Salvador Ortiz, docent: «Els alumnes alemanys tracten de vostè al professor i no resta res l’afectivitat»

Salvador Ortiz va estudiar Filologia Hispànica i Catalana a València per les sortides professionals que tenia, però ser professor és vocacional. Ha fet feina a València, Barcelona i Balears (a Palma, a Ciutadella i a Eivissa): «Em vaig enamorar d’Eivissa», assegura. Per això, sempre que podia triar, l’illa pitiusa era la seva primera opció.

Ara mateix duu uns vint anys aproximadament donant classes a l’institut Isidor Macabich, encara que ha estat també a Santa Maria i l’Escola d’Art d'Eivissa, a Sant Jordi: «Una curiositat sobre això és que jo vaig aprovar les oposicions a València i quan vaig tenir l’oportunitat de demanar un trasllat nacional, vaig tornar a demanar Eivissa. I em varen donar Santa Maria. Després, en el concurs de la Comunitat vaig sol·licitar el Macabich i ja no m’he mogut d’allí, exceptuant l’any 2023-2024, que vaig marxar a Alemanya amb un Programa de Professorat visitant», explica. Aquest es fa a Alemanya, Irlanda i Estats Units. «La finalitat és donar classes d’espanyol a l’estranger», afirma. A més, que buscaven gent amb experiència i, en el cas d’Alemanya, demanaven un nivell mínim de B2 d’Alemany de l’Escola d’Idiomes. Ortiz també va donar classes d’alemany als estrangers refugiats, als nouvinguts o el que s’assimila al Palic a les Illes Balears (Programa d’Atenció Lingüística i Cultural).

Ortiz se’n va anar un any escolar a l’Estat Federal de Hesse, en concret a la ciutat universitària Giessen (a 45 minuts de Frankfurt), a l’institut Gesamtschule Giessen-Ost. Aquesta institució és una Gesamtschule, és a dir, que inclou tota mena d’alumnat, amb estudiants de més de 45 nacionalitats diferents: «Hi ha tant la gent que vol anar a la universitat com la que es dirigeix a cicles formatius i els que faran oficis», recalca el professor. «Depèn de les notes que tu vas aconseguint et dirigeixes a una banda o a una altra, les notes més altes són les dels alumnes que van a la universitat. Depèn de la teva capacitat i de les teves qualificacions, el que fa el sistema alemany és diversificar», manifesta. En aquesta escola entren als onze anys i estan fins als dinou. «Tocar-me Gesamtschule va ser molt ric. En aquesta escola he pogut veure com els alumnes, depenent de la capacitat o de l’esforç, van triant un camí o un altre, camins diferents o més pràctics», afegeix Ortiz.

Un aspecte que va sorprendre i que més va agradar al docent és el respecte a l’autoritat. Els alumnes es dirigien a ell de vostè, com a «Herr Ortiz» [senyor més el cognom]. «Des de fora em xocava perquè ho veia molt distant i, en canvi, és que ells saben que ets el professor, que ets el qui educa i ensenya, que tens una posició i ells estan aprenent i són alumnes», aclareix. «El més important és que tractar de vostè al professor no resta res l’afectivitat entre els dos. Això és el més bonic», diu emocionat en recordar-ho. «No ha set cap mur per a què hi hagués un apropament i confiança total, però el respecte del vostè estava allí. T’ho demostren amb mostres d’afecte i agraeixen el que fas. Realment funciona molt bé», afegeix.

Laura Ferrer Fischer, eivissenca a Alemanya: «Cada vegada que venc a Eivissa intento endur-me’n llimons i ous de casa de l’àvia»

Un altre aspecte que destaca Ortiz és saber disculpar-se. «És tan bonic que no li hagis de dir a un alumne, després d’un error o d’una paraula malsonant, que arriba tard o que ha pujat el to cap a mi... immediatament, si no és en aquell moment, al final de la classe hi ha una disculpa. Aleshores, hauríem de pensar un poc que la disculpa també existeix, que és molt sana i que enriqueix l’alumne i el professor. Tant l’alumne com el professor poden i saben disculpar-se perquè tots ens equivoquem. La disculpa és un punt molt interessant. Aquí has de tirar molt de la llengua, fins i tot ensenyar això i el respecte a tothom», afirma.

També ressalta la consciència amb el medi ambient, amb la naturalesa i el reciclatge dels alemanys. Fins i tot, ell mateix va plantar un avet davant l’aula on impartia classe com a contribució a la naturalesa. La seva paraula alemanya preferida és Federweisser [vi jove].

A Alemanya, Ortiz enyorava la vida social que porta a Eivissa. És un apassionat de la bicicleta i del gimnàs, però li faltava el mar, el sol i poder cridar a un amic en qualsevol moment. «L’apropament alemany va més lent, és una cosa cultural», confirma. «A Eivissa tinc la meva vida, Eivissa és part de mi», expressa.

Pel que fa al tema del català, el docent és més negatiu, ja que pensa que cada vegada es parla menys: «Hi ha molts alumnes de la pròpia illa que no el parla tant com podria i hi ha un percentatge molt baix de la gent que ve de fora que l’utilitzi i el parli». «El català és la llengua de moltes generacions i és part de la identitat de l’alumne; i, per tant, des d’aquest punt de vista, voldria convidar-los a aprendre-la i a utilitzar-la. Aprenent la llengua d’una comunitat és com millor es pot conèixer un poble», afegeix.

Ibiza IN: «Las aulas Ueeco son como las televisiones en blanco y negro»

«Falta un poc de reflexió sobre la teva llengua materna, que l’estàs deixant un poc de costat, i cal lluitar per apropar la llengua a qui ve de fora», diu, al mateix temps que anima tothom a esforçar-se i a fer entendre la gent que desconeix l’idioma que intenti parlar-la, que és la llengua d'Eivissa. «Crec que hem d’ensenyar que la nostra llengua és part de la nostra cultura i la llengua marca a la persona. Es tracta d’estimar les llengües i la il·lusió d’aprendre-les. Si estimo un lloc, he d’intentar atracar-me a ells amb la seva pròpia llengua i entendre moltes de les tradicions d’aquell lloc gràcies a aquesta», acredita.

Amb tants d’anys d’experiència, té moltes anècdotes per contar. La primera de Palma, durant el seu primer any de feina: «Estava assegut al sofà de la sala de professors i en un parell d’ocasions, en dies diferents, em varen intentar fer fora de la sala pensant que era un alumne que estava al sofà», riu. També s’enrecorda de quan els alumnes mallorquins no l’entenien en parlar la seva variant del català, que era valencià, o de la famosa gimcana de l’Isidor Macabich, que es celebra l’últim divendres de gener: anava per Vila amb un vestit d’home negre i capell de copa i la gent li preguntava si era ‘El Cobrador del Frac’.