Herbes eivissenques: un remei que cura els mals

Quina sensació millor que prendre’s unes herbes eivissenques després de dinar o sopar un bon plat eivissenc? Als bars i restaurants d’Eivissa no pot faltar aquesta beguda tradicional, que a molts els agrada i a altres no tant. Però, com es preparen? Aquesta clau no la sap tothom.

Com la salsa de Nadal o el sofrit pagès, les herbes eivissenques es preparen de manera diferent a cada casa. Nieves Colomar (de Sant Carles, però viu a Sant Antoni) i Lina Ribas (Sant Antoni) varen impartir un taller el passat 1 de juny a l’Associació de Veïns de Can Bonet sobre com fer-les.

Colomar va aprendre a preparar les herbes eivissenques gràcies a la seva mare, d’ençà que era adolescent (13-14 anys) cada any n’ha preparat. Aquest coneixement el va transferir a Ribas, amb qui les prepara des de fa tres o quatre anys. «Però hem fet moltes botelles», riu Colomar. «Quan en feim, en feim bastants: per a tota la família, pels amics, per regalar, per beure... Quan acaba l’any, ja no en queda cap», afegeix Ribas. «Què millor que regalar una botelleta d’herbes feta per un mateix? És un regal polit i, a més, la botella és polida amb totes les herbes dins. Queda molt bé», rumia aquesta última.

«Quasi totes les cases pageses feien vi pagès, vi dolç i herbes eivissenques», recorda Ribas. Aquesta dona creu que començar a preparar aquesta última beguda era per donar-li un ús medicinal, ja que «antigament la gent del camp es curava amb herbes». «Totes les herbes del camp tenen una propietat, no sé si varen decidir posar-les totes juntes, amb una mica d’alcohol, i va ser la barreja per anar tirant», diu amb humor.

«Jo, quan tenia mal de panxa, la meva solució era: herbes», assegura Colomar. «Quan la panxa em feia mal cada mes, em feia una copeta o dos, la panxa es posava bé i na Nieves anava contenta», riu. «Dos en un», destaca Ribas durant la conversa.

«Quan la panxa em feia mal cada mes, em feia una copeta o dos d'herbes i es posava bé»

Nieves Colomar

Preparació de les herbes eivissenques

El llistat d’herbes que elles inclouen són: eucaliptus, camamil·la, herba Lluïsa, herba-sana, fulles de llimoner, fulles de taronger, pell de llimó, pell de taronja, fonoll, ginebra i ginebrons, ruda, menta, frígola en flor, romaní, herba de Sant Ponç – Poniol, orenga, sàlvia i pi.

Llistat d'herbes:

• Eucaliptus
• Camamil·la
• Herba Lluïsa
• Herba-sana
• Fulles de llimoner
• Fulles de taronger
• Pell de llimó
• Pell de taronja
• Fonoll
• Ginebra i ginebrons
• Ruda
• Menta
• Frígola en flor
• Romaní
• Herba de Sant Ponç – Poniol
• Orenga
• Sàlvia
• Pi

La quantitat és una tija de cada una. Cadascú els hi posa el que volen o el que els hi han ensenyat i n’hi ha alguns que afegeixen canyella i llorer, encara que elles dos no n’han posat mai aquests ingredients. «La tradició diu que el nombre d’herbes ha de ser senar: en el llistat pareix parell, però la ginebra i els ginebrons valen per dos», defensen.

La millor època per fer-les és des de mitjan maig a mitjan juny. «El problema és que hi ha herbes del camp que hi ha cops que si l’agafes massa d’hora no estan florides (com la frígola) o després, si tardes molt, n’hi ha d’altres que es passen i s’assequen (com la camamil·la)», explica Ribas. «I les que són de jardí (com l’herba-sana i la menta), si fa molta calor ja es comencen a tornar grogues i lletges», diu.

De jardí són: eucaliptus, camamil·la, herba Lluïsa, herba-sana, fulles de llimoner, fulles de taronger, pell de llimó, pell de taronja, menta, orenga i sàlvia. Totes les altres són de camp o de bosc.

La primera passa és anar a buscar les herbes al camp i al jardí per després fer-les ben netes, per treure la terra. A continuació es tallen a trossets petits i s’amunteguen per posar dins d’una botella buida. A més, dins de la botella, se li posa un pal de fusta per anar espitjant les herbes. El final és simple: afegir l’anís dolç i tapar la botella. Aquestes són les passes que varen seguir elles al taller.

Degustació de la beguda

Quan ja està la beguda preparada, s’ha d’esperar de quatre a cinc mesos per tastar-les, perquè l’anís agafi tot el gust de les herbes. I com l’alcohol no caduca, es poden gaudir fins anys després. «Jo crec que no duraran cinc anys perquè la gent se les beurà abans, però estaran igual de bones», opina Ribas. A més, quan la botella està a la meitat d’anís, segons Colomar, es pot tornar a omplir i es pot ficar una altra vegada anís. Es deixen un mes més, aproximadament, com la meitat ja està macerada, amb aquest temps ja agafa gust.

Pel que fa a l’interès de la gent per aprendre a preparar les herbes eivissenques, tant Colomar com Ribas varen notar la il·lusió dels assistents al taller que varen impartir. «Sempre n’hi ha algun que critica una mica, però, en general, preguntaven molt», afirmen. Hi havia gent estrangera establerta a Eivissa que volien saber, per exemple, com es deien les plantes en castellà, ja que varen posar tots els noms de les herbes en català. «Crec que varen passar unes cent persones pel taller perquè algunes venien en parella. Eren 120 litres d’anís, amb les nostres botelles (87 litres pel taller, que en botelles serien entre 90 i 100, depenent de si eren de tres quarts o de litre)», recorda Ribas.

Hi havia tant gent jove com gent més d’edat. «N’hi ha alguns que no les havien provat mai», afirmen. «Jo de casa vaig dur una botella d’herbes de l’any passat perquè la gent les volia provar», diu Colomar. La resposta als xarrups va ser: «Doncs sí que estan bones!». «Als estrangers també els agrada beure’n perquè s’enduen les botelles com a caramels», conta Colomar.

«Als estrangers els agrada beure herbes perquè s’enduen les botelles com a caramels»

Nieves Colomar

Aquesta vegada va ser la primera vegada que varen fer el taller, però varen quedar tan contentes que, sense dubte, voldrien repetir l’experiència.

Després de la jornada, les dos dones varen fer les seves pròpies botelles amb els 33 litres d’anís restants. Colomar amb dotze litres d’anís va fer catorze botelles i Ribas, amb vint-i-un litres, en va fer 24 o 25, ja que hi havia botelles de diferents tamanys. Preparen herbes eivissenques un cop a l’any, ja que és molta feina. Són tres dies intensos, però s’ho passen molt bé, destaquen.

Suscríbete para seguir leyendo