Peces amb forma fàl·lica, entre els tresors amagats de l’arqueologia a Eivissa

Les joves arqueòlogues Claudia Riera (Eivissa) i Luna López (Còrdova) han estat des del 23 de setembre fins al 15 de novembre fent pràctiques amb l’Ajuntament d’Eivissa gràcies a unes beques. Acabades aquestes expliquen un poc més sobre fel seu aprenentatge i sobre els secrets i tresors que hi han trobat i que amaga aquesta disciplina.

Quan pensem en l’arqueologia segurament a molts els hi vengui al cap la imatge d’Indiana Jones o, fins i tot, de Tadeo Jones. Pel·lícules en les quals el protagonista es vesteix amb una camisa o un jupetí, normalment de tonalitats marró o beix, i un gran capell. Aquesta imatge d’explorador de les coves no és 100% real. «De cara al cinema, jo entenc que sempre es busca una imatge més sensacionalista. Però, precisament, quan vaig començar a estudiar el màster d’Arqueologia, el primer que varen fer va ser posar-me una caràtula d’una pel·lícula d’Indiana Jones i de Tadeo Jones per desmitificar un poc aquesta imatge que es difon. És cert que queda molt espectacular, però per res l’arqueologia és així», afirma amb contundència López. «De fet, hi ha gent que ha arribat a excavacions arqueològiques vestida com Indiana Jones pensant que aquella és la indumentària», riu la jove. La roba recomanable pel treball de camp és còmoda i elàstica, calçons i granotes de treball que tinguin moltes butxaques, botes i cascs de seguretat, gorres i capells. Al laboratori, una bata. López explica que no és una imatge realista perquè els arqueòlegs fan el treball de camp a les excavacions, però hi ha una feina molt més complexa que aquella que es veu a les pel·lícules. «No entram a les piràmides d’Egipte d’aquella manera», afegeix. Riera riu quan se li pregunta sobre aquest tema perquè va intentar veure una pel·lícula d’Indiana Jones i no va poder acabar-la: «No té res a veure amb el que és l’arqueologia de veritat. No van a la investigació del material, busquen l’objecte pel seu valor o perquè és una llegenda. Per mi, són més caçadors de tresors que arqueòlegs».

Dos becas para limpiar, componer y datar la historia de Ibiza

L’arqueologia, segons López, es podria descriure com una ciència perquè se segueix un mètode científic i l’objectiu és recopilar la major quantitat d’informació possible de les excavacions. Després, hi ha un extens treball de laboratori: es fan netes les peces trobades, es deixen eixugar, es classifiquen, es veu si es poden ajuntar entre elles o reconstruir d’alguna forma, es sigla el material (posar-li un identificador perquè no es perdi), es col·loca la unitat estratigràfica (les diferents capes de terra perquè se sàpiga en quin nivell estaven), se li dona un nombre concret, s’inventaria la peça amb la seva descripció i es fotografia per poder-ne fer un model 3D.

Hi ha gent que va a les excavacions arquològiques vestida com Indiana Jones

Luna López

— Arqueòloga

La cordovesa també parla sobre el paper de la dona en aquest àmbit. «És cert que l’arqueologia sempre ha set un món d’homes, sempre hi ha hagut pioneres i dones que han sortit un poc del plat, sobretot a finals del segle XIX, i principis del segle XX. Durant el segle XXI, la dona adquireix molta més presència, encara que continua sent un món d’homes. Però res a veure amb el que ens trobàvem anteriorment. És un món complicat perquè les dones sempre patim certes discriminacions o comentaris», confirma, ja que en el treball de camp es veu a les dones com a més dèbils. Però tot depèn d’amb qui et trobis, López posa un exemple: quan s’ha de fer un control d’obres (un territori o zona que està en obres i on pot haver-hi restes arqueològiques), tracten amb obrers, no amb professionals del seu àmbit. «Encara que hi ha moltes dones treballant dins l’arqueologia actualment, també és veritat que es nota que encara és un món bastant masculí. De vegades et fa la sensació d’incomoditat, per algunes frases que et diuen o coses que sents», confirma l’eivissenca. Així i tot, Riera assegura que la dona està guanyant un paper més important dins de l’arqueologia, cada vegada estan a treballs i llocs més importants.

Riera i López han pogut comprovar amb la seua feina que la història es repeteix, que hi ha una continuïtat. «Canvia l’època, es milloren algunes coses, hi ha una evolució, però a la vegada és com que tot es manté bastant intacte. La gent viu en els seus llocs, amb els seus utensilis, el context no canvia. Pots veure la manera de viure, de pensar, el treball de la gent a través dels utensilis... canvien, però hi ha gent que cuinava, que s’encarregava de la roba, de preparar el vi, del comerç... Hi ha un canvi, una evolució, però les persones encara feim pràcticament el mateix», afirma Riera.

Muestra en tierra de los tesoros de la Ibiza sumergida

Les arqueòlogues han trobat diferents utensilis. Tenien un inventari de «les coses estranyes»: «Ho descrivíem com a una peça amb forma rodona, amb forma globular... però no saps molt bé el que és. Com és un fragment, mai saps si més tard trobaràs un altre fragment corresponent i li donaràs sentit a la peça», manifesta la cordovesa. Algunes peces que han trobat tenien forma fàl·lica, altres semblava que formaven part d’un narguil... En altres no reconeixen les línies de la figura i resulta que eren bigots de lleó, o un negatiu per fer un segell. «Un cop vàrem trobar una estàtua petita, jo l’estava mirant del revés i veia la boca d’un ase clarament, fins que li vàrem donar la volta i eren la barbeta i el llavi inferior d’una escultura humana», rememora López, moment en què Riera afegeix: «Aquí hi ha la interpretació de cada casa».

Una informació molt graciosa que dona Riera és que el Facebook de l’època dels romans eren les latrines: «Era el lloc on hi havia més missatges del dia a dia, tipus grafits». «Passava com actualment en els banys d’institut», pensa en veu alta López. «Una altra cosa que no canvia», destaca Riera.

Los socialistas condenan la "nefasta" gestión del patrimonio en Ibiza

Pel que fa a la preservació del patrimoni de l’illa, l’eivissenca recalca que el problema és que hi ha una espècie d’alineació: «Els que vivim a Eivissa sabem més o menys grosso modo què hi ha, però ni ens preocupa ni ens han ensenyat a veure de veritat la història i la riquesa que hi ha a l’illa». «Ho tenim sempre davant, està allí, però no t’has interessat per visitar-ho, estudiar-ho, veure cada racó i cada peça que potser et poden donar una informació importantíssima i història rica per a nosaltres mateixes. El problema és que estem una mica separats de la nostra cultura. No li donem el grau d’importància que li hauríem de donar. Crec que faria falta una millor difusió de tot el patrimoni», afegeix.

El Facebook de l'època dels romans eren les latrines i els seus missatges del dia a dia, tipus grafits

Claudia Riera

— Arqueòloga

«Jo, com a persona que ve de fora, crec que Eivissa és una ciutat que sí que podria vendre aquest patrimoni que té Eivissa es coneix molt per les seves platges, per les seves festes, per les discoteques... Però no es coneix pel patrimoni històric que té. Hi ha ciutats que tenen menys i es venen millor. S’ha de defensar sempre la difusió d’una altra imatge d'Eivissa, o de la imatge completa, perquè no és tan sols festa o tan sols platja. Sembla que Eivissa només existeix des de maig fins a octubre», conclou López.