Quan el català a Eivissa s’omple de castellanismes

A Eivissa hi ha molts mots que, de tant utilitzar-los, els deim malament en català. Un exemple molt recurrent: Entonces. «Un «castellanisme bastant flagrant, que feim servir tots i que ens pareix que és correcte», afirma la professora Tònia Escandell. «També tot el que són paraules que denominen màquines o termes d’informàtica que avui en dia es diuen molt en anglès, en català tenim costum de dir-ho en castellà, com cotxe», afegeix.

«Aquestes paraules més modernes, en un moment donat, l’eivissenc que es parlava aquí de tota la vida es va començar a substituir pel castellà, ja que la gent que ha seguit parlant català ha tingut la tendència d’incorporar les noves paraules, el nou vocabulari, directament en castellà com ‘veure la tele’, aquest és castellà, o el pues», explica Escandell. «Això és perquè a partir del moment en què totes aquestes paraules es varen, d’alguna manera, incorporar al vocabulari habitual de la gent, no ho varen fer traduïdes al català, sinó que ho varen fer directament de la llengua de la que arribaven, que en aquest cas era el castellà, que és la llengua amb la que teníem més contacte», confirma.

Pel que fa a barbarismes freqüents, com en el tema de la roba interior, considera que és «molt interessant». En paraules d’Escandell: «Quan deim bragues per calces, calçoncillos per calçotets, calcetins per mitjons o calces per mitges. De fet, el significat eivissenc de calça és molt més antic que el normatiu català, ja que apareix documentat al segle X com a peça de roba que cobreix el peu fins al genoll, i només uns segles més tard arribarà des del peu fins a la cintura, per després separar-se en dos peces diferents i acabar prenent la peça de dalt el nom de calça al principat». Altres barbarismes freqüents són: hasta luego, cumpleanys, cenicerumetxeru, i molts noms d’aparells moderns que prenen el nom directament en castellà.

Paraules eivissenques que s’estan perdent

A més d’aquests castellanismes, també hi ha moltes paraules del nostre parlar que s’estan perdent. A Escandell li encanta i li pareix una «meravella», el verb «impossiblar»: «Això ho deia la generació dels meus pares, ells ho segueixen dient de manera natural, però nosaltres crec que ho hem perdut una miqueta». També l’expressió de que una cosa «fa feredat»: «Un parlant de català central se sorprendrà molt si fas servir aquesta paraula, perquè sona arcaica, sona a un català culte. I, en canvi, aquí l’hem fet servir sempre en els contextos més informals», recalca. El significat és que «et fa esborronar, que et sorprèn molt en un sentit negatiu, que et fa por o que et provoca un rebuig», exposa la filòloga, que diu algunes paraules «molt molt eivissenques»: sipar-se, borronar o esborronar, estrivancu, cassogues, xereques, jupetí, mesquí, emmariol·lar-se, metzinat, pelleringu...

És feina nostra fer allò possible per què no es perdin les paraules típiques eivissenques

Tònia Escandell

— Professora

Que no es perdin aquestes paraules típiques o aquest parlar, en l’opinió d’Escandell: «És feina nostra fer el possible per a què no es perdi. Nosaltres som responsables de conservar el llegat, de mantenir aquesta riquesa i que no s’empobreixi el nostre dialecte». La solució, segons ella, és «donar-lis vida de nou» i «deixar de fer servir paraules que potser es fan més familiars perquè es fan servir més, perquè hi ha una influència més grossa del castellà o de l’anglès, i tornar a aquestes paraules, a poc a poc anar naturalitzant el seu ús». «La forma de conservar la riquesa d’una llengua és seguir compartint-la de manera que la seva complexitat sigui una cosa que puguem gaudir tots», afegeix.

Un català «empobrit»

Cada illa té el seu propi dialecte, un factor és «la insularitat»: «Durant segles i segles, el parlar de cada illa estava aïllat de la resta dels parlars de la mateixa llengua», exposa, per això es crearen diferents particularitats. «També hi ha hagut diferències significatives al llarg de la història que han contribuït a crear aquestes diferències. El contacte entre Eivissa i Formentera ha estat sempre molt més fluid i és difícil diferenciar un formenterer d’un eivissenc per com parlen. En canvi, a Menorca varen tenir tot aquell període de dominació anglesa, que ha deixat paraules com window, que encara es fa servir avui dia per dir finestra», manifesta.

«Avui en dia el nostre català s’està empobrint bastant, ja ho estava entre la gent de la meva generació, ja havia perdut molt, però aquest procés ha continuat», destaca Escandell. Això pot ser per diverses causes: pel gran volum d’immigració de població d’altres regions d’Espanya cap a Eivissa durant els anys 60 i 70, durant el boom turístic, període que va coincidir també amb un moment polític en què «s’intentava instaurar el castellà com a llengua única», aclareix. «Varen ser dos factors que varen confluir simultàniament o de manera molt propera en el temps i tots dos, d’alguna manera, varen tenir el mateix efecte, un va reforçar l’altre en aquest sentit. Políticament, estàvem en el franquisme, s’intentava que el català només es fes servir en l’àmbit domèstic i va arribar a haver-hi tanta quantitat de gent que només parlava castellà que el resultat va ser aquest», interpreta. «És possible que no hi hagi hagut, des d’aquell moment, una intenció real de què el català tornés a ser la llengua de comunicació habitual de les Illes, per qüestions polítiques», afirma la professora.

Els intents d'independitzar-se de Catalunya han contribuït a una mala imatge del català

Tònia Escandell

— Professora

El futur del català a l’illa Escandell el veu «fosc». «Voldria veure’l bé, però, si he de ser realista, no puc ser gaire optimista amb això», certifica. «Els intents d’independitzar-se i d’autonomia de Catalunya, és possible que hagin contribuït a crear una mala imatge del català en general a totes les regions d’Espanya i crec que això també s’ha vist aquí reflectit en la manera en la que percep la gent el català que parlem», rumia. «Si es fa una mica de feina, i les institucions s’impliquen, si es pren consciència de la riquesa cultural que es perd... És molt important i és feina nostra intentar protegir-lo, fer-lo servir als àmbits públics tant com puguem i donar-li l’empenta que necessita per tornar a ser el servei de comunicació que va ser i que pot seguir sent, perquè el català que parlem nosaltres i el català en general és una llengua amb una tradició literària i cultural molt important que jo crec que valdria la pena conservar», conclou.