De deesses de l’erotisme a nans rabassuts: els déus desconeguts d'Eivissa

Els déus i divinitats han estat presents en el dia a dia de la humanitat des de temps immemorials, però a quines figures se’ls hi rendia culte a Eivissa? Aquí sense dubte està la deessa Tanit, la més coneguda. A banda d’ella n’hi havia algun més que potser era més desconegut? La doctora en Història Antiga María Cruz Marín Ceballos dona resposta a aquesta incògnita.

Aquesta doctora, que va ser professora de la Universitat de Sevilla durant molts d’anys, va estar molt de temps estudiant la cova d’es Culleram juntament amb un equip format de diverses persones. «Sempre m’he dedicat a investigar Història de les Religions, en especial la fenici-púnica. Doncs, Eivissa em va interessar des de fa molts d’anys perquè té rellevància dins del món fenici-púnic. És un món que des del punt de vista religiós no s’havia treballat molt, no en tenim molts més dins d’Espanya», exposa.

«Nosaltres no ens inventem les coses, ens basem en texts antics. No hi ha llegendes sobre déus d’Eivissa perquè no tenim texts explícits, però el que sí que tenim són inscripcions de tipus religiós, que són les que ens serveixen molt perquè allí es mencionen als déus», comença explicant. En primer lloc, hi ha una inscripció d’aquesta cova d’es Culleram: una tauleta de bronze que està escrita per les dos cares. Una de les cares té una inscripció antiga del segle V aC dedicada al déu Resef-Melqart. «No obstant això, per l’altra cara hi ha una inscripció del segle II aC dedicada a Tanit Gad», recalca. «Aquí hi ha un problema: perquè clar, què són les dos inscripcions de la mateixa cova? Vull dir, primer se li va donar culte a un déu, Resef-Melqart, i després se li va donar culte a Tanit?», pensa en veu alta Marín Ceballos. «El problema és que en la cova tots els materials, que són sobretot terracotes, ens duen a un personatge femení que és sense dubte Tanit. Idò si no està ben documentat, des del punt de vista arqueològic, un culte anterior allí a un déu masculí, sorgeixen dubtes», diu. Per aquest motiu, la doctora sempre ha pensat que aquesta tauleta l’havien duit d’un altre lloc i l’havien aprofitat per a l’altra cara dedicada a la deessa Tanit Gad. «Gad ve a ser com una espècie de protectora de la ciutat. És la mateixa deessa, però en la seva faceta de protecció a la ciutat», destaca.

Aquí ja ha entrat una divinitat diferent: Resef-Melqart. «És una divinitat doble, que es dona en el món fenici amb bastant freqüència, però apareix en singular. És a dir, és una sola divinitat que apareix amb un nom doble que es refereix a dos déus. S’interpreta en el sentit de Melqart en el seu aspecte de Resef», manifesta la doctora. «Melqart és el déu principal de la ciutat de Tiro, dins del món fenici és la ciutat que va protagonitzar la colonització fenícia en tot el Mediterrani. És una divinitat que et reuneix moltíssimes característiques, sempre positives i beneficioses per a la població, i s’ocupa del fet que tot funcioni bé per l’ésser humà, com l’abundància i la salut», afegeix.

Dos inscripcions en el mateix lloc

L’any 2003 varen aparèixer dos inscripcions en la mateixa excavació, en el solar Maimó. «Allí va aparèixer un espai remenat, on hi havia coses de distintes èpoques», interpreta Marín Ceballos. En aquesta excavació també varen aparèixer dos inscripcions. La més antiga (segle VII aC) és una plaqueta d’os dedicada a Eshmun-Melqart: «Aquí tenim a Melqart baix l’aspecte d’Eshmun. Eshmun és la divinitat principal de la ciutat de Sidón, que és una altra de les grans metròpolis fenícies, mentrestant que Melqart és el déu de Tiro». «Apareix allí aïllada i sense context», afegeix, abans de continuar: «En el mateix solar i en el mateix jaciment, apareix una altra inscripció, molt més complexa, és un fragment d’un pedestal sobre la que aniria una escultura dedicada al déu Melqart deTiro». Aquesta última inscripció data del segle III aC. La deducció a la qual arribaren és que prop d’aquest terreny hi degué haver un temple dedicat a Melqart: «Així que ja podem garantir que existeix un culte a aquest déu a l’illa». «Tant a l’època fenícia com a totes les èpoques, als déus se’ls hi ha dedicat escultures i inscripcions, és comú en moltes religions, la qüestió és tenir la sort de trobar-les o no», riu la doctora.

Una altra representació figurada de Melqart són els escarabeus, que apareixen molt en les tombes d’Eivissa: «És un terme que fa referència a l’escarabat egipci, que per a ells era un animal sagrat. La major part de les vegades són peces semiprecioses, que les inserien en anells, i hi havia una cara plana que la decoraven amb escenes religioses, amb representacions divines».

«Trobem a faltar a divinitats importants del panteó fenici-púnic com són Astarté, que és la parella de Melqart, o Baal Hammon, la parella de Tanit, però no les trobem per cap lloc a Eivissa», assegura. «Hi ha alguna terracota que alguns pensem que pot representar a Astarté, aquestes figures femenines nues, que és una deessa de l’amor i de l’erotisme, entre altres coses», ressalta, i de Baal Hammon passa el mateix cas que amb Astarté, hi ha alguna terracota que es podria interpretar, però és «molt insegur, no queda clar».

María Cruz Marín vol destacar un altre tema: el nombre fenici d’Eivissa és Ibossim. Però d’on s’origina aquest nom? Es pot interpretar de dos maneres: ‘illa dels pins’ o ‘illa de Bes’. «En tot cas, seria ‘illa dels Bes’, en plural», puntualitza. «En la moneda antiga d’Eivissa, que s’inicia a partir del segle III aC, apareix sempre la figura de Bes i això ha dut molts autors a pensar que Bes era el déu més important d’Eivissa», exposa. Però res d’això, en les paraules de la doctora: «És un déu egipci. Més que un déu, és un déu menor. És una espècie de figura, de protecció màgica, s’utilitza com a amulet per protegir en el part i als nens petits, a més de propiciar la fecunditat». «És una espècie de geni, de nan rabassut que dona bona sort i que protegeix», afegeix.

‘Illa de pins’ o ‘illa dels Bes’?

Aquesta teoria va ser revocada per un autor francès que deia que era ‘illa dels pins’. «Jo estic convençuda també. A més, si ens fixem, el nom de Pitiüses, que és un nom grec, també significa el mateix: ‘pins’», parafraseja. Com sonava igual ‘illa dels Bes’ que ‘illa de pins’ en llengua fenícia, es va utilitzar a Bes «com a símbol parlant de la moneda».

El culte a Tanit el trobem a Eivissa per influència de Cartago. «Tanit és una deessa que té un aspecte astral, protegeix en general tant en la vida com en la mort, afavoreix la sexualitat (deessa de l’amor i de la fecunditat)», destaca, com Astarté. «En concret, a Eivissa, té aquest matís de Gad, que fa referència a aquesta protecció que la divinitat exerceix sobre la ciutat», afegeix.

I com serien aquests déus en l’actualitat, en ple segle XXI? «Massa imaginació», riu la doctora. «Un dels trets de Tanit, que no s’ha trobat a Eivissa, però sí a altres bandes, és el maternal, com podria ser la Verge Maria. O un tret de protecció a l’ésser humà de Melqart, que s’encarrega de què no falti res als ciutadans i és el patró de la ciutat de Tiro (dedicada a la navegació), segur que hi ha algun Sant que també protegeix a la navegació», diu amb humor.

Pel fet a si la gent continua creient en una religió o en un déu com abans, María Cruz Marín rumia que la sorprèn la quantitat de gent que sí que ho fa: «Em sorprèn quan veig aquestes masses, a escala mundial, esperant el nomenament del nou Papa, la quantitat de persones que es veuen implicades en la cerimònia i tot el món amb les televisions posades pendents del que passarà. Hi ha encara moltíssima gent que creu perquè ho necessita. La gent encara necessita alguna cosa que l’ajudi a viure», conclou.

.

Suscríbete para seguir leyendo