Microhistòria de ses Feixes del pla de Vila

«És una zona que m’agrada molt des de petit, donat que ens van portar un cop d’excursió amb el col·legi i ens van explicar la cultura i natura que tenia l’indret», explica Samuel Hortal, historiador, graduat en Arqueologia i especialitzat en gestió cultural, que va fer el seu treball de final de grau ‘Arqueologia rural a Eivissa: El cas de ses feixes’ per la Universitat de Barcelona.

«Vaig cursar l’assignatura Geoarqueologia, arqueologia del territori i del paisatge i després l’optativa El paisatge rural a l’antiguitat amb la professora Catalina Mas, que és de Mallorca», afirma sobre com li va sorgir la idea de tractar la temàtica de ses feixes: «Vàrem fer algun treball analitzant aspectes que es podien relacionar amb els portals de feixa i vaig preguntar a la professora si coneixia ses feixes d’Eivissa, que si li semblava un bon tema pel TFG i si me’l portaria. A tot em va dir que sí», sosté el jove.

Hortal explica que es va focalitzar en «microhistòria»: «Vaig explicar una història on la protagonista és Eivissa, i concretament el pla de Vila. Vaig aprendre molt, em vaig enfocar en l’època medieval, els nous pobladors àrabs i amazigh i, posteriorment, els catalans».

Són les feixes úniques en el món?

Sobre si les feixes són úniques en el món explica: «Eivissa té una geografia molt irregular, en realitat és molt muntanyosa, encara que no arribi a molts metres sobre la mar. Al Pla de Vila hi havia una zona d’aiguamoll, que és l’única de totes que hi ha i era una zona bastant gran. Per molt que en la cultura popular es pensi que els romans o els fenicis i púnics eren els millors, tots passaven de l’aiguamoll, donat que estaven plens de mosquits i ningú li veia cap mena de potencial», sosté Hortal.

«No va ser fins que van arribar els àrabs i els amazigh, grups ètnics de l’actual Algèria, Marroc i Tunísia, que veuen aquest aiguamoll i s’adonen que amb obres d’enginyeria hidràulica que han fet en zones semblants s’hi poden posar cultius, sobretot de fruites i verdures que requereixen una gran hidratació i que això es podia fer en aquests aiguamolls», indica l’historiador, que afegeix: «A banda d’entendre de climatologia, es van adonar de com estaven fetes les muntanyes, que baixaven als diferents torrents cap al Pla de Vila, i com s’acaben formant aquests aiguamolls i van pensar que fent aquesta mena de canalitzacions, dividint la zona de tal manera, es podria fer quelcom. Hi havia algunes diferències amb el Magreb, com que el sòl a Eivissa conté una alta salinitat, no és un espai d’agricultura perfecte, però, així i tot, va canviar les condicions alimentàries i laborals dels eivissencs des del segle X, si és que es pot confirmar aquesta com la data d’inici».

Troballes sorprenents del treball

«Una cosa que em va sorprendre bastant és que una de les parts principals de la bibliografia és el pla especial fet en conjunt per l’Ajuntament d’Eivissa i el de Santa Eulària», comença Hortal: «El pla és del 2017 i es planejava fer una remodelació per valorar l’indret, que sigui part del patrimoni mundial, i que sigui part del patrimoni d’Eivissa». Així, li resulta sorprenent que «des del Consell i els diferents governs i institucions es vagin passant la pilota» i que cap administració vulgui tocar ses feixes. «Un dels estudis mediambientals més importants que surt en aquest pla és del 2002, ja hauria d’haver-se actualitzat el 2017», més encara quasi deu anys més tard. «Mentre deixen passar el temps, la zona es degrada, fins que morirà un dels indrets d’interès cultural i natural principals d’Eivissa», sosté l’historiador.

Quan Hortal va analitzar l’estat de ses feixes va sorprendre’s de veure que, «afortunadament», no havia variat tant des dels estudis més importants dels anys 90. Amb tot i això, denuncia que ses feixes, fa dècades, arribaven fins a les murades: «Eren zona de cultius i contenien moltes espècies autòctones».

En l’actualitat, emfatitza no només la divisió del Prat de Vila i el Prat de ses Monges: «També, l’arribada d’espècies invasores, que els canals estiguin col·lapsats i sense netejar, que siguin infèrtils i no tinguin cultius. És només una zona de passeig com podria ser qualsevol altre parc», lamenta Hortal. A banda del mal estat generalitzat, avui dia també hi ha barraquisme a ses feixes.

Així i tot, no està tot perdut a parer seu: «El franquisme va fer bastant mal amb el creixement urbanístic, però la part que millor està és el Prat de ses Monges, que és més extens i no té tantes estructures davant que puguin ser problemàtiques pels cultius. De fet, l’única zona cultivada són alguns dels petits terrenys del Prat, més amunt. Quasi es podria dir que és una zona natural més o menys salvable».

Què s’hauria de fer per preservar-les

«Per posar les feixes en cultiu hauríem de tenir gent que volgués cultivar-les. Penso que es podrien fer iniciatives institucionals bastant interessants en aquest sentit, per exemple, que com a extraescolar els instituts propers s’encarreguessin d’una feixa per centre, que la vagin mantenint i ensenyant els alumnes com mantenir-les. En comptes d’anar a altres optatives, a qui vulgui que els ensenyin com es cultivava tradicionalment a l’illa, quina mena d’eines s’empraven, quines emprarien ara, quina mena de cultius hi havia, quins es poden fer...», condensa Hortal.

«En el sentit més patrimonial no és tan complicat: un cop la zona està en cultiu, que tothom vetlli perquè els murs de pedra seca i els camins estiguin en bon estat. Pels portals de feixa potser sí que es requereixen més diners, però amb voluntat tot es pot fer», defensa el graduat en Arqueologia.

Suscríbete para seguir leyendo