Cinc vides aferrades al judo: respecte, disciplina i passió

Quan sentim la paraula «judo» potser ens vendrà al cap «art marcial», «Japó», o fins i tot «karate» com l’antítesi d’aquest esport. Hi ha molta gent que prejutja o sobrevalora aquest esport, i així ho confirma l’eivissenc Miquel Vallcaneras, un jove de 23 anys que fa només quatre mesos que el practica: «El judo pareix més fàcil a la vista que després en la pràctica. Al principi veia una tècnica i pensava que em sortiria sola. Però, a l’hora de la veritat, no tens coordinació i s’ha de repetir mil cops». «És més tècnic i difícil del que sembla», afegeix.

«Amb la pandèmia vaig estar un temps aturat. Abans feia bastants esports: natació, futbol, atletisme... També havia estat anant al gimnàs, però em vaig cansar i volia fer un esport en el qual pogués competir. No sabia res d’arts marcials, però com tinc un amic que és cinturó negre de judo vaig anar a provar i m’està agradant molt», explica el jove, que ara mateix és cinturó groc. Els entrenaments són més intensos del que Vallcaneras s’esperava, ja que en els esports que havia practicat abans hi havia un ritme constant. Ell assegura que el judo és diferent en aquest aspecte: «Hi ha exercicis que hem de fer en repetides ocasions. T’esgotes ràpidament». I per això es necessita molta resistència.

El polideportivo Can Burgos pasa a ser Teo Blázquez: "Deja huella en el pueblo y en Ibiza entera"

A ell, el judo li està ensenyant els valors de la disciplina i del respecte. «M’ha sorprès aquest esport, pensava que seria més fàcil adaptar-se. El principi és tediós perquè no et surten les tècniques, però quan passen els primers mesos ja surten», manifesta, content, abans de recomanar als que comencen tenir paciència.

Dina Hamri és l’exemple del que suposa tenir els objectius clars: amb quinze anys ha passat d’entrenar a Eivissa a mudar-se a Mallorca per preparar-se en el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de l’illa. A més, vol opositar a la Policia Nacional. Va començar a practicar judo als quatre anys, és cinturó marró i s’està preparant l’examen per ser cinturó negre.

«El judo, ara mateix, per a mi, literalment ho és tot. No hi ha ni un sol dia que falti a entrenar, i si no hi vaig, no sóc jo. Cada cop que tinc un problema, vaig al tatami i me n’oblido», afirma. La jove està lluitant per punts nacionals, ja que duu molts èxits a l’espatlla, entre ells: en menys de 48 quilos en el seu primer any de cadet, campiona d’Eivissa i subcampiona de les Balears, setena d’Espanya en la Copa A de Barbastre en la temporada 2023-2024; i en menys de 48 quilos en el seu segon any de cadet, setena d’Espanya en la Supercopa de Suances, subcampiona d’Espanya en la Copa de Getafe i setena en la Copa A de Tenerife en la temporada 2024-2025. Ara mateix s’està preparant per a la pròxima competició, que serà a Catalunya. Tots aquests resultats que està aconseguint aquesta temporada els vol dedicar a tots els seus entrenadors, però sobretot a Teo Blázquez, el gran impulsor del judo a Eivissa.

Juan Francisco Blázquez és el fill de Teo, el fundador del Club Judo Sant Jordi-Sant Josep l’any 1987, i, tal com va fer el seu pare, ha dedicat la seva vida al judo. Blázquez (39 anys) va néixer a Madrid, però amb nou mesos ja va venir a l’illa. «A casa no es va obligar mai a practicar judo, però és veritat que a mi em va agradar des de petit, vaig començar amb quatre anys, i sempre n’he fet», assegura. Va aturar dos anys quan se’n va anar fora, però després va tornar i va continuar. Blázquez és cinturó vermell-blanc, sisè grau.

Ell recomana el judo perquè es guanya autoconfiança i, en ser un esport de contacte, també et dona eines per defensar-te. «És una disciplina que, encara que sigui individual, és molt col·lectiva i familiar. Hem aconseguit en el nostre club que els alumnes siguin amics», diu amb orgull. Als boixos petits els va bé per la psicomotricitat, l’autocontrol i l’autoconfiança. Pels adults, «és un esport que és difícil perquè és molt tècnic, però si aconsegueixes enganxar-te, és fàcil evolucionar i millorar», destaca. Blázquez vol aconseguir donar més visibilitat al judo. Per això els seus alumnes surten a competir i a entrenar fora. Però també organitzen diferents trobades perquè vengui gent a l’illa. La propera serà la de Teo Blázquez, del 16 al 19 d’abril. A més, tenen la intenció de promocionar-la en els col·legis. «La meva idea és que hi hagi molts practicants de judo a Eivissa», conclou.

Víctor Canseco (36 anys) és un eivissenc que va ser esportista d’alt nivell des del 2009 fins al 2014. Entre els seus èxits es troben un bronze al Campionat d’Europa, vuit ors al Campionat d’Espanya, tres ors a la Copa d’Europa Absoluta i 15 ors en campionats, copes o tornejos internacionals. A més, va ser integrant de l’equip nacional en totes les categories així com esportista del CAR de Madrid (2004-2014). Va començar als quatre o cinc anys i ara mateix és cinturó negre, quart grau. Ell s’ha dedicat més a l’àmbit de la competició, viatjant a molts països diferents. Segons confessa, no entén «l’esport sense la competició». Va haver de deixar de competir l’any 2015 a causa d’una lesió de la qual encara no s’ha recuperat. «Va ser molt frustrant i és una cosa que fins fa relativament poc no he aconseguit acabar de superar. És una espina que tinc clavada perquè no he pogut acomiadar-me de la competició, que ha set la meva vida. No he tingut l’oportunitat de decidir quan penjar el judogi de competició i decidir quan em retirava», confessa.

El CD Teo Blázquez despide el año con una concentración de yudocas baleares

«Juntament amb Juan Blázquez, intentarem impulsar el judo amb la resta dels clubs de l’illa i tenir una unió més forta que ens faci créixer més a tots», manifesta. «El judo ha set, és i serà la meva vida», conclou amb contundència.

Una altra persona que ha dedicat anys al judo, però ho va deixar quan se’n va anar a estudiar als divuit anys, és l’eivissenca Elisa Torres (32 anys). Va començar en aquest esport quan encara no tenia ni cinc anys i amb només tretze va ser tercera d’Espanya en menys de 63 quilos l’any 2006. Va arribar a ser cinturó negre, primer grau: «Vaig estar cinc anys a Barcelona i després vaig tornar a Eivissa. Vaig intentar tornar al judo, però amb cinc anys més el cos ja no era el que era i, com estava fent feina, sóc fisioterapeuta i osteòpata, em feia por fer-me mal per si en acabar no podia treballar», aclareix. «És un esport que ensenya moltes coses i també que, vist des d’un altre punt de vista, és bastant simètric perquè treballes les dos meitats del cos. Evidentment, tens un costat més dominant, però, per exemple, el futbol és superasimètric perquè sempre xutes amb la mateixa cama. Amb el judo desenvolupes en força els dos costats de manera bastant similar», explica.

«Per a mi, el judo ha set una afició, tot i que he anat molt a competir i hem fet moltes sortides. Jo anava a entrenar perquè m’ho passava bé, amb els companys i amb el professor. Era un ambient de desconnexió i, a més, saludable», recorda amb emoció. «Crec que s’hauria d’impulsar més que la gent conegui el judo a Eivissa. Fins i tot, fer-ho com a activitat extraescolar o fer-ne a l’assignatura d’Educació Física», conclou Torres.