Mónica García, eivissenca a Mèxic: «Una vol tornar a Eivissa, però t’ho posen molt difícil»

Mónica García Velasco és una eivissenca de trenta anys que ja en fa set, des d’agost de 2018, que viu a Rivera Maia, prop de Playa del Carmen (així s’anomena la ciutat), a Mèxic. «Jo ja hi havia estat abans per les pràctiques de la carrera (Direcció Hotelera Internacional), l’any 2015, vaig estar-hi sis mesos i després vaig tornar a Mallorca a acabar el grau», explica. Quan va finalitzar aquests estudis, es va quedar a Eivissa i més tard se’n va anar a Londres per estudiar anglès: «Estant a Anglaterra em varen cridar de l’empresa on havia fet les pràctiques per oferir-me una vacant com a assistent de direcció a un ressort de cinc estrelles. No m’ho vaig pensar molt i hi vaig anar».

María de Lama, eivissenca a Austràlia: «Aquest país és com un estiu etern, com fer la temporada a Eivissa»

La «gran diferència» pel que fa a les oportunitats que ha tingut en anar-se’n a Mèxic, ha set la que afecta al creixement professional. Allà és molt més ràpid que a Eivissa: «Les feines a l’illa són, principalment, de temporada i, encara que sí que hi pugui haver rotació cada any, és molt lent tot i sent que hagués tardat moltíssims anys més a arribar a la direcció d’un hotel». En aquest temps, allí ha pogut ascendir fins a ser la directora de serveis del club vacacional i ressort.

«Em fa molta gràcia perquè amics i familiars sempre que em veuen em diuen que estic massa blanca per viure al Carib», explica rient. Ella contesta amb humor dient que no està de vacacions allí, que no està a la platja tot el dia com poden pensar. «Aquí l’hoteleria és dura, s’aprèn moltíssim perquè és com una escola, és un ressort amb més de 900 habitacions», afirma. «És un no parar, és una feina a la que dediquem moltes hores, però ens passen volant», afegeix. Quan acaba el seu torn aprofita per anar a pilates i en el seu dia lliure sí que intenta anar a la platja, passejar per les botigues o per Cancún.

Allí fa «molta calor tot l’any», assegura. I hi ha molta humitat. «Aquí no hi ha hivern, és estiu quasi tot l’any», destaca. La part dolenta: els huracans. Li ha tocat viure’n algun. A Mèxic has de tenir moltes coses en ment i estar molt preparat per planejar un refugi a l’hotel si es dona aquest cas.

«La vida és molt diferent aquí. És un altre ritme de vida, una altra cultura i mentalitat», exposa. Ha hagut de tenir la ment oberta i ser respectuosa perquè ha entrat en una cultura nova: «Has d’estar preparada i saber adaptar-te».

García enyora moltíssim Eivissa i diu que cada cop que ve a l’illa li costa més acomiadar-se dels seus amics i familiars, però està segura que tornarà en algun moment: «M’encantaria, però l’habitatge és impossible. Una vol tornar a casa, però t’ho posen molt difícil».

La jove relata que ha ensenyat alguna paraula en català als seus companys de feina i que quan se’n van a prendre un cafè per fer un descans diuen que se’n van a fer un «tallat» o que van «a poc a poc». «Són paraules independents per emprar en un moment de gràcia», narra.

Cristina Guasch, estudiant eivissenca de Bioquímica als Estats Units: «A Boston, em diuen coses com ‘ah, però a Eivissa hi viu gent?’»

Una anècdota que li va passar estant a Mèxic: «Un cop, l’any 2021, vaig llogar un cap de setmana un Airbnb a un condomini de Tulum i, quan a la nit vaig treure el meu gos a passejar, em vaig topar amb un jaguar a uns cent metres. Al principi vaig pensar que era un gos gros, però un segon després, en veure el seu cap, les taques en la pell i la cua llarga, em vaig adonar que no ho era». «Tot va passar de pressa i l’únic que recordo és que vaig sortir corrent i vaig arribar viva a casa. Mai a la meva vida hauria pensat que veuria tan de prop a un animal tan gran», conclou.