Eva Tur, escriptora d'Eivissa: «Escriure és despullar-se, mostrar-se vulnerable»

«Les mares són allò que ens han cuinat i que mai més ningú farà com elles», són alguns versos que conté el poemari ‘Kilimanjaro’ d’Eva Tur. El passat dimarts va presentar la seva forma d’entendre la poesia i alguns dels seus versos a la biblioteca de ses Figueretes, i els d’aquest poema en concret els va haver de repetir per petició del públic: hi havia set el preferit.

«Sempre m’havia agradat escriure i llegir poesia, des dels gairebé 12 o 13 anys. I vaig estudiar filologia precisament per això», explica l’escriptora eivissenca. «Però és veritat que després vaig començar a treballar, a fer classes, vaig ser mare, i estava bastant desconnectada de la poesia», justifica sobre per què va treure el seu primer poemari tan tard.

«Quan el meu fill era petit vaig treure dos contes, que vaig gaudir molt», comenta: «Però més tard, al 2016, vaig fer un taller amb Ben Clark, que és un poeta que admirava molt i vaig tornar a conèixer la poesia, ell em va animar moltíssim a dedicar-me a publicar». Va treure el seu primer poemari 'Planeta Tigre' i posteriorment 'Kilimanjaro', a més d’altres projectes. «L’últim que he fet ha estat un llibre on som tres autores. És un projecte on cada any conviden a diferents poetes en llengua catalana a fer alguns poemes inèdits i l’any passat em van convidar», menciona sobre 'Baix Continu 2025', que compta amb les escriptores Isabel M. Ortega Rion i Corina Oproae.

«Escriure és com despullar-se, mostrar-se vulnerable i deixar-se caure», considera Tur: «La poesia és això, oi? Compondre’s i descompondre’s. Suposo que no tothom la viu igual, cada poeta la viu de la seva manera, però sí que crec que la poesia és una disciplina que et fa cercar-te i que la majoria dels poetes fan servir material de la seva pròpia vida, les seves experiències i els seus sentiments».

El seu primer poemari

«'Planeta Tigre és un llibre bastant complex, temàticament, que parla de moltes coses, com ara la maternitat», comença a explicar els seus poemaris. «De fet, el títol 'Planeta Tigre' ve pel meu fill. Quan el vaig escriure ell tenia sis anys i li agradaven molt els tigres, era un apassionat dels tigres i també té un poema que va escriure ell». També comenta que té una part més tenebrosa: «Vaig viure una tragèdia a casa meva i surt en aquest llibre el dol, la mort, però també parla de lluminositat, de l’illa, hi ha molta fauna, flora...». De tota manera, explica que «la natura que es mostra és bastant salvatge en el sentit que no és una illa, ni una natura lluminosa, de platja, és una natura bastant cruel».

El poema que va incloure primer va ser el del seu fill, «em va parèixer quasi com un haiku i el vaig incloure aquí per encapçalar-lo». El següent, ja seu, es titula 'Passeig botànic': «És una prosa poètica que vaig escriure quan estava embarassada del meu fill i diu així: Et veig a través d’un ull de bou // estàs surant // et vull donar moviments de balancí // cilíndrics i cíclics...».

Després llegeix 'Migració al Planeta Tigre': «Després que es provocà la col·lisió d’un asteroide contra la meua crosca // tan mala de trencar // em feres arribar les coordenades // perquè pogués trobar el planeta Tigre. // Vaig haver de gratar com un insecte // fent túnels còsmics // a fi de descobrir // el misteri de la Lluna al teu llobrigol. // Volia que em contessis els secrets // quin so té una llavor de xocolata // o com suren els codis a la mar // i també el perquè dels tigres».

«Un llibre bastant diferent»

«Després ve 'Kilimanjaro' un altre llibre de poemes que, per mi, és bastant diferent», comenta Tur. «És un viatge, tracta d’amor en diferents moments, de desamor, comença molt fosc amb una ruptura. En acabant continua amb una època passional, de desig i, per acabar, l’amor a un mateix», condensa Tur.

'Epifania' explica que «neix d’una anècdota trivial». «Vaig deixar una relació sentimental de molts anys, i un dia recent de la ruptura, aquesta altra persona va venir amb una bossa. Em va portar una bossa de roba bruta. Aquesta anècdota va provocar un poema que va ser important per jo, un poema quasi vòmit, un poema que es fa amb un crit rabiós, alliberador, d’empoderament», i el poema resa: «Em demanes si tal volta // jo et podria posar una rentadora // en un gest d’intimitat esgudellada // que puc sentir despull...».

El poema més popular del passat dimarts, «el dels plats eivissencs» diu: «El pare va ser murta, gerret escabetxat // la paella dels diumenges // i un enfilall de consells imprescindibles // com ara, triar sempre les cireres raquetjades. // Ma mare remenava d’ou cru per la truita amb patates // mentre jo esperava ansiosa per veure’m enxuclant de l’escudella. // Les mares són allò que ens han cuinat i que mai més ningú farà com elles. // Són la coca d’aubercoc, les sopes d’all, són la salsa de Nadal, l’arròs amb llet. // Jo sovint he preparat cuscús, hummus, creps, ramen, kèfir, tapenade, // però no m’he vist amb cor de fer flaó, arròs negre, cuinat, ossos amb col, // ni tan sols macarrons de Sant Joan. Què seré jo per ningú el dia de demà? // Quina essència deixaré al meu receptari?», i diu: «Aquesta era la reflexió».

Un poemari compartit

«Cada any presenten aquests llibres a Girona, sempre conviden a poetes que admiro molt, com ara Nora Albert», afirma sobre el tercer llibre que ha escrit en conjunt amb les altres poetes, 'Baix Continu 2025'. «L’any passat em van demanar si volia escriure uns poemes inèdits per aquesta edició i jo molt feliç vaig acceptar», sosté la dona: «Havia d’escriure uns 15 poemes, no sé si era febrer, i els havia d’entregar al juny. Vaig estirar el fil d’un parell de poemes que ja havia començat sobre l’amor a distància». Però, esmenta que a la vida «passen més coses»: «Una de les coses que va passar és que la meva mare, que era molt velleta, va tenir un ictus, i va quedar en unes condicions molt dolentes: no parlava, no caminava, i d’alguna manera els pocs mesos que va estar, quan jo vaig entrar als poemes, ella encara hi era, va ser com una espècie de dol en vida. Per això era com una altra llunyania», un doble sentit a l’amor a distància.

‘Mal de boca’ del principi de la seva part conté els següents versos a l’inici: «Hi ha un cel clar, a l’inici del teu ull esquerre // no és el teu iris, és una mota diminuta // com un frac de soledat // la que ens separa i a la volta la que crea dimensions de perfecció...».

Quins projectes té?

Una persona al públic li va preguntar, «actualment, què estàs fent?», a la qual Tur contesta: «Com és relativament recent el darrer poemari, ara no estic en res. Soc molt procrastinadora, a vegades em fa sentir mal», riu l’escriptora. Cita David Lynch quan deia «la procrastinació forma part del procés de creació», per justificar-se. «A vegades puc estar molt de temps sense escriure, soc molt inconstant i m’agrada molt anar per etapes: no tinc uns horaris, però em venen moltes idees que són meravelloses conduint, el qual és perillós», bromeja Tur. Igualment, és quelcom que li «encanta»: «M’encanta fer tota aquesta feina, l’elaboració de poemes, és bonic tenir una via d’ajuda».

Explica que tradueix alhora: «Tots els poemes els escric en català, però també m’agrada molt traduir-los. Així i tot, no estic tan orgullosa de les traduccions dels poemes de ‘Planeta Tigre’, crec que m’agradaria tornar-lo a editar i fer una traducció més polida».

Sobre d’on li prové la inspiració acaba d’esclarir que l’inspira «molt» la natura: «Però, m’inspira molt també la literatura mateixa. La literatura naix d’altra literatura i també m’inspira moltíssim l’art, el cinema, les exposicions, les històries...».

Suscríbete para seguir leyendo