Com era un dia a la vida dels antics saliners d'Eivissa: «La testosterona manava, com diuen, ‘Sujétame el cubata’, perquè es picaven els uns als altres»

La sal és un producte que utilitzem en el nostre dia a dia. A més, la d’Eivissa és internacionalment reconeguda, però, com eren els darrers saliners de l’illa abans que apareguessin les màquines? L’entès en cultura popular i tradicions, Vicent Marí, més conegut com a Palermet, recorda el que li contava el seu avi.

Historia de Ibiza, teatro y un ‘fogueró’ para abrazar la cultura salinera

«Eren colles d’homes que se n’anaven junts a ses Salines, quan allí es feia fum per cridar la gent», explica. Aquest senyal de fum indicava que «la sal ja estava a punt de collida», i la feien els que treballaven en aquesta zona tot l’any. Això solia ser a primers d’agost. Treballaven de sol a sol, estaven allí tot el dia perquè «cobraven per la quantitat de sal que havien tret, no per la quantitat d’hores que havien treballat».

«Les colles s’organitzaven molt equitativament. Dins els treballadors o funcionaris de ses Salines, és a dir, els que estaven allí tot l’any, hi havia uns encarregats de dividir els estanys en calçades, que serien franges que anaven de banda a banda de l’estany o d’enmig fins a un costat», manifesta. Es feia una estimació de la sal que hi havia dins de cada calçada i s’atorgava cada una d’elles a les colles per una quantitat de sous.

Una anècdota que explica Marí és que «la testosterona manava molt». «Com diuen en castellà ‘Sujétame el cubata’, perquè es picaven els uns als altres a veure qui feia més via en treure la sal de la seva calçada i els homes anaven a veure si alguns rebentaven i abandonaven», riu. Els homes que hi anaven a treure-la eren joves i adolescents, sobretot.

Una altra història que conta és que els treballadors de ses Salines passaven tota la setmana allà i només tornaven a casa els diumenges. Un dia, una dona va anar a veure el seu marit, i quan l’home la va albirar de lluny, li va dir en to de broma: «Aquí estam dipositats com si estàssim a un desterro, m’estrany que us hagin parlat si anàveu a buscar verro», fent referència a les dones que anaven a la zona buscant sexe. La dona es va quedar desconcertada perquè no va reconèixer el seu marit. Això era perquè els saliners vestien de manera diferent per treballar: portaven roba bruta, mitjons de llana per sobre dels pantalons, capells vells i peces que els cobrien completament.

El festeig d'Eivissa, el Tinder dels nostres avantpassats

Diferents llocs de treball

A més dels funcionaris que treballaven tot l’any a ses Salines i les colles de veïns que anaven a treure la sal dels estanys, també hi havia altres llocs de feina, com els cavadors: «La sal és una crosta que, quan has tret l’aigua que hi ha dalt, està solidificada enterra. Una capa molt uniforme i forta... Idò allò s’havia de cavar i hi havia colles d’homes que cobraven a banda dels altres, eren més especialitzats». Cavaven la sal i l’amuntegaven en una rima, un munt llarg de sal, tan llarg com la calçada, però enmig d’aquesta.

Els traients carregaven la sal dins senalles i les portaven dalt el cap fins fora de l’estany. «El meu avi em deia que els hi pagaven dos pessetes per tona», explica.

També hi havia gent que embarcava la sal, carregaven els munts que ja hi havia fora, en les vagonetes del tren, als vaixells. Aquests treballaven a la nit.

La sal d’Eivissa és molt coneguda arreu del món «perquè Eivissa és súper coneguda», diu amb humor, «perquè, al final, la sal marina és la mateixa que es treu a qualsevol altre lloc».

Eines de feina

A extreure la sal, s’hi havia d’anar preparat. Les eines que utilitzaven eren: la gruixa d’ample, una aixadampla de més de vint centímetres de tall per cavar la sal; el tiràs, una eina de fusta, per amuntonar la sal; el càvec, com una aixadampla, però en comptes de ser quadrada, era una mica triangular i acabada en punta, per treure la sal i posar-la dins de la senalla.

Cada colla tenia les seves pròpies senalles, que podien ser de palma o d’espart. Les de palma es compraven a Mallorca i les d’espart, molts cops, eren obra feta pels presoners i, més antigament, per esclaus.

Actualment, per mostrar un poc com funcionava tot aquest procés, l’Ajuntament de Sant Josep organitza a finals d’octubre o a principis de novembre la ‘Fira de la Sal’ per atracar la gent a ses Salines, perquè sàpiguen com funcionen. «Avui en dia, com es treu amb màquina, es treu més tard, i es mira que just s’estigui traient a un lloc prop de la carretera perquè la gent ho pugui veure i no se n’hagi d’anar molt lluny», recorda Marí.