Silvia, Tamara, José Antonio i Facundo: vides de temporada

És la tercera temporada que la sevillana Tamara Martín Marín fa a Eivissa com a recepcionista a un hotel de Cala Pada. La jove, de vint-i-nou anys, té un horari normalment de matins.

El fet de venir a Eivissa a fer la temporada va sorgir perquè volia un canvi d’aires. «La meva carrera és d’esports (INEF o Cafyd) i vaig pensar que el més senzill era enviar currículums a hotels per veure si m’agafaven en animació», manifesta. «Vaig enviar-ne només a dos hotels, perquè no sabia molt bé com fer-ho», segueix. Al final, l’endemà de rebre’l la varen trucar de l’hotel on ha estat treballant: «Va ser molt ràpid». Però no era per esports, tenien una vacant a recepció. La jove va enviar el currículum a l’abril i aquella primera temporada la va començar a principis de maig. Aquest any va començar a finals d’abril i l’acabarà l’1 de novembre.

«El meu primer any va ser una bogeria», comença a contar. «Quan enviava el currículum havia de posar que necessitava habitatge. I moltes empreses et refusaven. Aquí em varen donar habitatge, que en realitat són habitacions de l’hotel en un edifici separat. Són habitacions per a dos persones i el primer any ho vaig passar molt malament perquè em varen posar amb una persona de quasi quaranta anys, francesa, i que era tot el contrari a mi: bevia, es drogava...», segueix.

Habitacions compartides

Les altres dos temporades ha tingut més sort perquè va conèixer el seu al·lot a l’hotel i aquests dos últims anys ja compartien habitació. «Aquí hi ha molta gent que ja fa molts d’anys que hi viu, que tenen els seus fills i tot, i tenen la seva habitació sempre, la mateixa cada any», assegura.

Martín no sabia que a Eivissa es parlava català quan va arribar. «Quan els meus companys varen entrar, parlaven català i allí ja vaig començar a adonar-me», afirma. Aquest és el primer any que té cotxe a l’illa i assegura que Eivissa sense cotxe, «és impossible»: «Els taxis són molt cars, sense cotxe no vas enlloc».

El que menys li ha agradat ha set el turisme: «Per a mi, s’han carregat l’illa només per dur a tantes persones d’altres bandes. Està rebentada», ressalta. També destaca que els preus són molt alts. «Pareix que l’illa està sent dels altres, et dona la sensació de no estar a Espanya», comenta, abans d’afegir: «No és una banda on vulgui viure. Sé que té arrels, però s’estan esvaint».

En canvi, li agrada l’illa, les platges i la naturalesa. De menjar ha provat el flaó, el pa amb allioli i les olives eivissenques. «Al final, està tot dirigit al guiri i l’únic que veig són italians, paelles que no són paelles i coses estranyes», diu.

Gent que es converteix en «família»

De l’illa s’enduu la gent que ve a treballar, que es converteixen en «família», i els moments «que no podria viure a una altra banda» com solpost en un vaixell. De cara a la temporada que ve, s’ha plantejat tornar, però no està segura per les condicions del treball: «Aquí t’exigeixen molt i et donen molt poc. Et volen rebentar perquè com jo dic ‘som d’un ús’, són sis mesos i després adéu, no t’han de cuidar perquè no saben si tornaràs l’any que ve».

Una altra recepcionista, però de nit, és la basca Silvia Cristina Tubet del Valle. La jove té vint-i-cinc anys, és de Bilbao i aquest és el segon any que fa la temporada d’estiu a Eivissa. Estava estudiant un màster en Direcció i Gestió d’Empreses Hoteleres a Madrid i una de les seues companyes és de l’illa i treballava a l’hotel on està ara ella, a Platja d’en Bossa. La primera temporada va estar quatre mesos, va arribar el 15 de maig i en setembre se’n va anar. La varen cridar un dissabte i el dimarts següent ja estava aquí. Aquesta temporada just ha acabat el 14 d’octubre, però va arribar el 12 d’agost: «No tenia pensat tornar després de l’any passat, però em van oferir més i per dos mesos vaig venir». En 2024 li varen oferir un apartament prop de l’hotel, però l’havia de pagar, li descomptaven del salari. «Però molt malament, hi havia molta remor», explica. «Aquest any vaig dir que no tornaria a viure allà. Un amic d’un company meu just llogava una habitació i me’n vaig anar allí», diu. Els dos anys s’ha mogut en una moto que ha llogat.

L’any passat va poder visitar un munt de platges i cales, fins i tot va anar a Formentera. Aquest any, en canvi, ha aprofitat per estar tranquil·la i descansar durant les seves estones lliures. Ha provat la fideuà, l’arròs, l’allioli, el flaó, i algun dolç més. La jove ja sabia que a Eivissa es parlava català abans de venir, de fet ja en sabia una mica per haver vist sèries en aquesta llengua, així que ho entén quasi tot.

«La platja més polida»

D’Eivissa el que més li agrada són els embarcadors de Cala Tarida, el solpost a es Vedrà, i el municipi de Santa Eulària. «La platja de ses Illetes de Formentera em va semblar la més polida que havia vist en la meua vida, em va encantar», ressalta. I el que menys li agrada d’Eivissa, en canvi, és la gent que va de festa: «Jo que estic de nit, veig de tot».

D’aquesta temporada s’enduu els companys i de l’hotel afirma que és «el millor» on ha treballat: «He estat tot l’any sense treballar, per haver estat a Eivissa cinc mesos l’any passat», destaca. De cara a 2026, torna a Madrid, i no sap si vindrà a Eivissa, depèn de com estigui quan la cridin de cara a la temporada vinent.

L’argentí Facundo Gattoni tenia ganes de conèixer Europa i guanyar sous mentre viatjava. Aquest jove de vint-i-set anys va fer una aturada de quatre dies a Madrid i va venir a Eivissa a treballar. Va començar a un restaurant del port d’Eivissa i després ha acabat fent la temporada a un lloguer de cotxes. Aquest viatge l’està fent juntament amb la seva al·lota. Varen arribar a l’illa a finals de maig i s’hi estaran fins novembre.

Problema de l’habitatge

«Sabíem que era un dels grans problemes, el tema de l’habitatge, que era difícil. Però vàrem tenir sort perquè la meva parella va aconseguir també feina a un local gastronòmic i a ella li varen oferir allotjament, així que vaig entrar allí amb ella», explica. «També va venir el meu cunyat, i els tres vàrem trobar treball. No sols teníem un salari competitiu, sinó que també ens agradava el que fèiem», afegeix.

Els argentins han tingut l’oportunitat de conèixer l’illa. A Gattoni, el que més li ha agradat d’Eivissa és la possibilitat que hi ha de treballar si un en té ganes: «La gent aquí és oberta i flexible amb les condicions que ofereixen i també amb el que un pot donar». Al contrari, el que menys li ha agradat d’Eivissa és que en el sector gastronòmic, «al mateix temps que hi ha treball, també hi ha molta pressió, un poc desmesurada, sobre els treballadors d’aquest sector». També han pogut provar la paella i l’arròs negre. El bullit de peix i les postres encara no, però tenen la intenció de fer-ho.

Sabien que es parlava català a Eivissa i l’han escoltat més en els comerços més locals. «Amb una estança més llarga a l’illa, l’intentaria aprendre», diu Gattoni. D’aquesta temporada s’enduu l’experiència professional d’atenció i tracte amb clients i l’experiència personal, «de supervivència tot sol, allunyat de tot, sense una xarxa de suport, que et faciliti coses com l’habitatge i oportunitats laborals». De cara a la temporada que ve, s’ha plantejat tornar perquè té oberta la possibilitat, però el que volen fer és viatjar, conèixer i estalviar.

L’extremeny Juan Antonio Casco és un apassionat d’Eivissa. Aquest jove de vint-i-nou anys és de Badajoz i és la tercera temporada que fa a l’illa. «Jo tenia un restaurant a Badajoz i no sé per quin motiu sempre m’ha cridat molt l’atenció Eivissa», exposa. «Un cop vaig venir de vacances i allò que diuen de que ‘t’enamores de l’illa o et fa fora’, doncs a mi em va abraçar massa», assegura. Va deixar tota la seva vida allà i va tornar a Eivissa. A l’hivern ha fet la temporada a Miami.

Un codi postal tatuat a la pell

El jove és cuiner a un restaurant a Platja d’en Bossa, va començar a principis d’abril i acaba aviat, el 19 d’octubre. Ell viu a Sant Antoni: «Ja sóc de Sant Antoni, m’he tatuat el codi postal (07820)». El que més li agrada de l’illa és que és un «paradís» i que pots «tastar» el menjar mediterrani. Li encanta la naturalesa i el mar. El que menys li agrada és «l’abús» dels preus en tot.

A Casco li encanta la gastronomia local: «Em costa molt anar ara a les bandes i que no em posin pa amb allioli». «El producte local és increïble», destaca. Li encanten l’arròs de matances i la greixonera, dos plats que sap cuinar. A més, el català l’entén i li agrada «la cultura arrelada».

«M’han passat moltes coses: vaig convidar uns companys de feina a menjar caragols a ca meua i vaig acabar en un iot de deu milions d’euros a Porroig, on ells treballaven», conta. Una altra anècdota va ser cuinar durant una setmana a una mansió privada per a uns indis.

De fer les temporades a l’illa s’enduu un enriquiment en l’apartat gastronòmic i afirma que ha millorat molt en tècniques culinàries. Té clar que tornarà a l’illa l’any que ve: «No veig un estiu sense Eivissa ara mateix». De fet, té al cap fins i tot quedar-se a residir tot l’any.

Suscríbete para seguir leyendo