D’Eivissa a l’Índia al son i al vol de la dansa kathak

L’Índia sempre l’hem vist representada als balls al cinema de Bollywood, amb vestimentes molt acolorides, i totalment diferents de la dansa tradicional d’Eivissa, el ball pagès. Mafalda Mas Sagranichiny va néixer «per casualitat» a Amsterdam, però amb pocs mesos ja va venir a Eivissa, on s’ha criat. És una apassionada del ball des de ben petita. De mare argentina amb orígens gallecs i ucraïnesos, i de pare valencià, té una història apassionant relacionada amb el país asiàtic i les danses tradicionals d’aquest.

Daniel Roig-Francolí, membre d'una colla eivissenca de ball pagès: «A les festes de pou o de poble no hi ha gent jove fent bunyols»

«El meu pare és un apassionat de la música clàssica de l’Índia. Li agradava tocar la guitarra i allà va trobar un mestre de sitar (un instrument de corda, com una guitarra gran que sembla que té una carabassa com a caixa de ressonància), començà a estudiar com tocar-lo i viatjà a l’Índia als hiverns», explica. Així que no és d’estranyar que la seva filla també ho fes: Mafalda va viatjar a l’Índia per primer cop quan tenia només quatre anys, després quan en tenia sis (va fer el seu primer curs escolar a Benarés, actualment Varanasi) i finalment, quan en va fer nou, va ser quan la seva mare la va portar a una classe de dansa allà mateix, perquè «no parava de ballar». Aquesta dansa era el kathak. A més, amb aquests viatges amunt i avall va començar un negoci de roba familiar: «En aquella època simplement consistia en comprar alguna cosa a l’Índia i vendre-la als mercats d’Eivissa perquè era la manera de subsistir». Arran d’això, el seu pare es va fer dissenyador de moda i va crear la seva pròpia marca, que gestiona ella des del 2017.

Després d’aquest últim viatge, Mas volia establir-se i anar al col·legi, així que es va quedar a Eivissa i començà a fer ballet, però només va estar-hi tres anys. «La història de la dansa es va quedar allà, me’n vaig anar a Barcelona, vaig estudiar Lingüística i vaig treballar a una entitat bancària durant nou anys», recorda. Però tot va canviar quan va veure una dona fent unes danses de l’Índia en una exposició: «De sobte, canvia alguna cosa al meu cervell i vull fer això», rememora amb emoció. Dit i fet: a Barcelona, l’any 2004, troba una professora de kathak i torna a ballar. Un parell d’anys després es replantejà el que volia fer realment, ja que va viure una època de canvis, se’n va anar uns mesos a viure a Austràlia (on estava el seu germà) al mateix temps que els seus pares tornaven a l’Índia per fer negoci. Així que Mas no s’ho pensà, i després de tants d’anys, tornà a fonyar terres índies: «Tenia la sensació que el que estava aprenent a Barcelona no era autèntic, així que a l’hivern de 2008 torno a Varanasi».

Marina Monteverde, veterinària a Eivissa: «A l’Índia tenen ficat al cap que els cans són uns lladres»

Tots els hiverns sense falta

«Des de desembre de 2007 fins avui no he faltat ni un sol hivern. Normalment, d’octubre a l’abril estic a l’Índia, i sempre he fet el mateix: he anat canviant de professors i de ciutats, però sempre he anat a estudiar kathak, aquesta dansa clàssica del nord de l’Índia», explica. A més, a Bangalore va ser professora d’espanyol, va estudiar una carrera d’arts, exercir com a professora de ioga i va treballar amb una companyia de dansa que fa shows i esdeveniments per tot el país. Temps després, viatjà a Ahmedabad, on va estar un poc més aïllada, i hi va viure uns cinc anys. Però el destí volia que Mas tanqués el cercle i tornés un altre cop a Varanasi.

Dos vides

«Tot això de la dansa no em dona sous. La meva idea era diferent: vaig deixar la feina, vaig agafar una excedència per viatjar i, si de cas, tornar», exposa, explicant la seva «urgència de conèixer món». El destí va tornar a jugar les seves cartes i, malauradament, la seva mare va tenir problemes de salut i va haver de cobrir-la a la feina: treballar als mercats d’Eivissa als estius, venent la marca de roba del seu pare. «La vida dels mercats mai s’abandona», remarca. «Crec que va ser un encert, perquè les botigues a vegades van bé o van malament, però els mercats puc assegurar que poden passar els anys que continuen de moda», ressalta. Ella ven als mercadets de Las Dalias i es Canar. També té botigues locals que compren la seva producció cada any. El seu pare es dedica més a la venda al major i ella a la moda prêt-à-porter o «moda del moment». A partir d’aquí, des de l’any 2008, té «dos vides»: treballar amb el seu pare i anar als mercats d’Eivissa, als estius, i una altra que és a l’Índia, als hiverns, amb la seva passió, que és la dansa: «Sempre m’he trobat dividida entre les dos coses».

Ara dona classes de dansa clàssica a Barcelona i a València: «A Eivissa, que algú vulgui aprendre una cosa de manera sistemàtica, una dansa clàssica, és complicat, i més si no està en la teva cultura». Així i tot, té algunes alumnes a l’illa a les que imparteix classes particulars. El perfil dels balladors d’aquest tipus de dansa clàssica són majoritàriament dones: «Tot i que hi ha homes també, sobretot a ciutats més grans, que venien d’altres danses [contemporànies o de Bollywood]». Respecte a l’edat, sol ser gent més «madura».

Per increïble que sembli, els balls de l’Índia no són tan diferents dels espanyols: «Hi ha una opinió generalitzada de què el flamenc té molta part del kathak». «Des del desert del Rajastan fins al sud d’Espanya hi ha una ruta que fan els gitans o romanís», manifesta. El kathak és una dansa que es fa amb percussió dels peus i hi ha molts de passes semblants al flamenc.

Orígens del kathak

La paraula «kathak» ve de «katha» que significa història en sànscrit, en les seves paraules. Per entendre el recorregut d’aquesta dansa, Mas dona el context dels seus orígens: «Existeix una dansa amb la que la gent explica històries, se’n va de poble en poble i de temple i temple, contant les històries de la mitologia de l’Índia. És una manera d’educar». Els kathakes són ambulants i evolucionen al llarg dels anys fins a ser ballarins de les corts. Quan més tard arriben els perses, porten la seva estètica: «Els governants ja no són hindús, són musulmans, llavors no els interessen les històries. Els kathakes adopten una altra forma en la que les piruetes, el joc de peus ràpids i la part tècnica es desenvolupa».

Maria Kalkoff, dissenyadora de Shakira, Cristina Pedroche o Danna Paola: "Eivissa és un lloc interessant per a la moda"

Els grans ballarins del kathak poden fer fins a cent voltes seguides, cosa que és «molt impressionant». Fan ritmes musicals amb els peus, ja que porten picarols en comptes de sabates. El vestuari que llueixen les dones són faldilles, tops, un mocador al voltant del cos per cobrir-lo, gel·labes que tenen molt de vol, «que quan gires sembles un paraigües», riu.

Els colors de la vestimenta del kathak a l’Índia tenen un significat: «Cada dia de la setmana té un color. El vermell, el taronja i el groc són colors molt importants perquè són els del foc i representen la puresa, el renaixement»… Així i tot, molta gent es guia per l’estètica, però hi ha combinacions «molt índies», com el verd i vermell junts, o el blau amb el verd i el groc. «Fins i tot el negre, que als indis no els agrada gaire, hi ha gent que fa combinacions amb negre i no hi ha cap problema», diu. El blanc representa la cultura persa.

La música que acompanya la dansa està composta per la percussió, un instrument que es diu tabla. «Un instrument que portarà el còmput del temps: potser harmonium (una espècie de piano) o sarangi (una espècie de violí). I també pot tenir altres instruments com el sitar o la flauta per donar més riquesa», afegeix.

«El kathak és una dansa molt intel·lectual. Nosaltres abans d’aprendre a ballar, hem d’aprendre a recitar. Has d’aprendre com sona, quina mètrica té, com ficar-se dins del temps i després ballar», aclareix. En segon lloc està la bilateralitat, ja que tot el que fan a la dreta, ho fan també a l’esquerra: «A vegades fem amb els braços a l’esquerra i els peus a la dreta». «No només és fer-ho a la inversa, sinó barrejat», afegeix amb humor. Després, practiquen la veu, també. I el tema de les voltes i l’equilibri, giren sobre el taló esquerre. «Tot el moviment de les mans i dels braços és com volar. I les cames i els peus queden totalment a terra. Són dos energies molt fortes que m’apassionen: la connexió a la terra amb el ritme i, per una altra banda, la part etèria del moviment de les mans i els girs», narra. «Ho tinc a les venes i ho visc amb molta passió», conclou amb alegria.