Mònica López Reguant, catalana a Eivissa: «Venir a viure a l'illa ha estat la millor decisió de la meva vida»

«Era la primera vegada que m’independitzava i no ho faig a prop de casa dels meus pares, ara he d’agafar un avió o un vaixell per veure’ls», afirma, amb to de broma, Mònica López Reguant, una jove catalana, original de Cornellà de Llobregat, que fa sis anys que va venir a Eivissa a viure. És cambrera i malgrat que té altres estudis, s’ha quedat a l’establiment, el restaurant japonès Daruma, perquè li agrada la feina que fa.

«Vaig conèixer la meva parella, Jaume, just abans de la covid, ell és eivissenc i quan vàrem veure que la relació era de debò, volíem trobar un lloc on viure: com que ell és d’aquí era més fàcil venir, donat que ja tenia casa, i vaig provar sort», comenta López. Al principi li va costar «una mica» adaptar-se a l’illa: «Els primers anys van ser una mica difícils per mi, perquè sóc d’adaptació lenta, però vaig tenir molta ajuda», sosté la jove. «Tinc una persona al meu costat que m’estima i que m’impulsa… Al final he trobat el meu lloc i per mi ha estat la millor decisió de la meva vida venir a viure a Eivissa», confirma López.

Creu que la seva vida a Barcelona hagués estat molt diferent: «A la ciutat hi ha molt d’estrès, la gent va enfadada i estressada sense saber què fer. En canvi, aquí la gent la noto més relaxada», justifica López. Li agrada l’illa sobretot a l’hivern: «Ara a l’estiu es duplica la població, però a l’hivern es pot passejar, no hi ha ningú, m’agrada molt aquest estil de vida». També, hi ha altres aspectes de l’illa a l’estiu que per ella no són d’interès: «No m’agrada anar de discoteques, només he anat a una, i no és per mi». 

La jove, que en el seu moment va estudiar Tall i confecció i després el grau superior de Vestuari a mida i espectacle per interès personal, fa una feina completament diferent: «Jo no havia treballat mai de cambrera, però necessitava un lloc on treballar quan vaig arribar i ells necessitaven algú. Després de sis anys em quedo perquè m’agrada molt el que faig», assegura. «El 80% de la nostra clientela són eivissencs i te’ls trobes pel carrer, que et saludin i se’n recordin de tu és molt agradable». Amb tot i això, també fa altres coses: «Anem al gimnàs, faig pole dance i també dansa del ventre».

El dialecte eivissenc

Sobre el català, assegura que el fa servir cada dia, però que el dialecte eivissenc li costava «molt» quan va arribar: «Jaume i els seus amics parlen en eivissenc i no entenia res, em costava un munt», riu López. Quan se li pregunta si li han dit res de l’accent manté: «Se’n reien de mi. Jo parlo català, però clar, no notava que tingués un accent», justifica.

Sobre si troba a faltar Catalunya afirma: «Els meus pares. Vaig tot el que puc, però preferiria no tornar-hi a viure. Encara que si pogués decidir m’agradaria estar a prop d’ells, no és una decisió que pugui prendre jo sola i l’habitatge és el que és, està molt complicat allà». Així i tot, els seus pares també venen a veure-la quan poden.

Suscríbete para seguir leyendo