MARINA MONTEVERDE
Marina Monteverde, veterinària a Eivissa: «A l’Índia tenen ficat al cap que els cans són uns lladres»
Marina Monteverde és una alacantina que després de participar a un voluntariat a l’Índia i d’adoptar una cadella, ha vingut a Eivissa, on treballa a una clínica

Marina Monteverde amb Vani a l'Índia. / CARLOTA PIZÁ
Marina Monteverde és una alacantina que ha estat a Lleó, Valladolid, a l’Índia i ara està a Eivissa. Se’n va anar quatre mesos a Àsia a fer un voluntariat, des de finals d’octubre fins al març. Ella és veterinària i volia fer alguna cosa relacionada amb cans i gats: «Quelcom que sentís amb què podia ajudar. En principi hi anava per estar dos mesos i m’hi vaig quedar altres dos mesos més», explica.
Allí estava a una de les zones més pobres del país, al districte d’Andhra Pradesh, i, en principi, el seu voluntariat està enfocat en persones, però havien començat a treballar en una línia també amb animals, que havien obert l’any anterior, però estava encara en procés, havien treballat castrant animals i desparasitant-los, accions que eren els pilars fonamentals del projecte: «Hi ha molts de cans allí, la ràbia hi segueix present. Hi ha molts de cans que mosseguen les persones, conviuen, però és veritat que els indis no senten la mateixa estima pels animals, pels cans, que nosaltres. Tenen ficat al cap que els cans són uns lladres». I continua: «Quan vaig arribar, vàrem començar a tenir més control, gestionar més el projecte, era una iniciativa que estava molt bé, però no hi havia un fil conductor. L’organització té molts campus i dins d’ells hi ha molts cans de carrer i, per exemple, no estaven localitzats, no sabien quants n’hi havia, si s’havien desparasitat o castrat. Així que vàrem continuar castrant, desparasitant i vacunant», aclareix la jove.
Abans que ella arribés, varen intentar controlar els animals amb collars, però no va funcionar, i fer-ho amb xip «és impossible perquè a molts d’ells no t’hi pots atracar», assegura. Finalment, el mètode que utilitzaren va ser fotografiar tots els animals que hi havia arreu dels campus, posant la seva data de naixement aproximada, si tenien alguna patologia, quan s’havien vacunat i desparasitat... «Va començar sent una cosa un poc més rudimentària i al final es va fer un software i es va arribar a tenir pràcticament el 100% dels animals castrats dins del campus, perquè fora no es podia actuar», exposa. Es varen arribar a controlar, més o menys, uns 200 en els quatre mesos, en feien entre 30 i 50 al mes.
«El que més em va agradar va ser el tracte amb la gent local, parlar amb ells, actuar tots junts sent un equip, perquè cadascú té el seu projecte. Era una manera d’ajuntar la gent que estava a informàtica a l’hospital, ens vàrem coordinar amb ells perquè ens fessin el software, o la gent de la neteja per intentar tenir les instal·lacions netes», recorda amb alegria.
La vida allí és molt diferent, assegura que és més tranquil·la que a Espanya: «Em vaig adaptar bastant bé, però la meva primera dificultat va ser l’idioma, perquè allí hi ha molta gent que parla anglès, però n’hi ha molta que no, que només parla la llengua de la seva zona local i depèn de la zona on estiguis és un idioma o un altre que no té res a veure». Recorda el dia que va arribar, no s’aclaria per creuar la frontera, després no trobava el transport, no tenia internet ni res, i eren les cinc de la matinada.
A més, va adoptar una cadella d’un any i mig. Li va posar de nom Vani perquè «pareix un conill. El meu anglès era molt dolent, i quan a mi me la varen donar em varen dir que es deia Bunny (conill) i jo vaig entendre Vani», riu abans de continuar: «Em va costar déu i ajuda, cal fer moltes coses, sobretot el tràfec amb les proves de sang, que no es poden fer a l’Índia, s’han de fer a Espanya o a algun laboratori especialitzat que no està prop de l’Índia. I quan la prova de sang va bé, has d’esperar un temps per poder endur-te-la», comenta. Recorda amb emoció quan, després de tenir-ne cura durant tres setmanes, se’n va anar un cap de setmana a un lloc proper i la va deixar a la clínica. Quan va tornar, ja li havien trobat una llar amb família. Monteverde es va entristir molt, però l’endemà la cadella va tornar a la porta de ca seva. Allí va ser quan va prendre la decisió d’adoptar-la.
El destí va fer que Monteverde trobés una oferta laboral a una clínica veterinària d’Eivissa: «Em venia de gust viure a una illa», manifesta. «La veritat és que he set molt mala turista com a tal. Són molts de canvis i el xoc cultural de passar d’estar a l’Índia, a una de les zones més pobres, a venir-me a Eivissa...», riu. De moment, té la intenció de quedar-se aquí, així que tampoc té pressa per conèixer-la: «Havia de començar a adaptar-me, canviar a un lloc nou, a un lloc de treball nou... Eren tot coses noves i també he necessitat més temps per a mi», afegeix. La música en català li agrada molt, escolta Figa Flawas, The Tyets, Txarango i La Gossa Sorda, entre d’altres. A més, li fa gràcia que en comptes de dir «gràcies», els eivissencs diuen «gracis».
Aquí a Eivissa també treballa a la clínica amb protectores. «La gent adopta, podrien adoptar més, però adopten. Sobretot gats, perquè cans sembla que els costa més. Però jo he vist, estant a la clínica, com a un ca, que no podien cuidar com necessitava perquè era positiu en Leishmània, després d’estar lluitant, al final li varen trobar família», explica. Ella vol destacar que el fet d’adoptar un animal és molt polit, que ho fas de manera «altruista», però «la gent ha de saber que no és senzill. Moltes vegades són animals que necessiten cures i temps. La gent s’estima més agafar un animal que faci pis i caca fora, que estiguin ja ensenyats. Els animals senten i també s’han d’adaptar, com nosaltres, quan es canvien de casa o de zona geogràfica... Passaran temps sols, canvien totalment, entrar a un lloc que no coneixen i amb olors distintes, tindran por d’altres coses... No és tan fàcil com es pinta o com ens agradaria». Però després, afirma, arriba una sensació que «t’ompli», quan, de sobte, et fa cas a una ordre o es tornen superafectuosos. «Al final és com un bebè, que l’has d’ensenyar, i que s’ha d’adaptar a tu i tu a l’animal, el veus créixer i crec que és això el que més ompli a l’hora d’adoptar», destaca.
- Desokupa nos dijo que por 300 euros nos abría un piso de un banco en Ibiza
- La prensa de Reino Unido asegura que miles de turistas británicos cancelan sus vacaciones a Ibiza 'porque no son bienvenidos
- Monumental atasco en la carretera de Sant Antoni
- En Ibiza hay una de las 25 mejores cosas nuevas que hacer en todo el mundo en 2025
- A la venta una casa payesa del siglo XIX en Ibiza
- Multazo al propietario de una finca rústica con un camping ilegal en Santa Gertrudis
- Así vivía el delincuente 'con cara de niño' detenido en Ibiza que se convirtió en un genio del tráfico de drogas internacional
- Así fue el desalojo de Desokupa en Ibiza en el que colaboró el jefe de la Policía Local de Sant Antoni