Vicent Marí «Palermet», músic de la cançó redoblada: «La cançó pagesa és com una cançó de Joan Manuel Serrat o Sabina»

Vicent Marí Serra «Palermet» (Eivissa, 1979) es defineix ell mateix com un entès de la música tradicional eivissenca. Sent nét d’una parella de cantadors, va créixer escoltant les seves cançons, especialment en temps de festes, les quals una de les activitats era la cantada pagesa, on es reunien cantadors d’Eivissa i de Formentera. Ara és ell qui interpreta i ensenya als joves. La cançó redoblada es percep com l’aposentador que es veu al final del quadre de ‘Las Meninas’, aturat al mig de l’escala. No sabem si entra o surt. Hi ha una ténue llum exterior, però això no garanteix res. ‘Palermet’ comparteix la seva visió d’aquest quadre amb molts clarobscurs.

Què és el cant redoblat i quins són els seus orígens?

Els orígens de la cançó redoblada no es coneixen. I la cançó redoblada és simplement una manera a l’hora d’interpretar poemes. Les cançons redoblades tradicionalment eren bastant llargues i la seva funció és divulgar text. La manera d’interpretar-ho, això és la cançó redoblada. Després, una cantada pagesa és un recital on es canta redoblat. 

Què el fa tan característic dintre la música popular pitiüsa?  

Estèticament està molt allunyada dels cànons actuals. És el que ho fa més curiós i és justament propi d’Eivissa i Formentera. No hi ha aquest estil semblant arreu del món. Per tant, això la fa molt especial. 

Què el fa tant propi? La manera com es canta? 

Sí, millor dit la manera d’interpretar. Són tres coses. La melodia que s’interpreta mentre es diu el text, que és monòtona. Després, la redoblada, que és aquest ornament gutural que es fa al final del mot. El mot és un conjunt de dos versos. Cada dos versos és quan es fa la redoblada. Finalment, s’acompanya de ritme amb un tambor.

Ens pot descriure la postura i el ritual, que segueixen els i les cantadores abans i durant la interpretació?

Un cantador tot sol no feia una cantada. Una cantada es componia d’un grapat de gent, podien ser cinc, deu, vint cantadors. S’asseien en una cadira cadascun, en rotllo tancat, i que normalment es feia a les cases particulars. Era el propietari d’una casa que organitzava una cantada i era el que convidava els cantadors. Aquests cantadors es posaven en cercle. Hi havia un tambor que s’anava passant d’un cantador a l’altre per ordre rigorós. Antigament, primer eren els homes i després les dones, perquè això, cantadors i cantadores, és indistint. Jo, quan ho he vist, eren homes i dones mesclats, però amb rigorós ordre. Els tambors passaven als que tenies al costat, no et saltaves ningú. I més tard, quan et tocava cantar, simplement et col·locaves el tambor damunt les cames. Si et posaves una cama damunt l’altra, assegut en una cadira, més habitual que fos damunt la cama que està més alta. Després l’aguantes amb el colze esquerre, si ets dretà, i la mà esquerra es recolza damunt el front, tapant una mica els ulls, però no tapant els ulls sinó fent una pantalla com qui mira el paisatge quan el sol pica molt. De vegades aquesta mà aguantava un mocador i amb l’altra mà es tocava el tambor. 

Es sap per què es feia això d’amagar-se? 

Per modèstia. Podria ser que el cantador no era especialment tímid, però era per no declarar-se molt extravertit perquè seria voler-se fer veure i això estava molt mal vist. Per tant, t’amagues per ser discret i després interpretes. S’ha de fer veure la teva habilitat per cantar, no la teva cara.

Si volies ser cantador i no coneixies unes vint-i-cinc cançons, no havies de sortir de casa

Quin tipus de temàtiques són les més comunes en aquestes cançons?

Hi ha diverses temàtiques habituals, però diríem que les amoroses i les puntoses serien les més cantades, sobretot les puntoses. En una cantada que hi havia homes i dones, es feien cançons així tipus còmiques, burlant-se els homes de les dones i al revés. I la cosa era que quan un cantador havia dit una cançó puntosa, la primera cantadora que cantava, havia de respondre. Es feia molta broma. 

Les cançons estaven preparades?

Sí, estaven preparades, no eren improvisades. 

Així, havien de tenir un llarg repertori...

El meu ‘güelo’ deia que el seu pare els hi deia, a ell i als seus germans, que si volien ser cantadors, si no coneixien vint-i-cinc cançons no havien de sortir de casa. I les cançons d’aquell temps eren molt llargues. Havien d’estar molt ben estructurades i molt ben rimades. Els versos rimen A, B, A, B. I havien de rimar bé. No podia repetir-se la mateixa paraula per fer rimar, ni forçar accentuacions indegudes. Hi havia gent amb més reputació i gent més «cutre». 

Ara es poden veure damunt d’un escenari, sobretot en festes locals, però en aquell temps la resta de persones que estaven escoltant, es mantenien en silenci?

Hi havia cantades que es feien dins una casa pagesa i els cantadors estaven dins el porxo, però aquí potser hi havia setanta persones escoltant, ficades dins una casa. Hi havia gent per totes les habitacions de casa i sí que dels cantadors s’apreciava que tinguessin una veu potent i clara, però la gent estava en silenci rigorós. I aquestes cantades duraven tota la nit. 

El principal problema que té la cançó pagesa és que és en eivissenc

Creu que cada vegada interessa menys als joves? Quines són les principals dificultats que es troben actualment?

És el que et deia abans, que és una cosa antiga, molt allunyada dels cànons estètics actuals. És un estil de cançó, hem de dir, passat de moda. I clar, mantenir-ho costa molt. I aquí ve la dificultat. Com més temps va passant, menys gent ho coneix. Ara, per exemple, la gent de l’edat dels meus pares, que estan en la setantena, nascuts a Eivissa i a Formentera, ho havien sentit a cantar en directe. De la meva generació hi ha una part ja petita, diria. I la generació dels meus fills, que ara són adolescents, doncs potser un de cada cinquanta que ho ha sentit. Mantenir-ho és complicat, però mentre hi hagi gent que li agradi i ho segueixi practicant es mantindrà. I quan no, segurament morirà del tot.

Ha dit que són cançons llargues i d’estar en silenci rigorós, tot el contrari al nostre estil de vida actual, però podria no estar tan allunyat del rap, que sí que té joves adeptes.

Avui en dia tots els al·lots coneixen el rap i molts ells saben rapejar. Però el principal problema que tenim ara és que la cançó pagesa és en eivissenc. La major part de la joventut actual parla castellà, no parla eivissenc. I de fet, lingüísticament, jo veig que hi ha gent de l’edat dels meus fills, que tot i ser fills d’eivissencs, es relacionen a l’institut en castellà.

Que es pugui fusionar amb altres estils musicals, com va passar amb Ressonadors... Ningú hauria pensat que hagués tingut tant èxit.

És complicat perquè s’ha de mantenir l’estructura estètica tradicional, ja que la cançó está destinada a difondre text. La cançó pagesa seria més com una cançó d’en Joan Manuel Serrat o d’en Sabina. Ara el rap i el trap sí que és més de text també, però això ja és música més pop, house o disco i no hi té res a veure.  

Hi ha un manca de voluntat a nivell de les institucions? Vostè creu que haurien de donar més empenta? 

Les empentes que puguin venir de les institucions sempre són benvingudes. Però la voluntat de les institucions no pot fer res. Aquí la societat en conjunt té molt a dir.