La música, herència familiar d’un jove d'Eivissa

L’eivissenc Bruno Torres Roth, de trenta-dos anys, ens atén des d’unes vacances a Tailàndia en una trucada amb moltes ganes de parlar del seu avi, Pep des Gayatí (José Torres Bonet), que va néixer l’any 1937. Torres és autònom i es dedica exclusivament a la música. «El meu besavi era un fuster molt conegut a Eivissa, tenia una fusteria al carrer de sa Creu, es deia Sa Fusteria de Cas Gayatí, estava just al costat de Sant Elm», comença a explicar. «El meu besavi ja era bastant conegut pel fet que no hi havia massa fusteria en aquell temps, era un dels pocs fusters que hi havia i després va aparèixer el meu avi. Aquest va començar amb la música més o menys als 14 o 15 anys, per curiositat. Va començar amb l’acordió i el saxo, i va tocar a l’Àmfora, a Dalt Vila, que a la dècada dels 50, era com el lloc elegant d'Eivissa», continua.

«El meu avi sempre contava aquesta anècdota: que ell estava tocant amb un grup amb 16 o 17 anys a l’Àmfora i un home, Onassis, un magnat grec que va venir a l’illa, li va deixar de propina dins del saxo quatre mesos de salari. I allí és on va pensar que li agradava molt, quan va començar tota la parafernàlia», destaca. Era músic autodidacte. «Ja de petit comença a estudiar música, arribant a tocar diversos instruments com la guitarra, el saxo, el piano, el contrabaix, i l’acordió. Aquests són els que l’hem vist tocar, potser n’hi havia algun altre del que no tenim coneixement», reflexiona. Va començar a tocar al carrer. «Tothom sabia que en Pep estava tocant al carrer, perquè abans no hi havia cotxes ni res. Quan començava a tocar el sentia tothom i la gent s’apropava. Una generació més vella que ell el va sentir i el va enganxar per fer un grup», ressalta.

«El meu avi sempre ha set l’arranjador (la persona que decideix on va cada instrument i quan, quan entra la veu i com la cançó està escrita, partitures i altres) de tots els grups en els quals ha estat. Ell va començar amb Los Bohemios, que deu ser al 66-67. El meu avi feia folklore eivissenc, tirant a la rumbeta catalana. Després, al 69, va crear Los Nuevos Bohemios, que va ser el primer grup que va fundar i era la primera música original gravada en vinil. Més tard ja va venir S’Orquestra des Pla de Vila, que ja és al final dels 70, al 78-79, tirant més als 80», diu. «Ells feien moltes versions eivissenques de cançons famoses espanyoles i les tocaven. Els vinils són sis cançons versionades per ells i després tenen dos cançons originals, que Los Nuevos Bohemios gravaven a Palma perquè a Eivissa, òbviament, no podien», exposa. Els vinils són tant a Nuevos Bohemios com a S’Orquestra des Pla de Vila. «Abans de Los Nuevos Bohemios va haver-hi Los Diana també. Que varen fer música a la mateixa època. Després es varen ajuntar tots a S’Orquestra des Pla de Vila», afegeix.

«Ell ja ho sabia i jo no en tenia ni idea»

«El meu avi era una persona molt especial, era molt llest i necessitava el seu espai, però sempre que anaves a veure’l, estava dins l’estudi. Tinc encara instruments seus a casa, com la guitarra que ell em va donar. Jo vaig entrar al Conservatori perquè ell em va dir: ‘Tu a la música’. I efectivament, ell ja ho sabia i jo no en tenia ni idea», recorda. «Tinc el seu òrgan i els altaveus. Ell em va ensenyar una miqueta com funcionava tot això, sense saber on arribaria», afegeix.

«Veient que la música no li donava per viure, va començar a fer feina i va fundar Unidad. Va morir molt jove», diu el net. «La virtut del meu avi era que no parava. Ell sortia de casa a les set del matí i fins a les quatre de la nit no arribava. Ell vivia per la feina i pels altres. Havia d’ajudar tothom», assegura.

Vinils i música electrònica

Bruno va començar en el món de la música amb nou anys, quan el seu avi li va regalar una guitarra. Va fer els primers quatre anys d’Elemental del Conservatori. «Però no era per mi, estar allí tancat... A partir d’allí, vaig començar a descobrir els vinils, m’agradaven molt i veia el meu avi amb ells a les fotos. Em vaig comprar els primers vinils amb 13 o 14 anys. Vaig comprar-ne a dojo i vaig començar a investigar què era la música electrònica, perquè estava tan de moda, perquè li agradava tant a la gent...», conta.

Amb 16-17 anys va començar a produir música. «Vaig fer de botons al Destino i allí vaig conèixer al net de Ricardo Urgell, que era el propietari de Pacha, i ell em va fer entendre què era la música electrònica i com es movia tot això», manifesta. «Em va presentar la gent i em va ajudar», ressalta. Després d’uns anys se’n va anar a estudiar fora i va fer Mitjans Audiovisuals i després a Alemanya un temps, a Colònia, on té família, i va aprofitar per aprendre l’idioma. Allà va fer cursos de música. Per aconseguir el certificat en mescla i masterització va marxar a Londres.

«Després vaig tornar a Eivissa i DJ Sneak, que era una de les eminències en els anys 90-2000 a l’illa, va decidir que jo tenia el que havia de tenir i va començar a espitjar-me, a presentar gent», explica. «Fa dos anys vaig fundar la discogràfica Cas Gayatí, amb un vinil que era de DJ Sneak, vaig fer com una edició limitada, en honor al meu avi, amb un pòster dins. Encara en tinc i els venc. És una cosa que si tu ho saps, ho saps. Tu m’escrius i jo te’l dono en persona o vas a la meua pàgina web i el busques, perquè no està a cap xarxa social ni a cap plataforma d’streaming. És una cosa més personal. Si el vols tenir, és perquè saps que en un futur serà una cosa valuosa», remarca.

«Fa dos anys vaig rebre una oferta del Soho House de Hong Kong per construir un estudi i per fer un àlbum per a la gent d’allí. Està anant molt bé. Vaig anar-hi i quan vaig tornar a l’illa, ja va començar a sonar una mica la campana i Harvey Shutterland, un dels djs més grossos d’Austràlia va venir a tocar l’any passat a Glitterbox i ens vàrem fer amics, li va agradar molt la meua col·lecció de vinils. Tindré uns quatre mil», destaca. Harvey Shutterland va convidar Torres a ser el seu teloner en la gira que està fent a Austràlia: «Hong Kong, Tòquio i Austràlia (Melbourne i Sidney). Després torno a Eivissa. I, com cada any, vaig al Fun Business a València i també estic molt connectat a l’International Music Summit (IMS), perquè havia estat amb Danny Whittle com a mànager molt de temps».

«Trobar una comunitat a Eivissa és complicat»

Va tenir una residència a Café del Mar i a Destino, toca al Six Senses algun cop, i també ha tocat per Kerri Chandler a la residència de Kaoz Theory, per Louie Vega a la residència de The Ritual, amb Groove Armada i a l’opening de l’IMS 2023. Però aquest jove, a banda de ser dj, li agrada molt més fer música. «Trobar una comunitat a Eivissa de djs i músics que es donin suport és complicat perquè hi ha tanta gent fent música a l’illa que no és ni eivissenca...», destaca.

Aquest 22 de febrer surt l’EP ‘De Vila’ de Cas Gayatí i les col·laboracions de Joan Ribas, Vidal Rodríguez i Pere Navarro. «Per això jo estic intentant fer una discogràfica que estigui basada en la gent d’aquí, que sempre el que nosaltres treiem o que cada EP que vagi a treure, tingui a una persona d’aquí. Que la qualitat de la música sigui la més forta i millor possible. Així és com tu generes una cosa que no passa en el temps», assegura. El seu estil musical és disco, funky i house (el so des dels 80 fins al 2006), amb un toc modern.

El seu avi feia rumba catalana i música de folklore eivissenca, que, en les paraules de Bruno, «té uns acords difícils de complementar amb la música electrònica, és molt melancòlic», i, en canvi, «amb la música electrònica pretens que et pugi l’ànim, no que te’l baixi». «Però clar, la rumba també tenia això d’encendre un lloc, que tothom ballés. El que tenim el meu avi i jo en comú és que quan entrem en una habitació sempre intentem que tothom s’ho passi bé i que estigui de bon humor», ressalta. «Cas Gayatí és la meua manera de donar-li les gràcies, perquè ell ha fet i lluitat molt per nosaltres», diu, abans de concloure: «Si m’he de definir d’alguna manera, diria que vaig una miqueta contracorrent. Jo no segueix cap tendència. Sempre que faig música la faig des del cor, des de zero, sense cap referència, sense cap estímul».

Suscríbete para seguir leyendo