Maria García Ribas, una superheroïna eivissenca vestida de ‘judogi’

El judo és molt més que un esport de defensa. Molt més que una simple art marcial. És passió, esforç, confiança i, sobretot, família. Així ho descriu Maria García Ribas, jove eivissenca de tretze anys. L’adolescent és el segon any que competeix a un nivell alt, ja que està al segon any d’infantil, en la categoria de menys de 48 kilos, i és cinturó blau.

Va començar judo quan tenia «set o vuit anys», idea de la seua mare, qui l’acompanya a l’entrevista a les instal·lacions del Club Judo Sant Jordi, al Centro Deportivo Teo Blázquez, on la jove entrena dos hores cada dia: de 19.30 a 21.30 hores, cinc dies a la setmana. A més, sol tenir competicions tant dins com fora de l’illa. Al capdavant del Club Judo Sant Jordi està Juan Francisco Blázquez, fill del fundador d’aquest, Teo Blázquez, qui va ser el gran impulsor del judo a Eivissa.

A García li agradava la gimnàstica rítmica i volia ballar, però, com que no la varen acceptar, va provar un altre esport dins del seu municipi, Sant Josep (ella és de Sant Jordi). Ho va intentar, li va agradar i avui en dia segueix practicant aquesta art marcial.

A banda de judo, fa també com a extraescolars anglès i repàs. Però, com s’organitza aquesta al·lota per dur el curs de segon d’ESO (Educació Secundària Obligatòria) al dia i fer tanta activitat després? Ella mateixa respon: «Quasi sempre ho intento fer tot a classe per no tenir-ho que fer a casa. I, si no, si tinc molta feina o he d’estudiar, després de dinar i després d’entrenar». Així i tot, assegura que també té temps per descansar.

Segona en el rànquing nacional

Per a ella, el seu major assoliment és ser segona en el rànquing nacional. El seu objectiu: arribar a campiona d’Espanya i aconseguir com més medalles millor. «Per mi, el judo significa molt», afirma.

El benefici que té aquest esport, segons ella, és desconnectar de casa i de tot. És la petita de tres germanes. El que destaca del judo és que són com una família: «Estem molt units». A més a més, la jove anima la gent que ja entrena a competir, recomana espolsar-se la por: «No hi ha res a què témer-li». «No passa res. Si perds, perds», afegeix.

«Que es facin 'stages' de judo fora està bé, perquè som competidors, però també podem ser companys»

Maria García

— Judoka

Tenir l’oportunitat d’anar-se’n fora d’Eivissa per entrenar o per competir són, per García, «experiències, aprendre coses noves i conèixer gent». Un d’aquests moments són els stages d’Andorra, on es reuneixen i entrenen eivissencs i francesos i gent de diverses bandes d’Espanya. Alguns poden arribar a ser possibles competidors i tot. «Que es facin aquestes coses està bé, perquè en realitat som competidors, però també podem ser companys», ressalta.

Perdre per anar amb més ganes

El seu sentiment a l’hora d’entrar al tatami a competir són ganes. Més que nervis. I quan surt és diferent. «Si he guanyat, estic tranquil·la. Si he perdut, no ho estic tant, estic més trista», diu amb humor. Però, al final, tot és un aprenentatge. «Perdre és una possibilitat que està allà. S’ha de seguir avançant quan passa», és el que li diuen els entrenadors. De fet, perdre és una manera d’anar amb més ganes de guanyar la pròxima vegada.

Confiança en un mateix és el que ha de tenir un bon competidor. Això ho remarca molt la jove. A més, destaca que a Eivissa es fan coses pel judo: ja sigui un stage o una xerrada. Pel seu esforç i pel que està aconseguint, ha set nomenada recentment millor judoka en els premis ‘Sant Josep en Forma’ 2025 i de vegades li fan regals, com un judogi (vestimenta per fer judo) nou. La seua tècnica preferida és Morote Seoi Nage i, a l’hora de si no li surt alguna tècnica, el que fa és tranquil·litzar-se un moment «i tornar-hi». De cara al futur, García vol que el judo continuï present a la seua vida.

«Més que un club, una família»

Víctor Manuel Canseco Fernández, de 37 anys, és l’entrenador de Maria d’ençà que aquest es va incorporar al club l’agost del 2024. Juntament amb el seu company Antonio Ferruz, formen l’equip tècnic del grup de competidors. «El club és la família que Maria i tots els al·lots i al·lotes han triat. El llegat més gran que va deixar Teo és que, per sobre de ser un club, som una família. Això, per al creixement i el desenvolupament dels esportistes, és un plus per continuar creixent dins i fora de l’esport», comença dient. Canseco va començar en el món del judo amb cinc anys i ja és cinturó negre quart DAN.

«L’evolució de Maria està sent molt gran. En categoria promesa (sub-13) va ser campiona de Balears durant dos anys consecutius. L’any passat, el primer any en categoria escolar (sub-15), va començar a competir al circuit nacional de Copes d’Espanya. Va participar en la Súper Copa d’Espanya de Madrid, on es va classificar per a les rondes finals, que no va poder disputar, i a la Súper Copa d’Alacant, on va finalitzar en cinquena posició, havent guanyat a la campiona a la fase prèvia», explica l’entrenador. «També va guanyar el Campionat de Balears i va finalitzar en sèptima posició al Campionat d’Espanya. Durant aquesta temporada ha participat en cinc Copes d’Espanya, i el balanç parla per si mateix: un or, dos plates, un bronze i un cinquè lloc», afegeix. El sentiment d’orgull que té diu que no el pot explicar, ja que és «indescriptible».

«Maria és un exemple d’actitud, compromís, disciplina, esforç, resiliència i sacrifici. Fins ara, a nivell tècnic, ha demostrat tenir una capacitat d’aprenentatge sense sostre. Té totes les qualitats que es necessiten, no només per ser una bona competidora, sinó per ser allò que vulgui ser a la vida», remarca. «No només crec que arribarà lluny, confio en què arribarà fins on ella es proposi. Amb Maria, igual que amb la resta de companys i companyes, el que volem és que aconsegueixi ser la millor versió possible d’ella», exposa Canseco. «En el cas de Maria, m’agradaria que arribés a ser medallista olímpica. És un somni que jo, com a competidor, no vaig poder aconseguir, i em faria molt feliç que aquest somni el fes realitat una esportista meua», confessa.

«Un judo molt bonic»

Per a Víctor, el principal èxit de la jove de tretze anys ha set la medalla d’or a la Copa d’Espanya de Tortosa: «Va ser la primera competició de la temporada i, a més, el debut en una nova categoria de pes. Més enllà de l’or destaco la manera com ho va aconseguir, amb molta autoritat i fent un judo molt bonic».

La darrera competició de García va ser la Súper Copa d’Espanya de Madrid, en la que va finalitzar en cinquena posició. Va perdre a semifinals en un combat que anava dominant i guanyant, i posteriorment va caure en el combat per la medalla de bronze. «Va ser la primera competició de la temporada en què es va quedar sense medalla, però estic convençut que va guanyar una cosa de molt més valor: adonar-se de la feina que hem de fer per assolir els objectius que ens hem marcat», manifesta.

«Que sigui dona o home és completament indiferent. L’esport no entén de gènere, entén de feina, compromís i talent. Maria és una esportista jove que ara mateix està destacant a la seva categoria perquè s’ho ha guanyat amb esforç i constància. Té un futur prometedor al davant, però el més important és que està construint aquest futur dia a dia, amb humilitat i ganes de continuar aprenent», informa el seu entrenador.

«Tot el que digui de Maria es queda curt en comparació al sentiment d’admiració i orgull»

Víctor Canseco

— Entrenador de judo

Víctor relata el comportament de Maria a l’hora de batallar: «Abans d’entrar al tatami, en competició, es transforma. És com una superheroïna quan es posa l’uniforme; igual, però amb el judogi. El meu sentiment en veure-la al tatami és d’orgull. Tot el que digui de Maria es queda curt en comparació al sentiment d’admiració i orgull que tinc cap a ella. És un exemple tant a la victòria com a la derrota», realça, abans de concloure amb una anècdota: «En tornar de la Copa d’Espanya d’Avilés, gairebé em deixa a terra perquè va passar el control de seguretat amb la meua targeta d’embarcament».

Suscríbete para seguir leyendo