Eivissenc ‘starter pack’: més que festa i flaó

Eivissa és coneguda mundialment per ser l’illa de la festa i de les discoteques, però, realment com és la gent eivissenca? Els autòctons, la gent que hi viu de tota la vida i fins i tot els estrangers residents? L’investigador Toni Manonellesi el sociolingüista Bernat Joan i Marí donen resposta a aquestes preguntes. Neguen els estereotips que hi pot arribar a haver sobre la personalitat dels eivissencs de sempre i detallen com són les noves generacions.

Segons Manonelles, el caràcter dels eivissencs és individualista, previngut i conservador. «Es mirava sempre d’anar molt alerta perquè hi havia una consciència molt clara de ser tots molt interdependents dels altres en aquesta illa, no ens podíem permetre el luxe d’ofendre la gent», explica. Aquest últim punt es malinterpretava amb el «fals mite» de ser tolerants i oberts: «Perquè no criticàvem de forma directa o no ens interposàvem amb persones que actuaven o pensaven de manera diferent a la nostra». A més, hi havia una tendència conservadora en tots els aspectes: «Conservador en la vessant social, no canviar els costums, no en el sentit de ser de dretes», destaca.

Aquest caràcter que defineix l’investigador està molt enllaçat amb distints elements: la situació històrica i econòmica, la climàtica i la geològica. «Econòmicament, estem dins una illa que, per qüestions històriques, en el repartiment de la propietat no hi ha hagut grans latifundis, així que la terra estava repartida més o menys de manera equitativa; per la geografia (cada finca és diferent: puig, terra seca, horts...) i pel clima que tenim, que donava la possibilitat de produir coses diferents, però no en gran quantitat». Així que el resultat va ser una població que tendia a buscar com a ideal l’autoproveïment: «Si la teva família s’autoproveeix no és estrany que al final acabis sent individualista, perquè no necessites grans feines col·lectives per produir». Tot i que al final podia passar que algú fallés, per malaltia o el que sigui, així que també et convenia dur-te bé amb els veïns i no enfrontar-te a ells. Aquest era el cas de la gent del camp, però... què passava amb els que vivien a la ciutat? «Quan els pagesos deixaven el camp i es mudaven a Vila, la Marina i sa Penya, i tenien molts veïns, hi ha una sèrie de coses que canvien aquesta manera de ser, perquè ja no hi ha aquesta dependència dels que t’envolten», diu.

El sociolingüista Bernat Joan i Marí està d’acord amb Manonelles: «Crec que està molt marcat per la manera de poblament: històricament tenim una població dispersa i això fa que la gent sigui respectuosa amb els altres, individualista, reservada, que li agrada viure i deixar viure, no ficar-se en les qüestions que no li importen i, sobretot, tenir al·lèrgia als conflictes».

Un punt important que ressalta Joan és que «una cosa tan elemental com saludar-se, si es trobaven per un camí, no es feia si ja s’havia post el sol». «Era una manera de dir que no s’havien vist, una manera de dir que a un no li importava d’on venia l’altre i què havia fet», especifica. Si això no es complia podia ser causa de conflicte, es podien barallar, ja que es considerava una falta de respecte.

Evolució fins a l’actualitat

Els anys passen i arriba la globalització de la mà del turisme. «Els desheretats que tenien la terra més dolenta, que era la de devora la mar, són els que poden fer l’esclafit i es converteixen en empresaris», manifesta Manonelles. Es va girar la truita: «Els damnificats pel sistema tradicional s’havien convertit en els dominadors del nou sistema». I aquí hi ha una causa, no l’única, de l’autoodi a la llengua, a la cultura i a la manera de ser dels eivissencs. «Això acaba d’assenyalar i posar baix dels peus als pagesos. Pagès cada vegada més significarà bambo, subdesenvolupat i, a més a més, pobre», afirma. Aquest autoodi ja existia, el menyspreu dels vileros cap als pagesos i, d’alguna manera, la gent del camp també pren consciència d’aquest sentiment d’inferioritat: «Perdent l’orgull per la seva cultura i avergonyint-se d’ella». Això va passar fins temps relativament recents.

"Pagès cada vegada més significarà bambo, subdesenvolupat i, a més a més, pobre"

Toni Manonelles

— Investigador

Durant la segona meitat del segle XX passa una cosa curiosa, que l’investigador destaca: «En canvi, la paraula ‘pagès’ ha esdevingut un element identificatiu de la cultura de l’illa, és com ens anomenen els castellans als eivissencs autòctons avui en dia: pagesos». El mateix passa amb els elements culturals i tot allò originari d’Eivissa: el ball (pagès), les cases (pageses), el pa (pagès), el vi (pagès), el sofrit (pagès)... «El nom de pagès ve posat per gent que era considerada per ells mateixos com a no pagesa, per diferenciar», assegura.

«Avui en dia tothom és més estàndard que fa un segle. Tots els europeus ens semblem més i això ha anat evolucionat perquè les formes de vida i els estils econòmics evolucionen», comenta Bernat Joan. «També és cert que la societat s’ha diversificat molt i això influeix en la manera d’interrelacionar-nos i en els costums. És a dir, avui som de moltes procedències diferents, cadascú té el seu bagatge i això fa que no es pugui parlar d’una personalitat de l’eivissenc», interpreta.

Imatge des de fora

La imatge dels eivissencs des de fora, des del punt de vista dels primers immigrants, és que els eivissencs són estranys i tancats. «Estranys vol dir que són diferents dels altres, en el sentit que no accepten canviar la seva manera de ser», manifesta Manonelles. «Avui en dia, la gent de fora que coneix Eivissa com l’illa de les discoteques no crec que tinguin una idea que existeix una cultura pròpia i diferenciada», exposa. «Per la colònia d’estrangers que resideixen així pensen que els eivissencs són una gent que pots tractar fàcilment amb ells, perquè no són problemàtics, no t’imposaran les seves idees, són dòcils, no t’imposaran la seva llengua sinó que ràpidament la canviaran per adaptar-se a la teva, tenen unes coses folklòriques que són molt polides per fer fotografies i fan algunes coses de menjar que són molt bones com el flaó i el bullit de peix», afegeix.

Corren molts tòpics sobre com és Eivissa i com són els eivissencs, per exemple, en paraules de Bernat Joan: «El fet que siguem persones reservades porta a l’estereotip de veure l’eivissenc com un individu tancat i això és un error gravíssim, és totalment fals». «Hi ha la idea també de què els eivissencs són, per definició, persones benestants, que tenen un cert estàndard de riquesa. Penso que això també és un tòpic fals», afegeix.

Pel que fa a les noves generacions dels eivissencs, «respecte de la cultura tradicional i la idiosincràsia del poble cada vegada es perd més, a Eivissa està agreujat per un altre factor: els eivissencs fills d’eivissencs, de cultura eivissenca, són una minoria molt petita dins l’illa i ha mamat aquest autoodi i aquest no reivindicar allò que és teu davant del que és de l’altre, quan hi ha un matrimoni mix (castellà i català d’Eivissa), quina és la llengua que sol dominar i quina és la que s’elimina?», rumia. «Evidentment, els joves estan avesats ja a una societat que és diferent de la nostra del camp de fa un temps. Hi havia una societat molt monocroma i avui en dia no ho és», diu Bernat Joan. El sociolingüista conclou interpretant que «la gent té necessitat d’aferrar-se a algun tipus d’identitat, de sentir pertinença a algun lloc, i això és una cosa que es manté».

Suscríbete para seguir leyendo