'Halloween' a Eivissa: Les tradicions de l'illa per Tots Sants

L’1 de novembre celebram Tots Sants. Però, quines són les tradicions típiques d’Eivissa per aquesta festivitat? L’investigador Toni Manonelles n’explica alguna d’elles. Per començar, celebram Tots Sants l’1 de novembre pel cicle solar, coincidint amb l’equinocci (el dia i la nit duren el mateix) de l’entrada a l’hivern, segons ell. Cada cultura ho adapta a les seves religions. «Posam en el punt de mira als difunts, els nostres que ja no hi són. En la cultura cristiana, pensen que estan al cel, al purgatori o a l’infern, en funció del temps que faci que són morts i com s’han comportat en la vida. Tradicionalment, es creia que aquesta nit [la del 31 d’octubre], aquestes ànimes sortien pel món i anaven a visitar les seves famílies. Un fet extraordinari que només passa aquesta nit», destaca aquesta creença.

Es creia que la nit del 31 d'octubre les ànimes anaven a visitar les seves famílies

Toni Manonelles

— Investigador

Aquesta festivitat té el mateix costum i ve de la mateixa arrel del que avui en dia tant d’èxit té i es coneix com Halloween. «Que hi hagi un ambient festiu respecte a disfressar-se i anar a buscar coses a les cases, que, per cert, això també es feia a Eivissa, no desdiu els morts. De vegades pensam que perquè és el Dia dels Morts tot ha de ser una festivitat molt tètrica, molt lúgubre, molt trista, i no era el cas. Això és un imaginari que tenim avui en dia», assegura Manonelles. L’investigador especifica que el fet de disfressar-se i anar a buscar dolços per les cases és general, i a Eivissa també. Aquí es deia l’expressió «Teniu res per les ànimes?», que avui en dia s’ha canviat pel famós «¿Truco o trato?». El que feien els al·lots a Eivissa era anar a les cases amb cistelles demanant si tenien res per les ànimes i els hi donaven fruites del temps, que eren fruits secs bàsicament (pinyons, ametlles) o magranes. «De vegades, arribaven a alguna casa on no tenien res. Eren gent prou pobre, I llavors la contestació a la pregunta era ‘Ni manco pels cossos’», especifica.

La trencada de fruits secs ve d’això mateix: dels fruits que tenien per menjar en aquell temps. «Aquest costum el rebem des de Catalunya, allí li diuen la castanyada. A cada banda era el que tenien. Aquest costum que tenien els catalans, quan arriben aquí, l’adapten al que hi havia a l’illa», aclareix Manonelles.

Diferències entre camp i ciutat

També s’han de diferenciar les tradicions de la ciutat de les del camp. Els garrits de «Teniu res per les ànimes?» eren una cosa que practicaven més els de ciutat que els de camp. Els del camp, per exemple, anaven a buscar ous per Carnestoltes, però per Tots Sants no. A Vila també estava el costum culinari de menjar panellets, això al camp no existia. «Aquest costum també ens ve de Catalunya i no entra a la pagesia», comenta l’investigador. De fet, els panellets, en època medieval, a Catalunya, es feien pans que es posaven, junt amb una espelma, damunt les tombes dels avantpassats, moltes vegades dins de les esglésies. Aquests eren beneits pels capellans, i l’endemà la gent se’ls enduia a ca seva i se’ls menjava. Dins solien dur fruits secs o trossos de fruita confitada, «pareix ser que derivaren a coses més petitetes i que ja no es duien a l’església: els panellets. Seria l’antecedent molt antic i per això tenen aquest nom, perquè ve de pa petit», ressalta l’investigador.

A més, estaven els rosaris de dolços que els padrins regalaven als fillols o els avis als infants i que també venien les pastisseries de Vila. Aquest costum venia de Mallorca i tampoc entra a la pagesia. Al camp feien la trencada i menjaven bunyols. 

Com a costums curiosos, exposa Manonelles, quan acabaven de menjar els fruits i se n’anaven a dormir, aquella taula no s’havia de recollir, quedaven alguns fruits per menjar i es deixava un llumet dalt de la taula. Això és per la creença de què les ànimes sortien al món aquesta nit i anaven a les cases on havien viscut. «Per anar a aquest trànsit, des del purgatori, on es suposava que estaven, al cel, on esperaven anar, havien de menjar alguna cosa perquè era un viatge important, pesat, i havien de menjar», manifesta. «Després, se suposava que mentre els de la casa dormien, les ànimes menjaven el que havien deixat a aquella taulada, per això també els deixaven llum encesa, perquè ho vessin més clar», afegeix.

L’endemà, tothom s’aixecava d’hora i feia el llit ràpidament perquè «les ànimes, una vegada havent menjat, estaven esperant per ficar-se dins els seus llits», assegura Manonelles, qui recalca una cosa molt important del dia de Tots Sants: «No es podia granar la casa, pel perill de que granessis alguna ànima i la tirassis fora, cosa que seria molt desagradable». Aquestes creences varen estar presents fins no fa gaires anys, fins els anys 30-40.

«La mort a la societat actual només es veu amb una connotació molt trista, és una espècie de fracàs. En aquesta societat de la salut, t’acabes morint i sembla que hi ha el sentiment de ‘què ha fallat?’, ‘per què s’ha mort?’, perquè la mort és una cosa natural. Això de que la mort és una cosa natural i com a tal no importa fer grans tristors s’ha anat perdent i penso que quan més al passat anem, més ho veuríem. És a dir, aquesta celebració tan trista crec que és una cosa relativament moderna. Els garrits anant per les cases, menjant-se totes aquelles coses i aquesta conversa de riure, no és una cosa realment trista en si mateixa. Si tan tristos estàssim, faríem dejuni, com passa en Setmana Santa. I aquí se celebra menjant, i, a més, coses bones», destaca Manonelles.

La mort ara es veu amb una connotació molt trista. És una espècie de fracàs

Toni Manonelles

— Investigador

Aquestes tradicions, en la visió de l’investigador, probablement s’acabaren perdent: «La generació més jove, com no ho organitzin a l’escola, ja no ho coneix. És més pels seus pares o els seus avis, si no, difícilment faran aquesta tradició. Que acabi desconeixent-se totalment, això és impossible. Avui dia tenim una sèrie de mitjans de comunicació i documents que ho van recordant. Però com una cosa viva dins la nostra cultura, jo no crec que sobrevisqui», conclou Manonelles.