El mestre Jedi de l'artesania balear: com és la feina d'examinador d'artesans

Joan Oliver podria haver estat qualsevol cosa: picador de pedra, presentador, artesà, escriptor, agitador cultural... Però ha triat un paper discret i necessari: el de guardià dels oficis antics. És com una espècie de mestre Jedi de l’artesania balear, capaç de detectar amb una sola mirada si una peça feta a mà és realment el que diu ser. Si un jove pretén obtenir la carta de mestre artesà, més val que estigui preparat, perquè tard o d’hora es toparà amb persones com Oliver.

La joieria tradicional eivissenca contra el mal d’ull

La història comença fa un quart de segle, quan es varen convocar unes eleccions per formar la Comissió d’Artesania de les Illes Balears. Joan, que ja coneixia bé l’ofici perquè ell mateix havia estat picador de pedra «per amor a l’art», es va presentar com a representant de les empreses artesanes de Mallorca. I el varen elegir. I allò que havia de ser un gest puntual, es va convertir en una vida sencera dedicada a defensar, divulgar i protegir l’artesania.

Joan no s’ha limitat a examinar artesans. Ha creat associacions, federacions, congressos, revistes i fins i tot un programa de televisió: ‘Baleartnostrum’, que mostrava oficis de totes les illes. «Crec que hi ha oficis que ja no existeixen, que ja molts han desaparegut, com el de boter (el que feia les botes de vi) o el de matalasser, que per mi només en queda un aquí a Mallorca. És a dir, hi ha oficis que s’estan perdent, perquè no els surt rentable», diu.

Per a ell, el futur de l’artesania passa per la difusió, sobretot entre els més joves. «Vaig anar a escoles a mostrar-los l’ofici de picador de pedra o de marger. Tots aquells joves ja van veure sortides amb aquests oficis. I això va ser una tasca, per a mi, molt gratificant», conta Oliver.

El costat exigent de la feina

Però si una cosa fa amb rigor és examinar. «No m’agrada suspendre», diu mentre riu, «però una persona que s’examina d’artesà s’ha d’esforçar per deixar la peça al 100% ben feta», afegeix mentre explica una anècdota amb una artesana de la bijuteria que no va soldar un anell de forma correcta i no va passar la prova.

Pepa Prats, la guardiana del arte del botón de ‘camisa de drap’

Els exàmens que coordina Oliver —sobretot a Formentera, d’on ara el criden sovint— són rigorosos. Avaluen si les peces estan realment fetes per l’artesà que les signa, si coneix les tècniques i si realment és digne de tenir la carta d’artesania. I, si no, es suspèn. Amb arguments, però es suspèn. «S’han de fer aquestes coses amb serietat i amb rigorositat perquè això, si no, seria un desastre», sentencia. Perquè, al final, no es pot voler ser artesà com qui es disfressa de dimoni per Sant Antoni però li fa por el foc: no s’hi pot comptar.

Una illa amb segell

A Formentera, la feina és especialment satisfactòria. Allà, sota la direcció de Jasmín Juan —una altra apassionada de l’artesania— han creat una marca de qualitat que garanteix que una peça està feta al 100% per un artesà local. És una garantia. Si un turista compra una peça amb aquest segell, sap que no és un souvenir «fet en sèrie a la Xina», segons explica Joan. Ell participa en la verificació de les peces i en les inspeccions als mercats d’artesania, com el de la Mola o el de Sant Ferran.

Cada illa té la seva pròpia personalitat. A Eivissa, espardenyes i capells fets amb pita o espart. A Mallorca, sabates de porquer, siurells i ceràmica. A Menorca, els selleters, que treballen cuir per als cavalls. I Formentera... Formentera és un altre món: bijuteria, cuir, objectes decoratius amb aire hippy, etc.

Per a ell, aquest contacte amb el turisme té dos cares. «La gent de fora ha influenciat els artesans, perquè et trobes que a Formentera, depèn del mes, venen els turistes i en comptes de comprar-te un anell de cinquanta o seixanta euros, et compren un imant d’un euro. Els creueristes que venen a Mallorca, en comptes de comprar-te alguna cosa de vint euros, en compren de tres a cinc euros. Això el que fa és que tu ja no t’esforcis per fer una peça única, sinó una peça a demanda de la clientela», apunta Joan.

Una professió en perill?

Joan ho té clar: si no es fa cantera, es perd l’ofici: «Als joves els hi surt més barat comprar els cossiols o les olles a València que fer-les ells. Si tu compres el teu material fora, els teus fills no ho sabran fer i és ofici que es perd, ja abandones transmetre aquell ofici a les noves generacions». A més, alerta sobre la revenda disfressada d’artesania: «Posar boletes a un fil no és un ofici. Això ho pot fer un boix, no és ser artesà».

Malgrat el seu caràcter discret, Joan ha rebut diversos premis pel seu treball. El de la Cambra de Comerç (2001), el premi Baleart (2002), finalista del Premi Nacional d’Artesania (2011) i guanyador d’aquest mateix premi el 2013. Però diu que el millor reconeixement és veure que els oficis segueixen vius.

El mercado artesano y ecológico de Sant Josep abre hasta octubre

Una mirada al futur

Quan li demanes quin ofici voldria que tornés, somriu: «M’agradaria molt el boter. A Eivissa hi havia un senyor que feia rodes de carro, i feia moltes coses d’artesania. Això també m’agradaria que existís, però ara un carro aquí no és pràctic. També, el matalasser, jo m’estimo més un matalàs viscoelàstic que em surt més barat, però bé, ja li dones una sortida a la llana de les ovelles». Però també creu que els artesans han de modernitzar-se, investigar, adaptar-se: «Un artesà mai està acabat de fer. Si no innoves, no fas res. S’ha d’anar a cursos, si es pot, perquè el saber mai no ocupa lloc».

Potser no du batuta ni toga, però Joan és jutge d’una cosa més gran: la memòria viva dels oficis, dels mestres i de les mans que encara treballen com abans. I mentre persones com ell hi siguin, l’artesania balear continuarà tenint veu, criteri i, sobretot, cor.