Descobreix si el teu relat ha guanyat el cinquè Concurs Literari d'Idò!

Ja es coneixen els microrelats guanyadors de la quinta edició del Concurs Literari d'Idò!, així com els dos finalistes. Els dos guanyadors, un per cada categoria, han estat premiats amb un lot d'entrades de cinema i un viatge amb Baleària, respectivament. Des d'Idò!, volem donar les gràcies a tots els participants per la seva dedicació i els encoratgem a seguir participant en les pròximes edicions del concurs.

Guanyadora Categoria A: Les nits del demà

Nom: Maria Vich Gispert

Descobreix si el teu relat ha guanyat el Concurs Literari d'IDÒ!

Lloc: Mallorca

Edat: 15 anys

Torna a ser vespre. Com cada nit, venc al mirador de sempre.

Et sento riure i el cor em comença a bategar. La nit obscura es torna blanca com la neu que et cobreix la pell. T’apropes a la figuera, com cada nit, i mentre em contes com t’ha anat el dia, agafes una figa i la comences a menjar.

Quan rius, el serrell que et cobreix els ulls balla en sintonia amb el ritme de la teva rialla. Encara record la primera nit que ens coneguérem: tu ploraves aquí mateix tota sola i jo observava la bellesa més pura que havia vist mai: tu.

Només foren quatre vespres, però des del primer que et vaig conèixer, tota la meva ànima es va enamorar.

Nastenca, aquella dona que em va treure de la meva constant solitud, i ara em deixes tirat, com aquell amic que sortia de ca meva, que pus mai més tornaria, pensant que era boig.

Ara, estic aquí assegut, com aquelles nits blanques, i tu ja no hi ets. Fa set anys que fugires a les mans d’un altre i avui, aquells ulls que em miraven, ara miren un altre home, vestit d’esmòquing i tu de novia.

Guanyadora Categoria B: Amor en les festes de Sant Joan

Nom: Rosa Marí Silverde

Lloc: Eivissa 

Edat: 29 anys

Les flames dansaven al ritme dels tambors mentre tota la plaça es preparava per saltar la foguera de Sant Joan. Enmig del bullici, en Joan no podia apartar la mirada de la noia que acabava d’arribar. El seu serrell perfectament pentinat li donava un aire misteriós, i ell sabia que havia de fer alguna cosa per cridar la seva atenció. Amb els nervis a flor de pell, va córrer cap a un dels mercats locals i va comprar una cistella de figues, el millor fruit de la temporada.

Apropar-se a ella va ser més difícil del que havia pensat. Quan finalment ho va fer, les paraules es van escapar, però li va allargar la cistella amb una mà tremolosa. Ella va somriure, mirant les figues i després a ell. «Gràcies», va dir suaument, i en Joan va sentir que aquell petit gest havia encès alguna cosa més que la foguera d’aquella nit màgica.

Finalista Categoria A: La màgia del bosc

Nom: Elena Sutil Flettner

Lloc: Inca

Edat: 15 anys

Us contaré una bonica història. Conec un bosc on sempre anava a passejar. Era un bosc de somni. Les fulles amb colors de tardor: vermelles i taronges. Estava ple d’esclata-sangs i de fruits. Era un lloc ple de màgia, màgia que encara no sabia que era real, però que vaig descobrir aquell dimarts de novembre. 

Anava passejant amb la meva cistella agafant els esclata-sangs més bonics que anava veient. En vaig trobar un que especialment em va cridar l’atenció. M’hi vaig acostar i quan anava a agafar-lo…

- Espera!

Vaig girar-me. No vaig veure ningú. De sobte, vaig distingir una figura molt petita. Era una nineta, de la grandària del meu manovell. Tenia els cabells pèl-rojos amb un bonic serrell. Es va acostar a mi, i em vaig adonar que era una fada! No m’ho podia creure.

- Per favor, no t’enduguis aquest esclata-sang, és la meva llar! - va exclamar. 

Vaig pensar que no m’agradaria que s’emportessin ca meva i vaig decidir no endur-me l’esclata-sang. La fada em va donar les gràcies i va tornar amb la seva família.

Jo sabia des del principi que aquell bosc era un lloc màgic.

Finalista Categoria B: Vivències d'ahir

Nom: Albert Ramos Nadal

Lloc: Palma

Edat: 22 anys

Tenia un amic que quan s’acostava el final de l’estiu, en un intent optimista de pujar els ànims, ens deia sempre el mateix: que el que millor li feia dur el final d’aquest temps era poder retrobar-se amb les cares conegudes i les companyies que havia anat fent durant els altres mesos.

L’última vegada que vàrem tenir l’oportunitat de sentir-li-ho dir estàvem menjant les poques figues que havíem pogut collir en el seu fora vila en un setembre especialment plujós. Quan ja partíem tots a ca nostra a dinar arribava el seu padrí amb un petit grapat d’esclata-sangs i uns quants amics amb poques ganes de tractar amb una joventut com la nostra. Per molt d’interès que hi mostréssim no hi havia manera de saber on era que els trobaven.

Molts d’anys després t'adones que no ha de ser fàcil trobar-ne si no en cerques. De manera contrària i paradoxal al que et passa a tu mateix, que per molt que cerquis tampoc no trobes el serrell que no fa gaire et curaves tant de pentinar-te.

Tampoc recordes un setembre on, més que amb els coneguts amb qui has tractat els mesos anteriors, voldries retrobar-te amb les amistats de sempre.