Vicent Costa, tècnic d'esports especialitzat en esport adaptat inclusiu: «Tots tenim falta d’alguna habilitat, però no tots tenim una discapacitat»

«El que discapacita és l’entorn, no la persona», remarca Costa en l’entrevista, en la que parla sobre la situació a Eivissa de l’esport inclusiu. El tècnic d’esports especialitzat en aquell adaptat per a persones amb discapacitat ha escrit el llibre ‘¡Sí soy ( dis)capaz! El deporte al alcance de todos’, un llibre gratuït subvencionat pels ajuntaments d’IEivissa, Santa Eulària, Sant Josep i Sant Antoni, el Consell d’Eivissa i la Fundación Abel Matutes. La presentació va ser el dimecres 4 de desembre al Centre Cultural de Jesús. Avui, divendres 13 de desembre, també estarà al Cicle Formatiu de l’institut Algarb i la setmana vinent estarà a cicles formatius de Mallorca.

Primer de tot, d’on ve el joc de paraules del títol?

Teresa Perales, en Ibiza: «Antes veían discapacidad y ahora ven habilidades»

El títol és aquest perquè hem de fer un canvi de mirada, la societat no pot continuar com fins ara. En referència al pla de l’esport d’inclusió i de discapacitat, fins ara tot ha set molt fàcil, tot està fet, ens estam acomodant massa i el que hem de fer és donar un cop damunt la taula, ja està bé d’anar a ralentí. Vaig tenir la idea d’escriure aquest llibre sobretot per veure si podem fer un canvi de consciència i vaig començar pel títol. Volia un en què es veiés que el llibre és positiu, valorant la part bona de cada persona, res de lamentar-se ni d’autocompadir-se. La millor manera de fer-ho va ser esborrant tot el que ens fa mal: sobre el vocabulari, sobre el tema de com mira la gent a les persones que tenen una discapacitat, sobre les barreres socials... Esborrant [o tatxant] el prefix ‘dis’. Segons la gramàtica, dir que una persona té una discapacitat vol dir que li falta o que no té alguna habilitat, i això crec que ens passa a tots. Crec que tots tenim falta d’alguna habilitat, però no tots tenim alguna discapacitat. La cosa és normalitzar el que és evident.

I la fotografia de la portada? Perquè vostè hi surt al fons.

És un resum de la meva visió quant a l’hora de fer feina. És a dir, som una persona que treballa en segon pla, per això en la foto jo estic en un segon pla, perquè mai podem perdre de vista al nostre objectiu, que són les persones. Jo sempre poso l’exemple d’una persona que fa gerros: si fas un gerro malament, l’agafes, el romps i en fas un nou. Però nosaltres no ens podem permetre el luxe de rompre una persona. La nostra feina ha d’estar enfocada a ajudar a aquest tipus de persones, normalitzar, que és l’objectiu que buscava amb aquest llibre. En la fotografia a l’esquerra es veu Estefanía Serra, té esclerosis múltiple i un 88% de discapacitat. És la persona que més força m’ha ensenyat en tota la meva vida. A la dreta, Neus Rosselló, que té síndrome de Down. És la primera alumna que vaig tenir a una escola d’estiu esportiva inclusiva. A les dos les vaig vestir amb peces de diferents esports.

Com està ara el tema de l’esport amb discapacitat, adaptat i inclusiu a Eivissa?

Depèn de com es miri el got. Crec que es pot fer molt més del que s’ha fet. No dubto que es facin coses, però crec que no avançam al ritme que crec que hauria d’avançar una societat sensibilitzada. Si el 10 és la normalització i la inclusió absoluta, és a dir, que no haguéssim de parlar d’aquest tema, estaríem en el dos o tres com a molt. Faltaria molt de camí per recórrer: conscienciació, sensibilització, formació, ajudes... A tots els nivells estem molt crus a Eivissa. La primera notícia que es va publicar a premsa escrita Eivissa sobre el tema d’esport discapacitat és de 2003. Des de llavors, fins a desembre de l’any 2023, hi ha hagut 122 articles sobre això, i un 87% d’aquests estan publicats en els darrers sis anys, coincidint amb l’any que vaig començar amb el programa de conscienciació ‘Somos especiales’. Està calculat que, en l’àmbit nacional, entre el 7 i el 9% de les persones que tenen una discapacitat practica algun esport. A Eivissa no arriba ni al 5%, és a dir, practiquen esport adaptat Eivissa un centenar de persones.

L'esport inclusiu a Eivissa no arriba ni a l'1%. S'està començant ara, hi ha hagut un 'boom'

Vicent Costa

— Tècnic d'esports especialitzat en esport adaptat inclusiu

En la introducció, Miguel ‘Mix’ Manresa, geògraf i apassionat de l’esport d’aventura, en cadira de rodes per una lesió medul·lar, parla d’activitats que es poden fer amb gent sense discapacitat, que això seria l’esport inclusiu, veritat?

Correcte. Si parlam de percentatges, l’esport inclusiu aquí no arriba a l’1%. S’està començant ara. Aquest és el quart any que fem un programa d’esport inclusiu a les escoles. Els darrers anys hi ha hagut un boom molt gros. Ara mateix hi ha poquíssimes activitats d’esport inclusiu, si es fan és dins l’escola, a l’assignatura d’Educació Física. És esport educatiu. Fora d’aquest àmbit, només hi ha: el judo «sense barreres» del Club Judo Dojo Ibiza (que va començar l’any 2017); el Club Deportivo Social Sespa, de Ses Païsses, de futbol (creat a finals de 2020); el Club de Bàsquet amb cadira de rodes del C.R.I.C. Ses Salines (creat sobre el projecte Més Q Basket al 2018), i el kayak inclusiu que desenvolupa el Club Nàutic Sant Antoni.

Però també hi ha esports específicament fets per persones amb discapacitat no?

Hi ha diversos tipus d’esport en funció de la seva estructura. El convencional, en el que pot participar qualsevol persona, però només gent sana. Un al·lot amb síndrome de Down no hi jugarà perquè té problemes físics i avui en dia es prima la competició. Després està l’esport adaptat, que és agafar un esport convencional i canviar una sèrie de normes perquè l’al·lot amb síndrome de Down hi pugui jugar, i l’esport inclusiu, que és aquell en el que poden participar totes les persones pràcticament sense fer cap modificació de les regles. Per últim està l’esport específic, que només existeix per a un col·lectiu determinat. Per exemple, el goalball per persones cegues o la boccia, específic per a persones amb una discapacitat física molt gran. Però si una persona «sana» hi volgués participar no podria, perquè no és capaç de modificar el seu cos per limitar el seu moviment, de manera que només seria per a ells.

Los paralímpicos Jordi Morales y Javier Soto abren en Ibiza el Programa 'Deporte Inclusivo en la Escuela'

Hi ha més de 300 testimonis al llibre. Hi ha alguna història que l’hagi marcat especialment?

En remarcaré dos. La primera és una clara al·lusió a què mai no diguis mai. Un al·lot que el varen atropellar amb 22 anys i el van donar per mort, va perdre molts litres de sang, però de camí a l’hospital va ressuscitar. Li varen amputar una mà i una cama. Ara mateix és ciclista paralímpic. És en Juanjo Méndez. La segona és una al·lota que va aprendre a caminar tres vegades. És l’exemple clar que davant l’adversitat mai ens hem de rendir, li ha passat de tot: va tenir un problema i li va destrossar la cama. Després, quan ja pareixia que anava millor, li varen dir que era millor amputar-se-la. Ella és la triatleta Rakel Mateo.

L'illa no està adaptada. El que discapacita és l'entorn, no la persona

Vicent Costa

— Tècnic d'esports especialitzat en esport adaptat inclusiu

Quins són els prejudicis més comuns dins aquest àmbit i com podríem eliminar-los?

Els prejudicis venen per tres grans motius a Eivissa. El primer, que vivim a una illa que fins a l’any 60 era medieval, i la mentalitat medieval era que totes les persones que no eren aptes, les amagaves, no servien i, fins i tot, les mataven. Amagar a una persona vol dir que es considera que és una càrrega. Venim d’aquesta herència i està dins el cap. El segon motiu és que si tu no vius de prop un problema, no te n’adones que existeix. Hi ha un egoisme social a Eivissa, és endèmic. Eivissa no és solidària. És el fet de que «a jo no m’importa el que li passi al veí». I el tercer és el desconeixement, hi ha una falta d’informació total i absoluta sobre el món de la discapacitat. La gent parla sense saber de què està parlant. Les dos paraules més prostituïdes que conec són «inclusió» i «voluntari», són les dos paraules que més malament se fan servir. Per canviar això és feina de tots. Un exemple: l’illa no està adaptada. El que discapacita és l’entorn, no la persona. No només l’entorn físic, com les voreres, també l’humà (per exemple, la formació dels entrenadors o les ajudes amb subvencions).