Berta Azagra, eivissenca a Santiago de Xile: «Els xilens es consideren a ells mateixos tercermundistes»

Les bones opinions de la gent van fer que l’eivissenca Berta Azagra Herrera [el pare és de Pamplona i la mare de Madrid] elegís Xile com a destí per fer un programa d’intercanvi. La jove de vint-i-un anys, estudia Infermeria a València, però des de mitjan agost està fent un programa d’intercanvi a Santiago de Xile. «Ja que me n’anava, Europa se’m quedava curt», explica. Estarà fins al gener, un semestre.

Com està fent el quart de carrera, ara mateix a aquesta ciutat està fent les pràctiques. Està en una Unitat de Cures Pal·liatives i Unitat del Dolor d’un hospital: «És bàsicament atendre a pacients amb malalties avançades, com per exemple un càncer, i el que es fa és controlar una mica els símptomes derivats de la malaltia». «Estic a un hospital que és súper antic, doncs això també es nota molt amb el que és la infraestructura i això és molt diferent d’Espanya, que tot el que és hospitalari i sanitari està tot molt ben fet i conservat, aquí encara estan en procés», interpreta. «També pel que fa a la tecnologia, que a Espanya està molt més avançada dins la sanitat i a Xile encara està incorporant-se, és molt més lent», diu, abans d’afegir: «El tracte amb el pacient aquí és molt familiar, molt proper i càlid i la gent és molt agraïda tota l’estona».

«A Espanya està més reconeguda la infermeria que aquí, que encara està en procés de ser-ho, de tenir alguna especialitat, com que en aquest sentit encara estan incorporant-ho tot», opina.

«Hi ha coses que veus que identifiques molt amb Espanya. Com que no és un país ben diferent i sobretot la gent, que és increïble i simpàtica», destaca. La jove no veu moltes diferències entre Xile i Eivissa, o Espanya en general, però el que sí que ha notat és com reben als estrangers: «Només per ser de fora, ja t’acullen molt bé. Quasi millor que si fossis xilè. I això crec que a Espanya no passa, ets amable, però no tens aquell interès o curiositat de saber de la seua vida, i aquí això sí que passa».

El que l’ha sorprès és la manera de parlar de la gent: «Vaig decidir-me per Xile perquè vaig pensar que així no tindria la barrera de l’idioma. I tenen unes paraules i unes falques que no entenia, vocalitzen diferent i parlen rapidíssim». Utilitzen molt la paraula ‘cachai?’ per dir ‘entens?’ i ‘weon/weona’. I amb el seu accent, ja saben de seguida que és espanyola: «Aquí està molt ben vist que siguis d’Espanya o europea. Ens tenen un pedestal. Ells mateixos es consideren tercermundistes».

Poca seguretat

«Pots anar pel carrer i et pot recordar perfectament a una ciutat europea», assegura Azagra, encara que fins a certs punts, clar està. També has d’anar amb seny perquè hi ha robatoris i no és encara del tot segur anar tota sola pel carrer a la nit: «Cal saber les zones per on moure’s».

«Xile és un país súper complet pel que fa a paisatges: tens desert, neu... I això no et recorda a Espanya clarament», ressalta. A més, ara mateix està començant l’estiu, ja que van al contrari que nosaltres: «Jo estic malacostumada a la humitat d’Eivissa i aquí la calor és seca».

A Xile són quatre hores menys que Espanya i en tema d’horaris per menjar, diu que ells mengen una mica abans, però que tampoc hi ha gaire diferència. «Aquí el supermercat és més car que una menjada pel carrer. Tu pots anar-te’n a menjar fora, sigui a un restaurant o a llocs del carrer, i et sortirà més barat que fer una compra», assegura. Això ho exemplifica amb un menjar típic de Xile, que són els ‘completos’, un ‘hot dog’, una salsitxa amb el pa i li posen alvocat, formatge, maionesa, tomàquet... «Això et pot costar quatre euros, i és molt gros, i després comprar-te una pebrera al supermercat ja et costa dos euros», exposa. També tenen el costum de quedar en una casa i cuinar carn: fer rostits i ‘choripan’.

La jove viu en una casa amb més gent que està d’intercanvi. Són tots espanyols, francesos i italians. Són divuit persones vivint juntes: «Mai et fa la sensació que sou tants. Les al·lotes amb les quals estic són totes de València i, quan no volem que ens entenguin els italians i els francesos, parlem en català», diu amb humor.

Azagra enyora molt Eivissa, la seua família, els amics i sobretot la mar. De cara al futur, no descarta tornar a Xile, però tampoc sap on acabarà. Ara, vol agafar experiència en el seu sector i després ja veurà.

Suscríbete para seguir leyendo