Daniel Gómez, eivissenc a Santander: «Saber català em va ajudar a aconseguir feina»

Daniel Gómez és un jove que va néixer a Eivissa fa 28 anys i ara viu a Santander des de començaments d’any per treballar com a psicòleg a Cantàbria i el País Basc. Se’n va anar d’Eivissa per la «certesa que algun dia hauria de marxar»: «Al final tota la feina a l’illa està molt centrada en el turisme», considera Gómez. Amb això en ment se’n va anar a Madrid a estudiar el grau en Psicologia i lamenta: «Potser no he agafat tant d’amor per la meva terra com una persona de Toledo o de Sevilla que no va créixer amb el discurs que hauria de marxar».

A la seva feina es dedica «a fer avaluacions, intervencions i tractament amb persones que estan travessant alguna forma de discapacitat visual, bé perquè acaben de perdre la visió, o bé perquè duen un temps, però no ho acaben d’acceptar, o els està costant adaptar-se a les condicions de visió reduïda i les conseqüències psicològiques que tenen», explica el psicòleg.

Comenta que a Balears podria treballar d’aquesta feina, «però la plaça és a Palma i només aniria a Eivissa i Menorca de tant en tant», a més de considerar: «Al nord em puc permetre viure més tranquil·lament amb el mateix salari». Un altre factor li dificulta la tornada a Eivissa és la dificultat de tenir una discapacitat a l’illa: «Quan tens una discapacitat, el fet que Eivissa estigui mal connectada amb bus, fora de les línies Vila-Santa Eulària i Vila-Sant Antoni, és una mica complicat viatjar d’un lloc a un altre, i això fa també, una mica més difícil treballar o plantejar-se treballar a l’illa quan tens una discapacitat de qualsevol mena i encara més una com la meva que t’impedeix conduir. M’agradaria que tenir discapacitat fos una mica més senzill», reivindica Gómez.

Encara els contrapunts que exposa, pensa que, segons com, «tampoc seria el drama que sembla», però hauria de ser sota unes condicions concretes: «Primer, és una mica difícil ara com ara, però en el futur potser és una possibilitat. Després, m’agradaria si es complissin certes condicions, com ara que hi estiguessin els meus amics, si tingués una rutina establerta...». En aquest sentit, com no es compleixen les condicions: «No em fa mal no tornar». A més, fora de la feina, a la Península té la seva parella i els seus hobbies, com ara nadar: «A Santander, per sort, he trobat un poliesportiu que m’ho permet». A més, com va arribar a Cantàbria fa poc, s’està dedicant, «quan el temps acompanya», a conèixer la província i la resta del nord d’Espanya.

En últim lloc, explica que troba a faltar «parlar en català», però té amics amb els quals manté la pràctica i no se li acaba «d’oxidar». Quan vivia a Madrid, feia teràpia en línia i allà «sí que tenia gent de Catalunya i de les illes que volien teràpia en català». En aquest sentit, destaca: «Saber català em va ajudar a aconseguir feina en el meu sector, fins i tot fora de les zones catalanoparlants».

Suscríbete para seguir leyendo