Àstrid Bierge, de Tallers per la Llengua, a Eivissa: «Hem de destacar que som 10 milions de parlants, ningú s’apunta a una causa moribunda»

Àstrid Bierge és consultora lingüística i periodista i recentment ha conduït tallers d’assertivitat lingüística a Eivissa, Mallorca i Menorca en qualitat de coordinadora de l’entitat Tallers per la Llengua, en sessions organitzades per Plataforma per la Llengua. El dia del taller a Eivissa, atén aquest diari a la seu de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que va acollir l’acte.

Què és l’assertivitat lingüística? Quines són les conseqüències de no practicar-la? En aquesta entrevista explica les seues tesis.

L’objectiu d’aquest tipus de tallers és, entenc, donar eines a la gent per poder parlar català amb normalitat, sense vergonya.

Exacte, i, sobretot, independentment de la llengua que faci servir l’interlocutor. Aquesta és la dificultat. Sovint sí que ens atrevim a iniciar les converses en català, però a la mínima que ens responen en castellà, canviam. Amb això esdevenim catalanocallants, no catalanoparlants. És molt perjudicial pel que fa a l’ús social del català i dificulta l’aprenentatge per part de la població nouvinguda, perquè si el català esdevé una llengua que ningú mai parla, naturalment no la perceben com a necessària.

Un es pregunta: llavors per què l’hauria d’aprendre?

Així és. De fet, els turcs que van a Alemanya no estan emocionadíssims d’haver d’aprendre l’alemany. Sí que hi ha gent que aprèn les llengües per amor a les llengües, però són pocs casos. La immensa majoria de les persones aprèn les llengües quan les necessita.

Però persones nouvingudes o que simplement no tenen el català com a primera llengua expliquen que quan intenten parlar-lo i l’interlocutor nota que li costa una mica o que no té fluïdesa, diu: no et preocupis, no cal.

És un clàssic. De fet, nosaltres també fem cursos o tallers per a nous parlants, perquè adquireixin el català en contra dels catalanoparlants. Si algú parla malament el català, està parlant-lo perquè vol. És a dir, no és com jo que el parlo perquè és la meva llengua. I els estem deixant tirats. Els diem: tanca’t a casa, llegeix Josep Pla, escolta la ràdio en català i quan ja el parlis exactament com nosaltres llavors ja te’l parlarem. No li estàs fent una marranada a ningú per parlar-li en català, al contrari. Li estàs donant una eina que li servirà no només en l’àmbit laboral sinó també a escala social.

També hi ha catalanoparlants que directament no contemplen iniciar converses en català amb gent desconeguda.

Això passa a tots els territoris de parla catalana, sobretot si la persona desconeguda no fa aspecte de ser mediterrani i occidental alhora. I de vegades ja no és segons l’aspecte d’algú sinó segons la seva feina. D’entrada, segurament estem evitant parlar català amb gent que l’entén perfectament o fins i tot que el parla, que ha anat a l’escola aquí. O senzillament potser no el saben parlar però l’entenen i pots tenir una conversa bilingüe. 

Això de proposar-te mantenir el català és com una mena d’entrenament en què la primera fase és la més difícil?

És clar, la primera etapa és trencar l’automatisme. Perquè això ho fem perquè és una conducta automatitzada, un hàbit [no emprar el català al carrer o no mantenir-lo]. Després hi ha moltes coses que l’expliquen i moltes excuses que ens donem per justificar-lo. Però l’arrel és que ho fem sense adonar-nos-en. La primera fase és aprendre a combatre aquest automatisme i això es fa practicant.

No troba que és molt difícil trobar odi o hostilitat cap al català al carrer?

La gent, per defecte, no és hostil al català. Potser n’hi ha alguns que sí, però són una excepció i el que hem d’intentar és facilitar la comunicació. En general la gent respon bé. Sempre pots trobar-te algú intolerant, però això t’ho pots trobar en aquest tema i en qualsevol altre, és a dir, que si algú t’ha de tractar malament perquè parles la llengua pròpia de l’illa el problema el té ell. De fet, com que la immensa majoria de cops, en general, la gent t’entén i no reacciona malament, quan trobes algú que realment et tracta malament pel fet de parlar català, ja identifiques que aquest és l’intolerant i el problema el té ell.

Jo parl molt en català en el carrer i tal vegada hi ha catalanoparlants que pensen que això no és possible.

Hi renunciem per iniciativa pròpia. La immensa majoria de cops que els catalanoparlants girem al castellà, no ho fem perquè davant tinguem un interlocutor que ens digui ‘no te entiendo’ o ‘háblame en castellano’. Ho fem sense que l’altra persona ens digui res. Només que els parlants es mantinguessin en català fins que els diguin ‘no te entiendo’, l’ús social de la llengua es dispararia. I no només això: si la gent que ara no parla català en el seu dia a dia anés trobant-se més persones que sí que ho fan, no només l’aprendria més perquè l’estaria sentint i, per tant, adquirint, sinó que tots aniríem percebent cada cop més que potser sí que cal aprendre aquesta llengua que comença a parlar-la molta gent. La bona notícia d’això és que les traves són internes. Si ens trobéssim en un context en què constantment ens estan atacant per parlar català, en què constantment no ens entenen res del que diem, ho tindríem molt més difícil, però les traves més grans són pròpies i internes.

Sovint s’ha associat el català amb la imposició o quelcom excloent. No sé si creu que també hi ha certa responsabilitat per part del moviment en defensa de la llengua, que tal vegada s’hauria de vendre el català com un patrimoni que també és d’aquestes altres persones, no exclusiu dels que ja el parlam a casa.

Evidentment que ho és. És un patrimoni de l’illa, però la cosa bona de les llengües és que tothom les pot aprendre i a més el català és un superpoder pels nouvinguts. De fet, els nous parlants que ho saben fan proselitisme entre les seves comunitats per dir: ‘ei!, que a mi m’ha canviat la vida saber català’. Si tu ets un immigrant que va a França i aprèn francès, ets un immigrant més; si ets un immigrant que ve a Eivissa i aprèn castellà, ets un immigrant més; si tu vens a Eivissa i aprens català, deixes de ser un immigrant. De manera gairebé automàtica. I això passa a tots els territoris de parla catalana; la gent t’obre les portes, et dona les gràcies, etc., i això és una eina d’ascensió social i d’integració molt bèstia i directa que a la majoria dels països no tens. Però, insisteixo, l’única manera efectiva de predicar és amb l’exemple. Ja pots dir missa a aquests nouvinguts sobre la importància del català que si no la perceben com a necessària no voldran aprendre-la perquè no en tindran la necessitat. I sobretot crec que hem de vigilar amb el discurs de l’emergència lingüística.

Per què?

És un discurs que pot arrossegar molta gent catalanoparlant que ja està vinculada amb la llengua, perquè inclou aquesta idea que hem de parlar més en català perquè si no se’ns mor i se’ns minoritza encara més, etc. Però aquest argument no funciona pel que fa a la gent que no sap català o que no hi està vinculada, perquè ningú té ganes d’apuntar-se a una causa si la percep com a moribunda. Hem de fer el contrari, hem de dir que som 10 milions de parlants i que el català és una de les llengües més parlades del món, perquè és veritat. N’hi ha 6.000 i estem entre les 100 més parlades; per tant, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. Es parla a quatre estats; s’estudia a 150 universitats fora de l’Estat espanyol; la immensa majoria de multinacionals donen servei en català... Tot això és el que ens ajuda que la gent tingui ganes d’aprendre el català, veure’l com una llengua potent, forta. És a dir, no és que hagis de parlar català per salvar el català, que no els importa, has de parlar català per salvar-te o progressar tu.

Suscríbete para seguir leyendo