Maria Cardona i Samuel Daza, de Col•lectiva Les Invisibles: «La família és un concepte central quan parlem d’economia política, de societat i de treball»

«Per què parlar sobre família i capitalisme? Perquè la família és un concepte central quan parlem d’economia política, de societat i de treball», explica Samuel Daza, de Col·lectiva Les Invisibles, un grup que fa sobretot clubs de lectura i algunes xerrades, com la d’aquest dimarts a la biblioteca de ses Figueretes. Maria Cardona, l’altra ponent, explica que els sol agradar parlar de temes de política: «De capitalisme, feminisme…».

«En un moment d’auge de l’extrema dreta, el concepte de família hi serà constantment, arran de l’arrel ideològica de les postures conservadores, des del segle XVII en endavant», afirma Daza a l’inici de la seva part de la xerrada. Així, explica que des de visions més d’esquerres, «hi ha hagut postures més conservadores entorn del tema», però que s’ha debatut molt respecte del concepte de la família.

Història de la família fins avui dia

«La nostra idea no és quedar-nos en la posició nostàlgica d’un model de família ‘ideal’ o una família més oberta, però sí que ens centrarem en les postures que hi ha, que encara que la família és una formació social i històrica necessària per al capitalisme, no és tan fàcil com simplement dir ‘l’abolim’: hi ha moltes opcions que ens pareixen bé», sosté el jove.

«No hi ha una família natural ni una família vinculada a l’ésser humà com a forma essencial o inclús genètica», explica Daza: «La família és un fenòmen social que ha anat canviant, sobretot segons la geografia, cultura o el moment històric. La seva formació anirà canviant segons els mitjans de producció», manté.

«Avui dia la família torna a ser un ideal per als conservadors», segueix el jove: «Però és també un espai on hi ha violència en moltes formes. Violència sexual, violència cap als menors, de divisió sexual del treball... Relacions de poder desiguals que s’oculten darrere d’aquest concepte de família».

La família com a forma de resistència

Hi ha postures abolicionistes entorn de la família. «Aleksandra Kolontái [revolucionària soviètica], com altres dones de l’època, eren abolicionistes del que animenaven ‘família burgesa’», explica Cardona: «Els moviments queer dels 60-70 a Occident també es van plantejar trencar la família i crear famílies noves, donat que molts cops són persones expulsades de casa seva o que no eren acceptades a la seva família ‘de sang’». A més, al·ludeix a la violència que es dona dins de les famílies entre els menors, en especial pel que fa a la violència sexual: «Un 83,9% de tota la violència sexual que reben els menors ve per part d’un progenitor o d’algú de la família», explica Cardona arran de les dades de l’informe de prevalença de violències en menors i adolescents.

Les famílies, així i tot, també han set espais de resistència i han estat defensades per grups progressistes i feministes. Cardona explica que «hi ha un sindicat a França, anomenat el Front de Meres, sindicat de mares sobretot dones nord-africanes, que havent-se adonat que eren el braç armat de l’Estat francès dins de casa estaven aplicant polítiques de pacificació entre l’Estat francès i les polítiques racistes integracionistes de l’Estat amb els seus fills. Van començar a adonar-se que els seus fills, per exemple, que pel fet ser musulmans o per altres polítiques racistes, patien una sèrie de violències estructurals i que, a més, l’estat els exigia a elles, com a mares, que calmessin els seus fills perquè no sortissin a rebentar-se. Arran d’això, van començar a reunir-se entre elles, a posar en comú aquesta experiència», exemplifica sobre els espais de resistència que poden suposar les famílies, en especial les famílies racialitzades.

Els treballs comunitaris a Eivissa

Sobre un exemple més proper de famílies i comunitats de resistència, Cardona al·ludeix a les reminyoles que es feien abans a l’illa: «La reminyola és la reunió de veïns amb finalitat d’ajudar a fer una feina a un altre veí, de manera totalment gratuïta, i solia tenir un cert component festiu».

També hi ha un altre concepte, «menys conegut», que és la duita, que és una reminyola, però simplement els veïns d’una contrada aportaven els seus carros per portar la quantitat necessària de pedres per construir una casa.

Després, hi havia «la pràctica d’anar de comares: recordo que la meva àvia andalusa em deia que a Andalusia també es feia. Quan una dona paria, els 40 dies després de parir estava a casa o al llit i la resta de dones veïnes, familiars d’aquesta comunitat, anaven i portaven cosetes pel boix que acabava de néixer i per la pròpia mare. Era una manera, al final, d’assegurar la transmissió de coneixement: quan acabes de parir el teu primer fill, no saps què fer. Necessites que altres dones que ja han passat per això t’expliquin, que facin aquesta transmissió de coneixement. Això ho recordava com a exemple de pràctiques que impliquen una idea del bé comú i de la comunitat».

Cardona no vol que la reflexió final sigui «que abans es vivia millor»: «Ja hem vist que hi havia moltes violències, també a aquesta Eivissa preturística». Però sí que vol reflexionar sobre l’illa que es queda donada la crisi d’habitatge. «Ara tornem a tenir a les famílies esteses vivint totes juntes, però a la força i en espais més limitats, avis, tiets, fills, pares, germans... En una mateixa habitació i a la força, perquè no hi ha on viure», finalitza la jove.

Suscríbete para seguir leyendo