La joieria tradicional eivissenca contra el mal d’ull

La joieria és part de la cultura d’Eivissa. Però, quina és la seva particularitat? Com podem saber quan veim una peça que estam davant de la joieria popular de l’illa? Les respostes les tenen la historiadora Susana Cardona, que explica més sobre aquest món, i la investigadora María Lena Mateu, que mostra algunes peces oblidades.

Susana Cardona Torres, Historiadora y conservadora del Museu Etnogràfic d’Eivissa: «El ‘ball pagès’ goza de buena salud, pero no hay que bajar la guardia»

«La primera joieria documentada a Eivissa data de l’època antiga, des de finals del segle VII aC. Però podem començar a parlar de joieria popular o tradicional sobretot a partir del segle XVII, que és quan ja hi ha referència de joies utilitzades per la gent de la pagesia», posa en context Cardona, que continua: «Les joies a Eivissa tenen un valor material indiscutible, però també tenen una gran importància patrimonial, perquè les joies són un testimoni de la societat que les ha lluït i portat», argumenta. En el cas d’Eivissa, les joies es duien en ocasions especials, però també són representacions de ritus de pas, de creences i supersticions: «Formen part d’una sèrie de rituals i tenen un valor més enllà del material. Per exemple, les joies implicaven el pagament de les herències de les dones».

Una de les particularitats d’aquesta joieria popular, pel que fa als materials, és que les més antigues es treballaven fent servir plata: «És el material per excel·lència de la joieria dels segles XVII-XVIII. L’or es popularitza a partir del segle XIX». Per tant, la plata i l’or són els materials més bàsics en la joieria, però també n’hi ha d’altres, com el coral i l’atzabeja, que tenen importància per les seves propietats i tenen un «valor protector». Hi ha una superstició, la protecció contra el mall d’ull, que, segons Cardona, ha arribat a l’actualitat: «Hi ha una sèrie d’amulets i de materials que consideraven que protegien els infants i les dones, els sectors de la societat més vulnerables, contra un mal que arribava a través de la mirada d’una persona, que podria causar, fins i tot, la mort». Aquests amulets són els fets amb atzabeja i coral, o els penjolls en forma de figa. Un altre element protector són les campanetes i els picarolets. Antigament, fer-los sonar «feia fugir els mals esperits», manifesta Cardona.

La peça més representativa de la joieria tradicional és l’emprendada femenina, que és un conjunt format per diferents peces: creus pectorals, joies relicari, collarets (com el de gra d’ordi), cadenes, fermalls... Hi ha dos tipus d’emprendada, la de plata i coral, que té més antiguitat, i la d’or, que és «la que ha arribat fins a l’actualitat i que han lluït les pageses eivissenques fins mitjans del segle XX», afirma. «Actualment, veim les dos emprendades representades en els grups folklòrics», destaca. També hi ha les embotonades, tant masculina com femenina, alguns models d’anellada (un conjunt d’anells que simbolitzava que una parella s’havia promès en matrimoni) i alguns tipus d’arracada (penjarolls i ferradura). I pel que fa a la joieria masculina: «A primers de segle, varen abandonar la indumentària tradicional i a la vegada també s’abandona la joieria». Eren joies de plata com l’embotonada de filigrana, que és «l’element més característic de la joieria masculina».

Pel que fa als oficis relacionats amb aquest àmbit, avui en dia encara hi ha gent que fa les joies manualment, però «el procés de feina dels antics joiers ha anat patint tota una sèrie de transformacions, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX», destaca. «Necessàriament, s’ha hagut d’adaptar als nous temps i s’ha reconvertit», afegeix. Les tècniques bàsiques, com fondre el material, laminar-lo, les soldadures, la filigrana... encara es fan, però cada vegada es mecanitza més. En les seves paraules: «Sí que hi ha relleu generacional, però els joiers més experimentats comenten que la manera d’aprendre i de transmetre aquest ofici realment no està en el seu millor moment». «L’avantatge que tenim és que hi ha una demanda. La joieria tradicional segueix encara molt present en la nova generació d’eivissencs i hi ha una demanda tant per part de balladors com per part de la gent de fora d’Eivissa, que també valora les joies d’aquí», assegura. «Els joiers han de saber fer de tot: han de ser experts en fer el dibuix i el disseny de les joies, han de ser molt precisos amb les soldadures i els laminats...», recalca Cardona, i per aquest motiu, si algú vol aprendre aquesta professió, ha de sortir d’Eivissa. A l’illa no hi ha cap escola de formació.

Un paseo por los tesoros de la joyería de Ibiza

Un futur immediat

Amb els anys, la joieria eivissenca ha anat evolucionant. Encara es continua fent una part purament tradicional per demanda dels balladors i les agrupacions folklòriques: «La joieria tradicional pura perviu gràcies a ells». «A partir dels anys 70-80, juntament amb el sorgiment de la moda Adlib, la joieria tradicional serveix de font d’inspiració per a noves creacions», manifesta la historiadora. «Això també és una prova inequívoca del fet que la joieria local gaudeix de bona salut i té un futur immediat», afegeix. «S’ha aconseguit que la dona del segle XXI també estigui interessada a portar joies eivissenques en un altre context, no necessàriament vinculades a la roba tradicional», recalca.

La investigadora María Lena Mateu ofereix el seu punt de vista en aquest tema: «L’estudi de la joieria tradicional desenvolupada a Eivissa ha tret a la llum peces oblidades que enriqueixen la seva visió».

Mateu està d’acord amb Cardona amb el caràcter «màgic-protector» dels collars de coral, amb peces en forma de manetes i branques, també de coral, identificables igualment com figues, un «amulet antic». O també amb porcellanes o joietes de caràcter religiós. Juntament amb aquesta etapa es relaciona el clauer: «Ja es va intentar rescatar de l’oblit l’any 1912. Penjava d’un cadenó des d’una cinta de plata que cenyia la cintura, considerada com a precinte simbòlic de la virginitat; consideració que enllaça amb la veu encinta que, segons Sant Agustí, provenia del llatí tardà incincta amb sentit de negació (que no podia cenyir-se fortament)».

La trona de l’església de Sant Josep i al fragment conservat de la desapareguda de Sant Antoni, dibuixades pel pintor José Sánchez, als anys 1763 i 1769, va quedar testimoni de la indumentària especialment relacionada amb el clauer a la pagesia.

Als anys vint del segle XIX la il·lustració de Cambessedes, íntimament relacionada amb els frisos pictòrics de Sant Miquel, també constata l’evolució de la indumentària, reconeguda com «la ja recriminada en disposicions eclesiàstiques, doncs, segons deien, algunes eivissenques feien tossa artificiosament els seus pits amb el fi diabòlic de fer caure als incauts», diu amb humor. Pel que fa a les joies, potser mostra el «collar gordo de abellotas de coral a la moda forenca» (de fora vila, del camp), ja documentat al segle XVIII, així com un senzill Șanț Cristo d’or (precedit per l’àguila bicèfala) i una cadena de la qual penja una altra creu.

Per aquestes dates són representatius els rosaris de coral encadenats de plata, «fonamentals per entendre no només les emprendades configurades amb un o més d’ells, sinó també la d’or, ja que estan estretament vinculades», explica. Entre altres peces, podrien complementar-se amb una joia o amb agustinades (fils de granets de coral, nacre, vidre…) registrades des de finals del segle XVIII.

Ses joies de sa pagesia eivissenca

Finalment, Mateu vol recalcar que «sense detriment de la mateixa entitat i identificació de les emprendades amb el poble eivissenc, s’han reconegut significatius paral·lelismes amb altres llocs, tals com Sardenya i el nostre arxipèlag». Sobre aquests últims, destaca que l’any 1858, T. Aranaz escrivia (traduït del castellà al català): «Els mallorquins que es van refugiar a aquesta illa van portar la moda del seu país: així és que en el dia no hi ha pagesa, per pobre que sigui, que no porti sobre si el rosari o rosaris de plata, gran creu de plata o d’or, o les dos a un temps; un gran reliquiari d’or o de plata, cadena cintura» [Fanny Tur, Diario de Ibiza, 12-6-2016]. «Reconèixer l’important paper que han exercit els argenters, o joiers, d’ascendència jueva a Eivissa és un deute que en aquests moments ja estem intentant esmenar», conclou.