L'eivissenc Jordi Marí, campió mundial de kick-boxing: «Aquest esport t’ensenya a regular-te i tenir disciplina»

Jordi Marí Llobet (Eivissa, 2006), del club Budoka, practica kick-boxing des que tenia quatre anys i ara, amb 19, acumula grans fites esportives: entre altres exemples, ha estat campió d’Espanya en vuit ocasions i enguany, el primer que competeix en la categoria sènior, s’ha endut la medalla d’or en la copa del món celebrada a Turquia. L’any 2024 ja es va proclamar subcampió mundial júnior a Budapest. Les seues modalitats són ‘Point fight’ i ‘Light contact’.

Marí atén aquest diari el 23 de desembre en un bar de Vila, un dia després de fer un examen a la Universitat Politècnica de València. Allà estudia el segon any de la carrera de Biotecnologia. El seu pare, Joan Marí (tècnic de la Federació Espanyol de Kick-boxing i Muay Thai), és alhora el seu entrenador. En aquest entrevista, Jordi Marí Llobet parla, des d’un vessant més personal, sobre què significa el kick-boxing, quins valors transmet.

Què li va aportar al Jordi Marí infant practicar kick-boxing?

Sempre, quan era petit, havia estat un boix molt enèrgic, que sempre tirava cap endavant, però practicar aquest esport de contacte t’ensenya precisament a autoregular-te. El fet de tenir clares les coses des de molt jove és clau.

Diries que s’està posant de moda el kick-boxing i els esports de contacte en general? A Eivissa hi ha molts gimnasos per practicar-los.

És cert que a Eivissa ara hi ha un ‘boom’ arran de figures com Ilia Topuria amb les MMA [arts marcials mixtes]. Cada vegada es creen més gimnasos, la gent vol fer més esport, provar coses noves i precisament més esports de contacte.

Tu vas començar sent molt petit, és a dir, sense tenir prèviament grans figures mediàtiques com a referents, però avui dia hi ha esportistes dels quals segueixis la trajectòria?

Sempre m’he fixat molt en Rafa Nadal, per la seua mentalitat i manera de ser. A més, és d’aquí, de les Balears. M’agrada sobretot com treballa i com es maneja sota pressió. Ja pot tenir partits molt complicats que sempre manté la calma. Mai romp una raqueta, mai té una mala paraula contra algú, i això és molt important.

Quines qualitats tant físiques com mentals diries que són les més importants en el món del kick-boxing?

Primer de tot, mantenir la calma. Quan ets dins i en un alt nivell, la pressió és un factor molt important i cal tenir el cap fred. Prendre bones decisions és molt valuós.

Hi ha gent que acostuma a pensar que el que importa en un esport així és la força, ser molt llançat i prou.

Quan es parla de l’esport de contacte en general, sempre es considera que som dues persones pegant-mos i res més, però jo anim a la gent que ho practiqui perquè t’aporta molts valors importants; no només en l’àmbit esportiu, sinó també en el personal.

Quins diries?

Principalment, disciplina, perquè has d’entrenar una sèrie d’hores. També destac la companyonia. A vegades es creu que és un esport individual, però no només, perquè crees un equip. No només amb el meu pare, sinó a través de les classes grupals, que són experiències molt polides que et serveixen després en la teva vida. En el kick-boxing, tenim al costat un company que també ha de barallar, que també ha de sortir a un tatami. Entenem la seua situació i sempre intentam donar-li tot el suport. En la selecció nacional sempre fomenten que animem des del públic, que, encara que un hagi acabat, vagi a la grada per animar al company. Jo he guanyat combats només pels ànims que hi havia a les grades, que t’impulsen a continuar endavant, a continuar espitjant i intentar fer-ho el millor possible.

Què creus que normalment genera inseguretats en la gent que s’inicia en aquest esport?

Quan entres en un gimnàs i ja veus que hi ha contacte entre persones, es pot reaccionar de moltes maneres. Pens que el que s’ha de fer és apropar la gent a poc a poc a aquest món de més contacte i al final un va acostumant-se a tenir-lo. A partir d’aquí es poden inculcar unes estratègies per dur-ho més cap a la competició, més cap al manteniment o concebre-ho com una activitat esportiva més.

Alguns esports de contacte tenien mala fama. Crec que ja no, però el fet és que es veien com quelcom quinqui. Què en penses d’aquest estereotip? Diries que malauradament encara existeix?

Avui, com la gent està practicant més aquest tipus d’esport, l’estereotip a poc a poc va desapareixent. Jo sempre anim a les persones a practicar l’esport abans de dir qualsevol cosa, però ja dic que aquesta imatge va desapareixent. De fet, emergeixen noves figures que trastoquen aquest estereotip.

En els minuts previs a una competició internacional o nacional, què és el que sents?

Sense dubtar-ho, és el moment més incòmode, més complicat que podem tenir, però simplement s’ha de confiar en el teu treball. Sempre pos l’exemple d’un examen. Quan estan repartint-lo, vius els moments de més nervis. Però s’ha de pensar en tot el que has estudiat, en tota aquesta feina que duus darrere i tranquil·litzar-te d’alguna manera.

Dius que tenir davant un contrincant molt ben classificat et motiva encara més. Per tant, no és intimidant?

Em motiva més a voler guanyar-lo, no és intimidant. Que et posin davant un repte motiva encara més a continuar endavant. I encara que perdi, torn a casa i em dic: tinc aquests deures, he d’esforçar-me en aquest aspecte, aquest i aquest altre. Sempre treus conclusions.

Com vas apropar-te al món del kick-boxing?

El meu pare, que és el meu entrenador, havia practicat karate durant tota la seua infantesa i també durant la joventut. Sempre havia estat lligat al món de l’esport de contacte. La meua mare també, perquè fa kick-boxing ja des de fa molts d’anys. Jo vaig començar quan en tenia quatre en el centre Budoka, que és on sempre he estat, i des del primer dia em vaig enamorar d’aquest esport. Jo jugava a futbol i el meu pare sempre deia que es podia complementar amb una altra cosa. Ells van ser qui em van animar.

Com vivies aquells inicis?

Al principi era com un passatemps, però a mesura que anava avançant veia que m’agradava cada vegada més, inclosa la part de competició.

A València formes part d’algun altre club de kick-boxing?

No. El kick-boxing té moltes modalitats i jo en faig dos molt específiques que a València no les trobam. El que faig és estar en un gimnàs amb peses, mantenint-me físicament, i tots els caps de setmana torn a Eivissa per fer la part més tècnica amb el meu pare.

Als esportistes sempre se’ls pregunta quantes hores entrenen. Entenc, pel que dius, que no és tant la quantitat, com la qualitat.

Exacte, no som una persona que entreni quatre hores al dia, ni faig cap salvatjada. Entrén hora i mitja cada dia, això sí, de forma constant, i sí que és veritat que són sessions de molta qualitat, des de l’inici fins que acabam. Ens enfocam molt en la part tècnica i també en la física. En les modalitats de kick-boxing que practic predomina molt l’explosivitat, però n’hi ha d’altres en què els assalts es poden fer més llargs, i per tant es treballa més la part física, no tant la tècnica.

Com és entrenar amb el teu pare?

Ell és la persona que més em coneix i tenim una relació molt estreta, no només pel que fa al kick-boxing, a l’esport, sinó en l’àmbit personal. Ambdues coses es van complementant i això funciona molt bé.

Estudies Biotecnologia a València. Volies tenir dos opcions?

Els estudis són el primer i tenc molt clar que avui dia és molt complicat viure del kick-boxing professionalment. Sempre he prioritzat els estudis, jo em vull dedicar a allò que estic estudiant ara mateix. La biotecnologia té moltes branques, però ara em crida molt l’atenció la policia científica.

I encara que sigui sense competir, t’agradaria continuar fent kick-boxing al llarg dels anys?

Sí, m’agradaria mantenir-ho sempre; i per què no? També em veig donant classes tant als boixos com a la gent que comença per animar-los a fer que practiquin aquest esport.

Suscríbete para seguir leyendo