Catalina Ramón Noguera, veïna de Santa Eulària: "Li vaig donar una bufetada a Errol Flynn"

«Can Mayans va obrir el 1939, però primer vàrem posar la pastisseria a la casa groga del costat. Després, l’any 1950, ja vàrem obrir la nova», explica Catalina Ramón Noguera, de 85 anys I veïna de Santa Eulària. Com moltes altres persones de la seva edat, guarda molts records del passat, tant de la seva vida com del lloc on va néixer, créixer i viure. A més de les històries que conserva al seu cap, també guarda centenars de fotografies d’una Eivissa que molts dels que viuen avui dia no han conegut personalment.

La viuda de Joan Marí, Nito, de Can Mayans, amb qui va portar la mítica pastisseria del poble durant moltes dècades, mostra part del seu patrimoni. A més, narra històries que va viure amb altres familiars, com la seva germana Margarita o la seva cunyada Manolita, que van ajudar per molt temps a portar Can Mayans fins al seu tancament fa prop de 20 anys.

Algunes de les fotografies que encara té mostren com el seu marit es tirava a la Font d’en Lluna, quan el riu encara portava aigua i estava tot net. També conserva fotos de la boda que va celebrar juntament amb la seva germana Marga o de les matances que feien en l’època. D’altres que conserva mostren la seva mare, que si estigués viva tindria uns 120 anys, posant amb el seu germà de petits o a la seva filla que passeja per Santa Eulària fa quasi 60 anys, quan les rajoles del carrer Sant Jaume no eren les mateixes que les d’avui dia.

Altres són fotos familiars en les que es poden apreciar les robes que portaven els eivissencs fa més de 60 anys. Inclús les que es posaven a mitjan segle XX per anar de copes disten molt del que es pot veure a les discoteques actuals. Una dona «molt espavilada»

«A la meva germana li agradava molt anar a cosir, però jo ja quan tenia dotze anys sempre em volia guanyar uns diners», explica Ramón: «Quan era el temps de collir albercocs, hi anava amb unes amigues: els agafàvem, els obríem i els posàvem amb unes canyes a assecar. Hi havia cops que venia molta gent, donat que hi havia com una fàbrica. Cada a matí ens venien a recollir en autobús o en camió i anàvem als albercocs», afirma l’eivissenca. «Dinàvem allà i guanyàvem unes pessetes. També brodava. Allà on pogués guanyar una pesseta anava».

A més, s’enrecorda de quan Joan Marí li anava al darrere: «Quan ell venia del camp, havia de passar pels passadissos. La filla d’un dels metges estava enamorada d’en Nito i ella i una amiga baixaven quan ell pujava. Jo baixava per un dels passadissos i vaig veure que en Nito venia», comenta. «Elles anaven darrere i vaig sentir que deien ‘mira, ara ve en Nito i ens convidarà’, donat que ell era molt esplèndid. Jo vaig pensar ‘ni parlar-ne’. Quan en Nito passa pel meu costat em diu ‘que et puc acompanyar, avui?’. I jo dic: ‘Sí, perquè no’, només per fotre-les a elles. Ramón explica que quan varen seure al quiosc, passaven elles: «Jo vaig aixecar la copa i vaig dir ‘adéu’, i es varen quedar amb una cara... És clar, a partir d’allà ja no podia dir que no m’agradava, perquè no volia que les convidés a elles», admet l’eivissenca: «Jo era molt mala i molt espavilada».

«Vaig fer una pel·lícula amb una companyia que venien a tots els llocs d'Eivissa a gravar el ball pagès», explica Ramón sobre algunes de les coses que li van passar a la seva joventut: «Ens convidaven a Can Juanito a sopar i jo era molt mala, molt toca nassos», recorda Ramón. «Quan la meva germana Marga tenia 15 anys, jo en tenia 13. Era un jovenet alemany el que gravava la pel·lícula i el que ens va dir que anéssim a ballar. Com que el meu pare no deixava que la meva germana ballàs li vaig dir: ‘Jo no ballo’. Amb el que li agradava ballar a na Marga em feia llàstima que no la deixés ballar a ella també. El meu pare, ja espantat, em va demanar: ‘Però bé, balla, que ja li aixeco el càstig a la teva germana’».

Així, va dir-li a la seva germana: «Marga, vine que el papa t’ha tret el càstig» i varen ballar totes dues. «Al final la pel·lícula va sortir ratllada i varen perdre un dineral», lamenta Ramón.

«Eren inicis dels anys 50, jo encara era fadrina perquè vaig casar-me l’any 1953, i treballava a un bar on es va apropar l’artista de cinema molt conegut de l’època [Errol Flynn]», explica Ramón. «Era molt borratxo i molt irrespectuós: agafava les llagostes, les trencava i les buidava sense menjar-se-les», afegeix: «Deia, ‘bé, ja ho pagaré’, però això no es fa». Ramón explica que un dia estava comprant a la farmàcia: «De sobte, em va agafar per darrere per besar-me. Jo ni sabia qui m’agafava, perquè si hagués sabut que m’agafava ell li hagués esbergat més fort», riu la dona. «Li vaig esbergar una bufetada i em van dir els periodistes que el seguien ‘li ha pegat a Errol Flynn’: I si fos el rei d’Espanya», exclama Ramón: «Va ser un escàndol i fins i tot vaig sortir a una revista».

«Venien molts artistes a comprar a Can Mayans, perquè no hi havia cap botiga que tingués el que veníem nosaltres», conta Ramón. Entre ells es va personar Laurence Olivier: «Era un artista molt famós i molt senyor. Sempre venia disfressat a comprar, amb un capell, perquè de seguida hi havia sempre periodistes esperant a la porta de la botiga». Ramón conta que quan Olivier va veure la quantitat de periodistes que l’esperaven a la sortida va dir: «Mare meva, ara hauré de sortir i contestar a aquests emprenyos, que no em deixen ni respirar ni anar a comprar».

«Jo li vaig dir, ‘no es preocupi, acabi de comprar, que el faré sortir per un altre lloc’», comenta Ramón: «A Can Mayans hi havia una sortida per darrere, on estava el magatzem, que dona al carrer Sant Josep, quan va acabar de comprar me’l vaig emportar cap allà. Mentre l’acompanyava, els periodistes esperaven davant Can Mayans i deien ‘aquest no surt, aquest no surt’, i Olivier ja s’havia anat a un bar a prendre alguna cosa», fa broma Ramón.

Suscríbete para seguir leyendo