El festeig d'Eivissa, el Tinder dels nostres avantpassats

Les formes de lligar i trobar parella han anat canviant amb el pas del temps. Abans no hi havia telèfons mòbils ni aplicacions específiques. Com s’ho feien els nostres pares, avis i avantpassats per trobar la seva mitja taronja a Eivissa? La resposta: festejant.

«El festeig era vigilat, i sempre amb una carabina, un familiar (normalment dona) o un boix petit, que vigilava (en teoria estava absent, no estava pendent de la conversa) des d’una cadira una mica retirada, però que, evidentment, si s’atracaven massa ho feia saber, per exemple amb un gargamelleig, a la parella, que també estava asseguda. Això era que la cosa no anava bé», explica la directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (Aheif), Fanny Tur. Això passava des de temps immemorials i fins, aproximadament, el segle XIX.

Els secrets del festeig a l'Eivissa de 1864

Aquest festeig era l’ocasió de les al·lotes de conèixer el seu futur promès, ja que «el poblament era dispers i les oportunitats de les joves de socialitzar, molt poques», afirma Tur. El festeig es feia a casa d’elles o, quan s’acabava la missa, en el camí de tornada a la seva llar. Però sempre sota la vigilància d’algú. Anys més tard, al segle XX, sortien a passejar, al cinema o a fer un refresc, però com les parelles no podien anar totes soles, les acompanyava un boix petit que feia de carabina. La mateixa Fanny va ser una d’aquestes acompanyants.

Els pares de la jove en edat casadora (no hi havia una edat predeterminada per festejar, quan els progenitors ho consideraven) establien uns dies determinats i ho feien saber als al·lots, perquè aquests poguessin anar a ca seva. Normalment el lloc del festeig era el porxo, allí anaven els joves a parlar i conèixer a les filles de la casa. «Com hi havia un parell, no podien allargar-se massa xerrant, perquè, si no, els altres, amb un gargamelleig, o, si no feien cas, tirant pedretes, ja feien saber al pretendent que havia d’aixecar-se i deixar el lloc a un altre», recalca Tur. Una cosa curiosa que passava és que hi havia colles d’amics, que feien «trampes» per deixar el lloc abans a un del seu grup i no al que li tocava, ja que anaven per torns i en ordre d’arribada. «De vegades s’originava alguna discussió», afegeix. A més, una manera de fer una galanteria per dir-li a una al·lota que era molt guapa, en sortir de missa, era disparar trets als seus peus (no era pólvora ni res que pogués fer mal): «El protocol deia que ella no es podia ni immutar ni espantar pels trets, s’havia de fer la indiferent».

La següent passa era la decisió de la dona. Parlava un temps amb tots fins que es decantava pel que més li agradava. Quan la dona en triava un, seguia el festeig [un temps indeterminat] només amb aquell jove. «Després, quan ja hi havia paraula de casament, era molt greu faltar-la», assegura Tur. «Hi ha una cosa molt vinculada al festeig, que de vegades passava, que era la fuita», destaca. Això els obligava a casar-se ràpid per tapar l’escàndol. Aquesta fuita era pactada i era una conseqüència del festeig, «o de la falta d’aquest», recalca Tur. Això de vegades arribava a la justícia, perquè les fuites estaven prohibides des de finals del segle XVII.

Ibiza es una de las ciudades favoritas para conocer gente a través de Tinder

Testimonis

Antonia Ribes va festejar d’ençà que tenia quinze anys, fins als vint-i-un, quan es va casar amb Vicent Escandell, l’únic amb qui va fer festeig. Ara mateix té vuitanta anys i guarda bons records d’aquella època, com l’arribada del jove, després de conèixer-lo a l’hipòdrom, els diumenges a la tarda a ca seva, seure a la cadira i parlar fins a la nit. «Estàvem pel pati o, si hi havia algun camí per allí, passejàvem, però que es veiés des de casa, que no fos que ningú ens veiés sols», diu amb humor. «Ja ni sé de què parlàvem [rialles], fèiem plans de futur», assegura. Es varen casar joves i tingueren quatre fills. Ell treballava fora i ella es quedava fent les feines de casa. Anys més tard, quan els fills ja eren grans, ella va treballar a un hotel.

«Quan et volies casar, el pare del jove havia d’anar al pare de l’al·lota a demanar-li», conta. Pel que fa a les noves generacions, opina que «abans era una exageració i ara n’és una altra», ja que ara hi ha més llibertat a l’hora de conèixer gent. Per exemple: «Anys enrere, per anar a una banda, havíem de parlar quinze dies abans per saber si ens deixaven anar. Però ara venen i diuen que se’n van». Ribes rememora una anècdota d’una amiga seva quan era jove. El seu al·lot tenia una moto i, quan l’anava a buscar, la seva mare feia que el germà petit s’assegués entre els dos: «No fos que la meva amiga s’agafés massa a l’home».

¿Dónde ligar en Ibiza? De las discotecas al Mercadona

De cara a celebrar Sant Valentí, recalca que «un que està enamorat, cal estar-ho cada dia, no només un dia a l’any».

Una altra persona, que prefereix que no surti el seu nom i que també va festejar, és un home de vuitanta-tres anys. «Les al·lotes del meu temps, fins que es prometien, festejaven amb tots», explica. Entre els quinze i setze anys, elles començaven a festejar, i ells, amb l’edat que volien: «Jo, amb catorze, ja festejava, però fins als disset o divuit anys, cap al·lota em prenia seriosament perquè era un boix».

«El primer que arribava a casa de l’al·lota era el que festejava, i potser era el que menys li agradava a ella. Però el costum era que havia de festejar, tant si li agradava com si no», interpreta. «El que jo havia arribat a fer era dinar molt prest per poder ser el primer d’arribar si la dona m’agradava. I, si no, de vegades passava a mitja tarda», riu.

Un festeig que acaba en baralla

Hi havia un acte, a part de les baralles, anomenat «empallada», que era tirar palla, figues de pic i herbes destrossades del camí de casa de l’al·lota a l’església com ofensa a ella: «Es feia quan la jove no li feia cas a un i aquell volia insistir a anar».

Ell va festejar amb diferents joves, i amb la seva dona, ho va fer durant deu anys, fins que varen parlar entre ells que es volien casar i ho feren, sense el fet de demanar-los als seus pares. Han tingut dos fills.

«De Sant Valentí què he de dir? Em sembla que és una tradició que està molt bé per la gent jove, però pels més majors és com un dia gran de poble de dinar fora. No em pareix una beneiteria», conclou.