El jazz eivissenc arriba a Geòrgia

«Ens van oferir com una residència a un club de jazz, a través d’un amic de Nova York, que és mànager», explica Pere Navarro, músic eivissenc que ha rebut una oportunitat que no és comú. El club es diu Tatuza i es troba a la capital de Geòrgia, Tbilisi, a més de 5.000 kilómetres de l’illa. La sala va obrir «fa mig any» i Navarro esmenta que «normalment duen bandes d’Estats Units per fer la residència artística de 20 actuacions al país».

En aquest sentit, és un dels primers músics eivissencs afortunats de rebre una beca d’aquesta mena: «Que passi una oportunitat així és molt estrany, que un club dipositi aquesta confiança en un músic per realitzar unes 20 actuacions en un mes...», manté Navarro. «Jo he estat tocant a bastants festivals de jazz, però solen ser una o dues actuacions com a molt», compara el jove.

L’estança a Geòrgia

Així i tot, poder estar un mes a Tbilisi li permet no només conèixer altres músics «molt bons», sinó també treballar en els seus pròxims treballs. «Estic aprofitant el temps, també, per composar, per assajar i preparar nous discs», comenta sobre el temps lliure que té entre actuacions. «Justament volia treure un disc a final d’any i això m’és ideal: aprofito els concerts per provar què funciona de cada tema, què no, què s’ha de canviar i què no s’ha de canviar», comenta el músic. «També em permet portar idees al públic, provar-les i veure com respon la gent: realment és perfecte», considera, a més de semblar-li «surrealista».

Al club toca amb el bateria cubà, resident a Eivissa, Alain Ladrón de Guevara, a més d’amb el baixista i guitarrista Jesús Bastias, basc, resident a Madrid, a banda d’altres músics georgians com Beka Gochiashvili, «que és una passada», afirma Navarro.

La primera setmana al país l’ha portat «molt bé», van fer quatre concerts i destaca que a escala musical, el públic els està rebent «superbé». Sobre la ciutat, explica que és «molt polida, amb molta història». «La gent és molt hospitalària amb nosaltres i, a més, molt genuïna», considera el trompetista, que continua: «Ens està encantant». Sobre aquest respecte, matisa, rient: «També és veritat que estem en un hotel de cinc estrelles, millor no sé si es pot estar».

Sobre l’arrelament del jazz al país, afirma que «sorprenentment, hi ha bastant cultura». Afegeix que el club «programa actuacions de grups, inclús internacionals»: «Hi ha dies on toquem nosaltres, però també hi toca algun altre». En aquest sentit, afegeix: «Hem conegut músics que formen part de l’escena local, que són autèntiques bèsties». Destaca, en especial, al ja mencionat Beka Gochiashvili: «Amb 14 anys va gravar el seu primer disc i ja comptava amb figures de jazz de Nova York, el típic boix prodigi», exalta Navarro sobre el músic georgià. «Just el dia que vaig arribar, vaig poder presenciar l’últim minut d’un solo que estava fent ell i em vaig quedar aclaparat».

Això es podria fer a Eivissa?

Sobre si creu que es podria fer una residència d’aquesta mena a l’illa mediterrània explica: «El problema és que Tbilisi és una ciutat de quasi dos milions d’habitants i, en comparació, a Eivissa no sé si hi hauria la infraestructura perquè un artista pugui fer això». Esclareix que, «per començar, a l’illa no hi ha un club únicament enfocat en aquesta música, a banda del JazzTà Bé, que no és tan gran».

Tampoc està segur que Eivissa compti amb suficient públic, en comparació amb el país entre Europa i Àsia. Així i tot, afirma que vindrà a tocar al Festival de Jazz que ja duu «38 edicions», creu, a l’illa, i desitja que algun músic com els que ha conegut a Geòrgia hi pogués anar: «Jo crec que la gent es tornaria boja», assegura.

Explica que el jazz «no deixa de ser una música minoritària dins de l’escena cultural a Eivissa, però crec que hi ha gent, cada dia més jove, que intenta apropar-se a aquest tipus de música». En aquest sentit, destaca que perquè t’agradi el jazz, «ni s’ha de ser intel·lectual, ni molt sofisticat, ni pertànyer a cap classe social concreta». Lamenta que, «de vegades, es relaciona el jazz amb certa classe, però no té res a veure». Al final, «neix del més baix de la societat, és una música de protesta i hi ha gent amb propostes molt interessants». Afegeix que també n’hi ha a Eivissa, on es poden trobar «un munt de músics amb propostes molt polides i que van pel món tocant i representant els orígens del jazz».

Suscríbete para seguir leyendo