La il·lusió de ser contacontes (i similars) a Eivissa

Laura Mandarina, Anakrònica i Maritza Tejecuentos van actuar plegades aquest dimecres al Casal Xerinola amb motiu de les festes de Sant Jordi en un acte anomenat ‘V Contacon3’ i descrit com a contada de contes.

La primera va fer la contada ‘La fantástica leyenda de Santa Jordina’, en relació amb la diada de Sant Jordi, la segona va fer l’actuació ‘Contes i cançons de la Rosa Rodamon’ i la darrera, Tejecuentos, va protagonitzar ‘Cuentos revueltos’.

«Rosa Rodamon és una viatgera que va amb les maletes carregades de contes i cançons», defineix Anna Moya, l’actriu barcelonesa darrere d’Anakrònica, el seu personatge de dimecres. «Toco l’ukulele i, depenent de l’espectacle, també canto. Els dimecres va ser el de Sant Jordi que es diu ‘La rosa i el drac’, on començo donant una versió oficial de la llegenda, després la perspectiva de la princesa i una altra de Jordi, que no tenen res a veure. Finalment, m’acabo disfressant d’un drac hip-hoper», conta, per explicar que «hi ha tantes històries com perspectives» d’un mateix conte.

Laura Mandarina, per la seva part, fa quelcom que anomena xerrades ‘Smile’: «Són xerrades amb continguts didàctics per a nens o adults, segons el públic».

Aquesta narradora, provinent de l’Argentina, explica que els textos són tots seus: «Parlo de coses que m’han passat a mi o al meu avi, germà… Anècdotes meves que de vegades són inventades, de vegades no, però les faig servir com a eina per poder parlar a la gent des d’un lloc molt proper, de coses que he viscut i que m’han fet reflexionar. Amb aquestes temàtiques estic divulgant la pau en el món, la igualtat…», afirma Mandarina.

Maritza Tejecuentos defineix el seu estil com el que més afinitat té amb la paraula contacontes: «Faig narració oral, no barrejo diferents activitats i branques. Fa més de vint anys que visc a Eivissa, però també narro a la Península i a Bolívia. Els contes m’encanten i em connecten molt a les meves arrels: faig, principalment, conte tradicional, encara que també conte d’autor. Em vaig criar a un poble on no hi havia llum elèctrica, ni aigua corrent, per tant, érem molt poble, molt comunitat, i ens ajuntàvem cada nit entorn del foc per escoltar històries. En conseqüència, quan conto contes, és com tornar a casa».

Com són els nens

Totes coincideixen en el fet que els nens que venen a veure les actuacions a Eivissa són molt petits. Mandarina explica que a ella l’escolten nens «entre quatre i nou anys»: «Treballo molt amb el joc, i parlo molt de conceptes, m’adapto bastant. La proposta que tinc per la pau és una que poden entendre els més petits, perquè començo a preguntar-me a mi mateixa: ‘Si fos una nena petita, què pensaria que és la pau?’, i així em plantejo les actuacions».

A més, des de la covid ha notat que els costa més atendre: «Costen més les pauses, tinc la sensació que necessiten molt estímul tota l’estona. Per tant, tinc una proposta que és una titella que els ensenya a respirar, que m’ajuda, també, a respirar amb ells».

Moya, per altra banda, explica: «A nosaltres ens venen de tres, quatre anys, fins a sis o set, com a màxim». Ella, per la seva part, comenta que no els deixa que s’avorreixin: «Porto una titella, un ukulele, canto una cançó… Faig espectacles molt dinàmics, precisament amb personatges, per mantenir l’atenció». Comenta que encara que hagi de fer tot aquest espectacle, està «contenta», perquè la gent «es queda fins al final, que ja és molt, perquè els agrada». És quelcom que ha pogut parlar amb altres companyes de professió, «costa més mantenir l’atenció dels boixos i boixes, es dispersen més ràpidament».

Maritza Tejecuentos justifica aquest fet perquè «els boixos de deu anys endavant tenen massa extraescolars per anar a la biblioteca a escoltar un contacontes»: «Han baixat molt les edats perquè els boixos estan molt ocupats, ara venen de quatre, cinc, sis, set anys, perquè els més grans estan al futbol. Quan li pregunto a un boix perquè ja no ve, em diu que té moltes extraescolars. Ara mateix la infància està molt ocupada. Les edats han baixat i això és preocupant. L’any passat vaig anar a l’institut Sa Blanca Dona i vaig contar per a adolescents de tercer de lSecundària i va ser una meravella, però aquell públic no s’apropa a la biblioteca o al centre social a escoltar».

El valor cultural

Maritza diu que amb els contacontes els nens «aprenen a escoltar o a continuar escoltant»: «Això em sembla tan bàsic i fonamental que sento que és necessari. Sempre que vaig a un espai, he vist cares d’agraïment i és molt satisfactori. Et dius: ‘Aquests nens necessiten l’esperança que els donen els contes', perquè al final els contes són esperança: en el món en el que vivim, que et contin un relat amb un final reparador és una meravella».

Laura Mandarina creu que «mai sobra parlar sobre temes d’igualtat»: «Mai és suficient, perquè la igualtat de gènere va més enllà del feminisme, és una manera de viure que hem de difondre entre els més petits, sortir-nos del patró del patriarcat i començar a cuidar-nos com a societat. A una de les meves xerrades per a adults, critico la frase de Shakira: ‘Las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan’, perquè crec que podem crear un món on podem plorar, si tenim ganes de plorar, i deixem de pensar en ser tan productius per estar un poc més presents i tranquils».

Anakrònica, alhora, considera que «falta potenciar la cultura a l’illa»: «Ho parlo molt amb els companys de professió, que Eivissa és un lloc meravellós que es ven per atreure turistes. Després, els artistes estan molt mal pagats. És molt important que es doni més suport a la cultura, que al final és molt necessària i per a tothom».

Anakrònica també creu «interessant» que s’eduqui els nens a l’hora d’anar al teatre: «Que des de les biblioteques, els ajuntaments i els pares i mares conscienciem els nens que no es pot parlar en mig de l’espectacle, que s’ha d’escoltar».

Suscríbete para seguir leyendo