Descobreix si el teu relat ha guanyat el Concurs Literari d'IDÒ!

Ja es coneixen els microrelats guanyadors de la quarta edició del Concurs Literari d'Idò, així com els dos finalistes. Els dos guanyadors, un per cada categoria, han estat premiats amb un lot d'entrades de cinema i un viatge amb Baleària, respectivament. Des d'Idò volem donar les gràcies a tots els participants per la seva dedicació i els encoratgem a seguir participant en les pròximes edicions del concurs.

Guanyadora Categoria A: I ara què?

Nom: Giorgina Picornelli

Lloc: Palma

Edat: 14 anys

Les gotes d’aigua colpejaven el vidre de la finestra, mentre observava com rebotaven al poal oxidat que feia anys que estava allà col·locat. Una darrera l’altra, les gotes rebotaven amb intensitat per tota l’habitació, el silenci envaïa tota la casa, però això no em molestava. El que m’empipava era el conjunt de fets que m’havien conduït a aquella situació. Un conjunt d’equivocacions i promeses incomplides, que no les podia oblidar amb facilitat. Tornar a aquelles parets, a aquell paisatge, a aquella casa. No era gaire fàcil.

Quan la pluja va aturar, vaig sortir de la casa. Començ a caminar pels camps immensos d’aquell terreny. Uns camps morts, humits per la pluja i sense ni una planta viva. I pensar que tot això eren cultius i flors interminables. Continu caminant i arrib al penya-segat. Mir cap avall i observ com les ones reboten contra les pedres. Una platja preciosa però impossible d’arribar. Potser per això és tan impressionant.

Record com ma mare no ens deixava acostar al penya-segat, tenia por que botessin, sempre deia que l’aigua no era gaire profunda. Però com ho sabia? 

Cinc. Quatre, per què? Tres. No vull. Dos, era massa tard. Un.

Finalista Categoria A: El misteri de la veu desconeguda

Nom: Àngela Julià Maya

Lloc: Algaida

Edat: 11 anys

Vet aquí que una vegada hi havia una nina que nomia Aina, n’Aina vivia a una casa de camp, i solia anar a jugar a dalt del seu safareig. Un dia mentre portava aigua amb el seu poal, va veure un moix a dalt del seu safareig, ella es va empipar molt i va decidir anar a fer baixar el moix d’allà, però quan ella va deixar el poal va sentir una veu que deia:

— Deixaràs el poal allà? Pot ser el teu germà te’l toma.

N’Aina es va espantar molt, i va dir:

— Qui ha xerrat?

— Que no em veus? Estic just a davant del teu nas!

De sobte n’Aina es va adonar de qui estava parlant, però encara no s’ho podia creure.

— Ets un moix parlant?

— No exactament, jo quan vaig néixer era un moix normal i corrent, però més tard la meva mare va veure que un jove mag necessitava un ajudant, així que va decidir regalar-me al mag. Després el mag va raonar que faríem millor feina si jo sabés parlar, així que em va ensenyar.

—I una pregunta, què hi fas al meu jardí?

—He vingut a preguntar-te si vols ser l’ajudant del meu amo.

Guanyadora Categoria B: Records

Nom: Helena Sánchez

Lloc: Valldemosa

Edat: 33 anys

El meu padrí vivia empipat per la manca d’humanitat del món, però quan vaig néixer, la llum dels seus ulls enlluernà el meu camí. Em va ensenyar a nedar al safareig, sense més suport que les seves mans enfortides pel temps, que tants marges havia construït per tal de quan fos gran pogués córrer arran dels boscos d’alzines i arbocers. En poder caminar, l’ajudava a alimentar les gallines quan queia el dia. La meva il·lusió era esperar-lo amb neguit fins a sentir el seu canet lladrar, senyal que prest m’agafaria entre els seus braços. La llum del capvespre queia sobre les figueres, com un vel de mel que cobria tota la muntanya, i en aquell petit racó de la serra trobàvem la felicitat en la senzillesa d’aquell entorn màgic. El gall picotejava el menjar que el meu padrí havia preparat a un petit poal, que s’agitava entre les meves mans tremoloses. 

Arribà l’hivern, i el meu padrí ja no em va venir a cercar. Ara, el veig a la llum blava del matí, sortint tímidament entre les muntanyes, al turquesa del mar, on tant gaudía de pescar, al canvi d’estacions que em fa ser conscient de la tragèdia del temps. Però el seu record sempre serà la meva llar.

Finalista Categoria B: Saturació sinàptica

Nom: Toni Tomàs Mascaró

Lloc: Santa Margalida

Edat: 50 anys

L’excitació continuada de la rugositat neuronal et condueix irreversiblement a la saturació sinàptica i és precisament en aquell moment quan cal que paguis un peatge per alleugerir aqueixa sobrecàrrega que t’arrossega riu avall, cap a la mar, que és on tot s’acaba. La desembocadura és turbulenta, mancada de subordinació, i els pensaments escumosos s’esdevenen violentament, alhora configurant-se com un mecanisme de purificació, en una autèntica catarsi dels sentits.

Ones hertzianes es materialitzen en verbalitzacions que no són benvingudes, però ja passes de tot. Veure com dius adéu a la consciència repressiva et cega i al mateix temps retroalimenta l’espiral destructiva. Pocs varen ser els que veren el safareig a punt de vessar, tot i que era més que evident, i, per descomptat, ningú va fer res. És després quan les cares de sorpresa desfilen sincronitzades davant de manifestacions inesperades i contràries a un tarannà més aviat sedós, quiet i submís.

És ben cert que tot té un límit i arriba un moment en què el poal vessa i tot queda xop. Ja no podràs eixugar-ho. És massa tard! Crec que no volies aquest desgavell, tot i que les teves pupil·les dilatades em fan dubtar de si realment te’n penedeixes.