La batalla de ses Salines: així va néixer la consciència ecologista i la democràcia a Eivissa

«Tenia la voluntat de recuperar i compartir aquesta part fonamental de la memòria recent d’Eivissa», explica Sílvia Clapés Torres, directora del curtmetratge ‘En aquesta illa de sal’ sobre per què va elegir el tema de ses Salines i la seva defensa el segle passat. «Va ser una lluita entre el 1975 i el 2001, quan ja es va convertir en Parc Natural», sosté Clapés: «El que va passar és que l’any 1975 hi havia un macroprojecte d’una urbanització allà, a ses Salines, amb intencionalitat turística i inclús centres comercials. Hauria quedat totalment urbanitzat».

El documental mostra «dues fases de lluita»: «Primer, per part de l’Institut d’Estudis Eivissencs amb Isabel Martínez de León, una arquitecta que va rebre un reconeixement fa poc per parar aquest projecte. La varen pressionar molt i la varen intentar subjugar perquè dugués endavant aquesta urbanització, però ella es va negar i la varen fotre fora de la feina i tot», recorda la directora del curt. «Després, per una altra banda, es volia aprovar la Llei d’espais naturals i ses Salines varen quedar fora perquè tenien projectes d’urbanització», lamenta. Arran de les manifestacions comenta que «es va aconseguir aturar i és una mica del que parla el documental».

D’on va sorgir la idea

«El projecte va començar com a treball final de la universitat. Jo vaig fer Disseny i em vaig graduar aquest juny», explica Clapés. «Al principi pensava fer una investigació basada en la tradició, la cultura eivissenca, però era tot molt dispers i no tenia ni idea de què volia fer», segueix: «Fins que em vaig trobar amb el llibre de Joan Lluís Ferrer, ‘Ses Salines: l’orgull d’un poble’».

«Estava estudiant aquest llibre, vaig veure les imatges de la lluita per ses Salines i em va impressionar molt», recorda la jove. «Em va sorprendre, sobretot perquè no tenia ni idea que això hagués passat», sosté: «També ho vaig parlar amb les meves amigues, la meva família i tothom de la meva edat i vaig trobar-me amb un buit generacional que cap jove sabia que això havia passat».

Així es va proposar fer un projecte per a «donar-lo a conèixer»: «Al final, era una cosa important, en especial per la gent d'Eivissa». Creu que «va ser la primera manifestació, o sigui, el primer cop que el poble eivissenc va sortir a lluitar, i per això el vaig fer».

Com es va fer el documental

«Vaig fer tres o quatre entrevistes a diferents persones, als protagonistes d’aquesta lluita», conta Clapés: «Òbviament és representatiu, no hi són tots, només uns pocs dels que van participar». Aquestes persones són, d’una banda, Isabel Martínez de León i Xavier Magriñá, els arquitectes. Martínez explica que «va ser la primera dona arquitecta a Eivissa i la segona a Balears». Comenta que Sant Josep va voler nomenar un arquitecte: «Vaig presentar una instància i em varen trucar. Em varen trucar perquè era una dona i, per tant, més dòcil», riu Martínez en to irònic: «Em vaig negar rotundament a aprovar el pla parcial de ses Salines». «Parlar de 2.000 persones l’any 1977 la veritat que era bastant peculiar», al·ludeix Magriñá a la quantitat de persones que es van sumar a les protestes. A més, al documental Magriñá denuncia que els que volien crear la urbanització «volien fer-la fins al mar».

També hi apareix Josep Antoni Prats, que «com a historiador i geògraf» explica «un poc la introducció, la importància de ses Salines», en conjunt amb Vicent Fita, arquitecte tècnic «que també va ser un dels protagonistes de les manifestacions», comenta Clapés. Prats, a l’inici del curt, surt explicant: «Ses Salines són una part de nosaltres mateixos, una part dels eivissencs i dels formenterencs. Hi ha un nexe d’unió entre tot això, que és la gent. Gent que durant segles ha treballat aquestes salines, s’ha deixat la pell i la sang treballant molt durament en aquest lloc per aconseguir diners que els permetessin comprar allò que necessitaven». Fita fa referència a les condicions de feina que hi havia a ses Salines a la seva època: «Avui dia la gent no és tan esclava com era llavors», afirma l’home.

Després, estaven Pere Vilàs, «activista ecologista que es va tancar a la Catedral com a forma de protesta», i Mariano Marí, que «era president del GEN [organització ecologista] en aquell moment», especifica Clapés.

A més de les entrevistes, el curt també mostra imatges d’arxiu d’aquella època «per il·lustrar el que es va explicant» i imatges de recursos de ses Salines.

Què hagués passat si no s’hagués aturat el projecte

Davant la qüestió de què seria ara mateix de ses Salines i d’Eivissa si no s’hagués aturat el projecte, Clapés comenta: «D’alguna manera s’hagués destruït molt el medi ambient de l’illa. Aquesta lluita tenia una gran part de lluita per la natura, tota la fauna i flora que hi ha i que també hagués desaparegut».

En el moment en el que actuaven, feien servir camisetes reivindicatives «que deien coses sobre ses Salines, es varen posar pancartes per tota Eivissa, va ser un moment activista molt bonic», destaca Clapés, que també creu que això va marcar un precedent «per altres manifestacions ecologistes que hi ha hagut a Eivissa»: «La importància d’aquesta [la lluita per ses Salines] i també per què em vaig centrar en ella és que va marcar un precedent per les que van venir després, que potser han tingut més participació. Però la importància de la lluita per ses Salines, a banda que va durar molts anys, és que fou el primer cop que el poble eivissenc va sortir a lluitar i, per això, Isabel Martínez ho diu al documental, que va marcar el començament de la democràcia a Ibiza i Formentera».

On s’ha pogut veure el curtmetratge

«El curt ha sortit oficialment aquest any a l’Ibiza Cinefest i va ser el primer cop que la gent l’ha pogut veure, més enllà de la presentació al tribunal de la meva universitat», comenta Clapés: «També l’han vist amigues meves i família i tal, però poc més».

«M’agradaria molt que es pogués veure, al final la intenció del projecte és donar a conèixer que això ha passat i motivar a què es vagin fent aquestes coses», pensa la directora del curt: «Així que m’agradaria que potser es podia fer una projecció o per a instituts o el que sigui».

Sobre el seu futur com a directora de documentals explica que li encantaria tornar a fer un projecte com aquest: «Realment m’ho he passat molt bé fent-lo. Encara que aquest documental no té molt a veure amb el que vaig estudiar, sí que m’ha agradat molt el procés, l’he gaudit molt i estic molt contenta amb el resultat, i per això m’agradaria continuar investigant en aquest camp».

L’equip del documental

«El documental l’hem fet pràcticament entre dues persones: Javier Ramírez, que és fotògraf i videògraf d’Eivissa, amic del meu germà i amic meu, i jo», afirma sobre l’equip que ha format.

«Va ser un poc una odissea, perquè estàvem fent entrevistes amb Javi, fent funcionar tres càmeres alhora, dos micròfons... Tot un muntatge, però va anar molt bé», i afegeix: «A més de totes les persones que han participat en les entrevistes i que em van ajudar a cercar els contactes».

Suscríbete para seguir leyendo