Necer García, cuiner eivissenc a Gran Canària: «Eivissa és una bombolla a nivell salarial, almenys en l’hostaleria»

Necer García Delgado és un jove eivissenc que se’n va anar de l’illa perquè necessitava un canvi d’aires i començar de zero. A més que el tema de l’habitatge està «inviable i intractable» a Eivissa, segons descriu. Va acabar a una altra illa, a Gran Canària. Ja duu allí quasi dos mesos i està treballant en un restaurant omakase amb barra japonesa, on fan menús degustació depenent del producte de mercat i de les idees del xef. Ell està a càrrec de la barra, exercint de SushiChef. Hi ha diferents passes, entre deu i catorze; això són el nombre de plats degustació que van passant en el menú. «És una cuina japonesa no tradicional, el que ve a ser sushi, però amb tocs diferents. Sobretot, hi ha molt d’enfocament en el producte local de Gran Canària. Té tot molta salseta i alegria», aclareix. Ell és cuiner de professió, i va estudiar a Mallorca.

«Per ara, estic aquí a Gran Canària. Fins nou avís, em quedo», manifesta García. En l’àmbit d’oportunitats, diu que «a Gran Canària, els salaris no es poden comparar amb Eivissa perquè és una petita bombolla a nivell salarial, almenys en l’hostaleria», però que ha trobat allí, per viure sol, un apartament polit i gros de dos habitacions i està pagant uns 850 euros al mes amb gestos inclosos. «A Eivissa no trobes ni un sofà quasi a aquest preu», afegeix. Per a ell, a la llarga compensa, i pel que fa a la qualitat de vida, «a Canàries viuen a un altre ritme més saludable», assegura, fent referència al fet que a Eivissa hi ha molts mesos de temporada i alguns d’ells són molt intensos. «Aquí el ritme de la gent el notes a l’hora de parlar, de moure’s... no tenen el nostre aclaparament», destaca.

Menjar d'ahir, cuina d'avui: receptes senzilles amb producte local de les Illes Balears

Fill d’uns pintors, Traspas (pare) i Torijano (mare), va créixer a Dalt Vila. El seu pare és d’Aranjuez i la seva mare de Salamanca, però duen des dels anys 70 Eivissa. «Varen venir com a última oportunitat que es varen donar entre ells, per retrobar-se l’un a l’altre. Aquí es tornaren a enamorar i ens varen tenir als tres germans (Twinky, Rubén i ell, Necer)», explica García. «Ca meva és Eivissa i, més del centre històric, jo necessito les pedres de Dalt Vila per existir», diu amb humor. Conta que per sort o per desgràcia, és dels pocs que han nascut i s’han criat dins del castell, a la vorera de la catedral.

«Per jo era una fantasia jugar dins el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera a Dalt Vila, la recepcionista em llevava la pilota, però jo corria per allí», rememora, ja que ara mateix està tancat. Entre els seus records de petit, també té que en comptes de jugar amb plastilina, la seva mare li donava masses de coure. A part d’enfilar-se per les parets i caure dels murs de Dalt Vila: «Potser estava fent un forat i sortien un parell d’ossos».

Pel que fa a la gastronomia eivissenca, el cuiner pensa que es manté, a més que «tenim molt bon nivell de menjar en general». Es refereix al fet que a Eivissa hi ha molta varietat de plats, per exemple en l’àmbit dels dolços, que és «un altre món», segons el cuiner. «En el cas de la greixonera aprofitem el producte perible. Al final, el menjar tradicional d’Eivissa sempre ha set menjar de pobres, per dir-ho així, d’aprofitar-ho tot», manifesta.

"El menjar tradicional d'Eivissa sempre ha set menjar de pobres, d'aprofitar-ho tot"

Necer García

— Cuiner

Conclou dient que enyora alguns plats casolans de la seva mare, com les farinetes i les torrades franceses, i al seu equip de voleibol, el Cor Pitiús.