Moritz Werner, membre de Fem-ho en català, sobre la llengua catalana: «No es pot imposar una cosa que és d’aquí»

El projecte Fem-ho en català es va formar l’agost del 2024 i treballen a escala balear per a salvaguardar la situació lingüística a les illes. Moritz Werner i Lluís Bernet, membres fundadors de l’associació, parlen amb Diari d’Eivissa.

Quines són les accions principals que realitzeu com a col·lectiu?

Moritz Werner: Tenim diferents tipus d’accions. Algunes estan relacionades amb l’administració pública, justícia, sanitat… Tant de garanties com de drets lingüístics de ciutadans i, també, promoure que l’administració avanci en els usos dels catalans. Per exemple, vam aconseguir que el Ministeri de Justícia obligués els tribunals a fer ús dels topònims oficials. És una branca que ens agrada especialment, però que és molt més complicada i feixuga. S’ha de promoure el canvi d’actituds lingüístiques, tant dels que són d’aquí com cap a la gent que és de fora, a qui sempre es parla en castellà, perquè ens pensem que no saben català i això és una mesura discriminatòria. Fomentar que tothom senti com pròpia la llengua, independentment d’on hagi nascut. El català és de tothom i precisament si facilitem que tothom s’hi identifiqui més crearem una millor cohesió social entre tots.

Lluís Bernet: Afegir que una de les tasques que, malgrat que sigui relativament difícil d’aconseguir,volem abordar és intentar, pels medis acordats per la llei, que la jurisprudència en l’àmbit lingüístic s’apliqui efectivament, perquè ens trobem de forma continuada i sostinguda amb una negativa per part de determinats sectors a complir amb la llei.

M.B.: Aquí tenim un camp de batalla important. Hi ha coses que ara mateix estan ben regulades, per a les que tenim una base legal que està bé: no es tracta de fer més reformes legals. Si s’apliqués i aprofités el que ja hi ha, tindríem moltíssim de camí per recórrer.

Creis, per tant, que la llei de normalització lingüística és suficient?

M.W.: A l’abril farà 40 anys i hi ha coses que potser podríem matissar i millorar, però també hi ha un problema: pensem que els tribunals no són gaire proclius a la defensa de la llengua constitucional. Llavors, hi ha experts que diuen que és millor no tocar res a escala legal. Tal vegada, si la toquem, algun jutge li agafaria un desmai i ho trauria.

Com us vau adonar del canvi lingüístic dels cartells de Vila i quins procediments vau fer per poder aturar-lo?

M.W.: Nosaltres el que feim és el que anomenem «vigilància proactiva en tema llengua». En aquest cas, sempre vigilem el que és la plataforma de contractació pública, és a dir, on l’administració pública demana que empreses facin serveis, obres, etc. Mirem allà si hi ha alguna clàusula lingüística especialment important. Amb els rètols vam veure que no era sols un tema llengua, però deien «Vila farà nous cartells i mireu com són». Al detall de la foto ja sortia que era bilingüe, llavors allà vam veure les condicions d’aquell contracte, que deia clarament que seria bilingüe, no «carrer» només, sinó també «calle», no «avinguda», sinó també «avenida»… Va ser quan vam presentar un recurs directament a l’Ajuntament dient que la llei no ho permet. La llei d’administració diu que només si hi ha circumstàncies especials es pot fer bilingüe. Fa 40 anys que hi ha només «carrers» a Vila, noms de carrers només en català. No hi ha cap motiu per anar cap endarrere ara. I, a més, és una qüestió que no provoca cap tipus de problema a ningú, ni a turistes, ni a locals. Si tu vas a un carrer que duu un nom ja saps que és el nom del carrer. El més normal del món és que els cartells estiguin en la llengua de cada lloc. A més a més, el reglament de normalització lingüística de Vila també ho diu: els cartells són en català. Els tècnics lingüistes ens van avalar, donat que no hi ha motius lingüístics especials per fer-los bilingües.

L.B.: Això és un exemple clar del que dèiem: sense necessitar grans canvis legislatius, amb la legislació que ja hi ha, podem tenir èxits en la progressió de la llengua.

Per què és important tenir els cartells només en català?

M.W.: Hi ha una idea que es diu paisatge lingüístic: és un concepte que pot semblar una nimietat, que hi hagi cartells en català, perquè que hi hagi cartells en català no fa que parlem en català, però sí que pot afectar l’autoestima que tinguem sobre la llengua. Si ara tots els cartells passen a ser en castellà, semblarà que la llengua no és prou vàlida per ser emprada en contextos oficials i de forma inconscient, potser pensem que a l’Ajuntament amb el Govern s’ha de parlar en castellà. Si el paisatge està en català, rètols oficials, la gent, tal vegada som més conscients de la llengua d’aquí la treim de l’àmbit familiar i esdevé la llengua de cohesió social.

Hi ha accions al futur que ja us plantegeu aquí a Eivissa?

M.W.: A Eivissa s’ha d’estudiar de quina manera, però queda pendent formalitzar el topònim Eivissa, donat que encara figura el topònim castellà. Es posen moltes excuses dels partits polítics en relació amb el turisme, però una cosa no treu l’altra: no hi ha cap problema que el topònim oficial sigui un i que en anglès Ibiza sigui el nom que li donen ells. En qualsevol cas, sabem que no és fàcil.

L.B.: I apujant-nos en les polítiques de les illes Balears té poca discussió tècnica. És a dir, hi haurà més voluntat política, n’hi haurà menys, però des del punt de vista tècnic no té gaire discussió.

M.W.: De fet, Sant Francesc de Formentera, fins fa dos anys, oficialment era San Francisco Javier, en castellà, i vam aconseguir que fos el topònim oficial en català.

Sempre intenteu esgotar la via administrativa?

M.W.: Sí, les vies judicials poden ser perilloses. No les descartem, però, sempre preferim vies administratives o vies, fins i tot, més polítiques, de negociació.

L.B.: I té menys despeses també.

Considereu el català amenaçat per alguns partits polítics?

L.B.: És una constant al llarg de les dècades que ens precedeixen, aquesta al·lèrgia al final el que expressa és la voluntat ferma i decidida de determinats sectors poblacionals d’imposar el castellà com a idioma de l’Estat, quan la mateixa Constitució defineix amb tota claredat l’existència de quatre idiomes cooficials.

M.W.: També respon a aquesta idea que té l’extrema dreta de no respectar la diversitat, sigui amb el català, amb la immigració, els drets de les dones o els col·lectius LGTBI. Al final tot respon en aquesta lògica d’un model molt tancat de societat.

L.B.: El nom per aquesta actitud és antic i es diu feixisme.

Què passaria amb territoris com Eivissa si no es normalitzés el català a través de les administracions? S’acabaria perdent?

M.W: Ara mateix estem en una situació complicada. Eivissa és on pitjor està lingüísticament el català. Nosaltres pensem que l’administració pot fer molt, però també és una qüestió que ha de néixer la mateixa societat. Tampoc hem de ser catastrofistes. A Eivissa, les dades del 2014 que són un poc antigues i falta que hi hagi una nova enquesta, diuen que el 96% de la població entén el català i el 70% el parla. El problema és que, tot i que hi ha tanta gent que el parla, els usos baixen, a la feina, entre amistats, a l’escola. Si la llengua afecta el nostre dia a dia, llavors tots hem de prendre un poc de consciència. Que la gent catalanoparlant perdi un poc de por de xerrar en català.

Teniu contraarguments a la idea ‘Com no es fa servir el català el forcen’?

M.W.: No es pot imposar una cosa que és d’aquí. Que el català és propi de les illes crec que és indiscutible. Alguns diuen que el castellà també ho és, però històricament els noms dels topònims són en català. No hi ha un dialecte eivissenc en castellà, només en català. Imposar no és: s’ha de defensar una cosa que està perseguida, perquè el català no és una llengua a minoritària, sinó minoritzada. Igual que s’han de promocionar polítiques en favor de col·lectius vulnerables, s’han d’establir pel català. El castellà ja té un marc molt segur a escala mundial, però nosaltres també hem de poder viure plenament en català. Anar al cine i que hi hagi pel·lícules en català, que es pugui anar al metge en català, sent una situació molt vulnerable, etc.

L.B.: La premsa i els òrgans de comunicació de tipus periodístic haurien de prendre també sensibilitat i intentar desenvolupar oportunitats de transmetre i d’intercomunicar-nos en la llengua pròpia. És alguna cosa que trobem a faltar a vegades.

Suscríbete para seguir leyendo