Elena Ribas Costa, cantadora i mestra de cant eivissenc: «Els majors s’emocionen en veure joves cantant»

Això de la cançó eivissenca, d’on et ve?

Vaig començar des de molt petitona, no sabia parlar i ja cantava. Sa meua güela per part de mare, na Pepita Palau, me va inculcar tot això. Ella va ser la que em va ensenyar. Quan la cridaven per cantades i xacotes, jo anava amb ella i em feien cantar a jo també. Així és com vaig aprendre a viure aquest món. Llavors, a poc a poc, de molt petitona, ja vaig començar a sempre a fer les meves cançons, tot sola. Sense tenir cap estructura ni res, de cap. I més endavant ja vaig anar crescent i ja em cridaven a ses cantades i a fer cosetes i gràcies a sa colla de l’Horta, de Jesús, em van dir de fer un curs per aprendre a ensenyar.

I vares dir que sí.

Sí, vaig acceptar, vaig fer aquell curs amb Ignasi Carrero i vaig aprendre la estructura i tot, que no en tenia ni idea, perquè jo ho havia fet tota la vida com a la pagesia, de cap, i no ho sabia. Amb ell vaig aprendre tot i així vaig aprendre a ensenyar. Vaig fer dos anys a Jesús. I l’any passat va ser el darrer any que vaig fer a Jesús i el vaig fer també a Sant Miquel. Amb sa colla Balansat ho estic fent i ara començaré a Sant Josep.

Quan vares fer aquest curs, et va canviar la forma d’entendre o de veure el cant eivissenc?

A veure, al final, ensenyar és molt diferent de quan ho veim dia a dia. Jo, per exemple, estic estudiant per ser mestra, estic fent un doble grau en Infantil i Primària, i no és el mateix quan t’ho expliquen que quan ho estudies i ho aprens. Quan imparteixes una classe moltes vegades no saps respondre a les preguntes que et fan. Has d’anar a la gent més gran per resoldre els dubtes. Això m’encanta! Que em facin preguntes i no saber respondre-les és el que et dona l’empenta de preguntar perquè vull saber respondre això i perquè jo mateixa també ho vull aprendre. Vull dir, aprens més ensenyant que quan t’ensenyen a tu. Això ho valoro molt. Ensenyar el que jo sé a altres persones perquè sàpiguen fer-ho i perquè puguin tirar el que és nostre endavant m’omple. Anys enrere això no es feia, ningú ensenyava res per no ser que l’altre en sàpigués més que jo, saps?

De veritat?

Sí, de vegades ni la pròpia família t’ensenyava. Jo he tingut aquesta sort, que m’ensenyassin. I poder-ho viure. Durant uns anys ho vaig deixar, però vaig tornar i vaig dir, ‘vinga, anem a saco’. I vaig tirar endavant tot el que sé fer. Al final és una cosa que disfrut, i que disfrut ensenyant. Ho faig per gola. Perquè m’agrada, perquè ho sé fer i, si hi ha coses que no sé, doncs ho vull aprendre perquè ho vull fer el millor possible.

Supós que darrere d’això hi ha una part important de fer que no es perdi una tradició, no?

Totalment. Poder mantenir el que és nostre, sobretot el cant glosat, perquè és més fàcil d’entendre, però, a Eivissa, quantes dones hi ha joves, de la meua edat, que cantin glosat? Som jo tota sola. N’hi ha alguna que potser té 30 i pocs. Quantes dones hi ha que cantin glosat? Una. O dos. O que canti redoblat? Puc ensenyar això i poder interferir en algun moment de la vida d’aquestes persones i que vulguin aprendre-ho, que tenen curiositat per això, per jo ja val molt.

Parlaves del cant glosat i el redoblat. Per gent que no n’estigui gaire posada. Què serien el cant glosat i el redoblat?

Mira, el cant glosat és una melodia, és més melòdic. Al final ve de tonades com ‘Bona nit, blanca roseta’ o ‘Anàrem a Sant Miquel’. Són tonades antigues, cançons d’aquesta tonada que es fan servir. Hi ha moltes que també s’empren. I el cant redoblat és un so més gutural, més de garganta. Surt de la gargamella. Del coll. És el «lleu lleu lleu...», com la gent que no entén el redoblat li diu. A les dones és un so que els surt més agut, diferent del dels homes. El cant redoblat és també més antic.

Les dones tradicionalment cantaven?

Sí. Jo trob que sí. Jo he sentit tota la vida dones cantar redoblat i glosat. Anys endarrere, quan jo no hi era, no sé què feien. Però des que tinc memòria les dones han cantat.

Les lletres s’inventaven, no? No sé si hi havia tanta espontaneïtat com sembla o s’inventen...

No és espontani, és preparat. Anys endarrere, molts anys endarrere, no sé si en algun moment va ser espontani, com per exemple a Mallorca i Menorca, on sí que canten espontàniament, potser apunten una paraula i a partir d’allí ja ho van dient tot. A Eivissa, no. A Eivissa i Formentera és estudiat. Potser et surt en algun moment alguna cosa espontània, però normalment eren cançons que, si anaves a un pou, un sopar o d’aniversari, feies una cançó per a aquell dia i la cantaves. Anys endarrere es deia que per anar a una xacota t’havies de saber més de 30 o 40 cançons perquè la xacota no durava una hora o dos, com ara, la xacota començava a les set de la tarda i a les tres del matí encara seguies cantant.

Després hi ha la cançó de porfèdia. En fas?

Sí, també, que pot ser redoblada o glosada. Redoblada pot ser de tres persones, que podrien ser el jove, la dona que festejava i la mare de la dona, que quan festejaves tenies ta mare que anava darrere tu: sempre hi havia algú. Ara normalment se veu més la cançó redoblada de dos, que és dona i dona que es barallen, amics que es barallen i home i dona, la dona anant darrere l’home o l’home darrere la dona. Normalment són aquests temes perquè al final són els que fan més riure.

Sempre tenen un doble sentit eròtic?

Una mica sí, ara hi ha moltes cançons que es fa com més directes, però anys endarrere hi havia moltes que havies de pensar «què està dient». Pensa mal i encertaràs! Ho feien molt dissimulat, molt elegant, no era tot tan directe.

A una xacota hi havia gent de totes les edats, boixos que no havien de poder entendre els dobles sentits.

Efectivament, havien d’inventar-se coses per poder explicar allò que volien dir sense dir-ho de forma clara. Al final és menjar-se un poc el cap.

Supós que ja tens cançons pròpies. Com les fas?

Doncs antigament hi havia persones que cantaven, persones que sabien fer les seves pròpies cançons però no cantaven i les venien o les feien per gent que els hi demanava i també persones que feien les seves pròpies cançons i les cantaven. Jo faig les meves pròpies cançons i les canto, no faig encàrrecs. Et puc ensenyar a fer una cançó, però la fas tu. A mi em fa més gust ensenyar a una persona i que ho sàpiga fer. Jo faig els meus propis temes. N’he fet per anar a pous, amb la meva germana... La meva preferida és ‘La meva illa’. Per a una exposició em varen demanar tres cançons, estava estudiant a Barcelona i vaig fer les tres cançons en dos dies.

Ostres!

Una, la meua favorita, anava sobre l’illa i sobre la cultura i la tradició. Vaig fer tres cançons sobre això i una d’elles va ser sobre la meua illa. Parla molt sobre la mar i aquesta cançó la vaig dedicar al meu avi, Jaume Costa Clapés, de Can Costa, perquè em vaig criar amb ell, la mar la conec gràcies a ell i per mi la mar té un significat molt gros.

Els teus avis t’han sentit a cantar?

Sí m’han vist. L’àvia Pepita encara és viva, encara que ja no anam juntes a cantar.

Què recordes d’anar amb ella de petita?

Record que m’anava a buscar a casa i em deia ‘mira, que he d’anar a cantar, vols venir?’. I jo m’apuntava, estava asseguda i sortia un dels cantadors i deia ‘ara n’Elena vos cantarà dos cançons’ i a n’Elena, que tenia quatre anys, la pujaven a l’escenari. Aguantava el micròfon i l’àvia, per darrera em deia ‘ara canta aquesta’. Estava allà per si no me recordava de qualsevol cosa.

No et feia ni vergonya?

No, no vaig tenir vergonya mai de petita. Ara que sóc més grossa sí que hi ha moltes coses que m’imposen, com quan hi ha molta gent a un lloc on he de cantar. Però ho trec igual. Quan pujo a l’escenari, ho trec.

Què diu la gent de més edat quan et veu tan joveneta cantant?

S’emociona. Em diuen ‘m’has fet plorar’. Als més majors els agrada molt veure gent jove cantar alguna cosa que ells han viscut.

De cara als cursos, potser hi ha gent que pensa ‘no m’apunto perquè no tinc bona veu’ o ‘no m’apunto perquè em fa vergonya» o ‘no m’apunto perquè no sé escriure una cançó’. Què li diries a aquesta gent?

La veritat és que molta gent m’ha dit això: ‘és que em fa vergonya’, ‘no sé si vull cantar’... El saber no ocupa lloc i això és una cosa que la meva àvia Catalina sempre m’ha dit. Cantar o no és la teva decisió. Que te fa gola aprendre, tira endavant. Si te fa il·lusió aprendre-ho, apuntat’t. Si després no t’agrada o trobes que no ho fas bé i no ho vols fer, no passa res, però si ho vols aprendre, tira. Si te fa il·lusió intentar-ho, intenta-ho, prova-ho.