El ‘boom’ de la classe obrera a Eivissa

«A Eivissa hi va haver una petita revolució industrial, cosa bastant desconeguda», explica Juan José Hinojo, historiador i professor eivissenc, que va fer un treball final del màster en història contemporània i món actual de la Universitat de Barcelona titulat ‘L’explosió de la classe obrera eivissenca (1958-1976)’.

«A finals del segle XIX, fins a la Guerra Civil, hi havia industrials, sobretot catalans, que invertien a Eivissa, a més de gent local, com els Marí Mayans, que tenien embotelladores de licor... Hi havia certa indústria petita, sobretot tallers, no eren fàbriques, de fruits secs, fruita seca, com albercocs. Conserves, que s’exportaven, en gran part, a Anglaterra», matisa Hinojo. «Després, hi havia la fàbrica de Can Ventosa, que va ser l’única fàbrica de debò de l’època: una fàbrica amb un procés industrial complet, que era de gèneres de punt. Feien calcetins, entre altres», ratifica l’historiador: «A més, hi havia obrers, treballadors del port, excavadors...».

Els mites sobre els treballadors

«Un cop exposat el context, del que vaig parlar és que quan va haver-hi el boom del turisme, sí que es va formar una classe obrera majoritària en aquest sector i el de la construcció», diu Hinojo, que afegeix: «Eivissa va passar de ser una illa majoritàriament camperola a una illa majoritàriament obrera».

«Això es va donar per dos processos: per una banda, la proletarització de molts països. A Eivissa hi ha el mite que tothom era propietari de terres, que cadascú tenia un trosset de terra, però també hi havia els mijorals, que treballaven per a un amo i li havien de donar la meitat de la collita», explica l’historiador. «Un altre mite que existia és que, a Eivissa, els pagesos el que buscaven era ser autosuficients: ‘jo tinc el meu vi, el meu oli, la meva fruita... Tot ho faig jo i no necessito quasi res fora de la finca’. A Eivissa, ja abans de la guerra, els pagesos el que cercaven eren conreus d’exportació de fruits secs, que era el que donava sous», manté el jove: «El que passa amb la postguerra, amb la fam, és que la gent buscava ser autosuficient, però perquè no hi havia res i no hi havia mercats als quals exportar».

Les dones treballadores

«Una cosa molt important, sobretot en el sector tèxtil, varen ser les dones que els hi donaven peces de roba i les cosien a casa seva, això va durar molt de temps i va ser tota una indústria», afirma Hinojo sobre aquestes treballadores que anomenaven, «cosidores». «Com Eivissa era una illa molt pobre, els sous eren molt barats, els sortia a compte als industrials catalans i mallorquins portar peces en vaixell, que les cosissin dones eivissenques i les retornassin. Aquest era el típic treball productiu ocult que sempre han fet les dones, més enllà del treball reproductiu, perquè no figurava oficialment».

Per conèixer tot això, no només va consultar bibliografia, també testimonis de la classe treballadora: «Vaig voler fer quelcom equilibrat, vaig entrevistar homes i dones, persones d’origen eivissenc i peninsular... Els vaig preguntar com havien viscut l’experiència, com va ser el seu canvi».

L’època que agafa

«Hi ha un llibre molt interessant que es diu ‘De la Fonda al Hotel’ de Carlos Larrinaga Rodríguez, que tracta sobre el fet que abans de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial va haver-hi un petit boom turístic. Amb les guerres es va tallar un poc aquest procés que hi havia abans, on venia gent de classe mitjana», explica Hinojo, que contraposa aquest boom al dels anys 60, 70 i 80: «Després venia més classe treballadora de la Gran Bretanya, Suïssa, França... que tenien ja un bon nivell de vida i un poder adquisitiu interessant i que venien a Eivissa perquè abans era un lloc barat», manté. «En aquella època es van començar a construir hotels, com el Gran Hotel Montesol a Vara de Rey, i al llibre s’explica com Eivissa va passar d’aquesta illa molt agrícola, en la que hi havia quatre fondes, a tenir hotels», resumeix l’historiador.

«A partir de l’obertura d’Espanya amb el Pla d’Estabilització del 1959, igualant la pesseta al dòlar, que fou important perquè la gent pogués canviar els seus marcs per pessetes i pagar a Espanya, amb això Eivissa va tenir un desenvolupament econòmic enorme», explica Hinojo. Afegeix, en aquest sentit, un altre mite: «Que els hippies varen descobrir Eivissa. No va ser així. Eivissa la van descobrir els turoperadors, que ja es trobaven a Mallorca, a València i a Catalunya».

L’arribada de gent de la Península

«Va haver-hi un punt on ja feia falta gent per treballar, i aquí hi ha dos coses principals: la construcció i el turisme. Espanya encara era molt pobre, la gent passava fam i comencen a venir immigrants de la Península», sosté sobre els que arribaven a treballar a l’illa a mitjan segle passat. «Allà va ser quan Eivissa es comença a convertir en una illa majoritàriament de classe obrera, amb l’arribada de gent, quasi tots camperols de l’Espanya més pobra, d’Andalusia, Múrcia, de l’Espanya meridional. Fugien de la pobresa de les seves terres», comenta, i afegeix que «feien la combinació de l’hivern, treballar en la construcció i a l’estiu, al turisme».

«El 1958 va obrir l’aeroport i, amb l’obertura d’aquest, es van obrir les portes a l’arribada de més gent», explica sobre el període que inclou el seu treball, «fins a la crisi del petroli el 1973». «Després, amb la recuperació econòmica italiana del 80, Eivissa als 80-90 ja s’assembla més al que coneixem ara, encara que un testimoni que vaig agafar garantia que, quan va començar Pacha als 80-90, hi havia nits a l’agost on no hi havia ningú», fa broma l’historiador: «En venien un parell, es prenien una copa i se n’anaven perquè no hi havia gent».

Suscríbete para seguir leyendo