. I la gent se’m quedava mirant com dient, ‘aquest tipus és bambo’. Finalment, vaig aprendre, gràcies a un veí, aquesta llengua, però em va resultar difícil», admet.

Suscríbete para seguir leyendo