Un conte des del cor per als pardalets que no poden volar

«Els dies varen passar i els pollets varen aprendre a volar. Cada un al seu ritme. Uns en varen tenir prou amb un parell de saltirons i de bategades d’ales per emprendre el seu primer vol, altres varen necessitar una mica més de temps per aprendre’n. I tots ho varen aconseguir, menys un, que no volava». Aquest és el punt clau, el primer, del darrer conte de l’eivissenca Meritxell Rius Montcusí, ‘El pardal que no volava’ (Balàfia Postals), que acaba d’arribar a les llibreries. Just a temps per a què els Savis d’Orient i el Pare Noel el puguin incloure en els seus carregaments de regals.

Potser hi haurà qui pensi que a les pàgines d’aquest conte només s’hi amaga la tendra història d’un pardal que veu com tots els seus germans volen mentre ell no pot. Però no. Entre els colors i les paraules s’hi entreveu una altra història. Molt més real. Molt més propera. «A na Laia i el seu preciós somriure», escriu l’autora a la dedicatòria. I és que na Laia, que ara té 12 anys, és l’origen d’aquesta història. «És la filla de na Maria Tur, una mestra excepcional que va tenir el meu fill petit, Pau. En aquella època estava embarassada i quan va agafar la baixa perquè na Laia havia de néixer estàvem pendents perquè l’estimàvem de cor», recorda l’escriptora, viatjant més d’una dècada al passat. La petitona va néixer: «I ens va arribar la notícia: na Laia era diferent», comenta referint-se a la paràlisi cerebral que té.

"Primer vaig connectar amb la tristor, després, amb una altra emoció: l'alegria"

En un primer moment, la notícia la va fer connectar amb la tristor. «Però després vaig seguir pensant i vaig connectar amb una altra emoció, amb l’alegria de tenir una filla i amb l’alegria que, tot i ser diferent, aquesta nena portaria a la família», explica. D’això han passat ja dotze anys. La pròpia Laia explica a un powerpoint que va fer per presentar-se a classe, ja que no pot parlar, la seua història: «Vaig néixer un dia 3 d’octubre de 2013, a l’hospital Can Misses d'Eivissa. Vaig ser una nena prematura (34 setmanes) i vaig pesar 1,550kg. Vaig estar 18 dies a la incubadora». Al mateix document, trufat amb fotos d’ella al llarg de la seua vida, també de recent nascuda, explica perquè és tan especial: «Tenc paràlisi cerebral infantil: el meu cervell va patir danys durant l’embaràs i per això tenc afectades diverses funcions: la parla, no control moviments del meu cos, em costa focalitzar la vista...».

Ha set ara, quan na Laia ja té 12 anys, quan ha quallat aquest conte. «Les meues històries van lentes. Excepte les de la gallina Angelina, que la primera la vaig tenir en un dia», explica Meritxell, que avança que aquesta protagonista té ja dos aventures més que es publicaran al llarg de l’any que ve. «Al segon llibre la gallina Angelina se’n va a Maig i a la tercera, a buscar pebrassos», anuncia. Llevat d’aquests relats, que són més «per jugar», la resta, els que són més profunds, li agrada que es vagin coguent a foc lent. Els pensa. Els escriu. Els revisa. Els deixa reposar. Els torna a mirar. I, després, toca buscar editorial, qui hi posi els colors, estar en el moment adequat... De fet, confessa que la idea era que ‘El pardal que no volava’ es publicàs el Nadal passat. Però no va ser possible.

‘El pardal que no volava’, un conte «universal»

Aquest és, a més, especial per un altre motiu. I és que és el primer en què Meritxell, com un pardal, s’allunya de la terra, de les arrels. Els seus contes estan sempre esquitxats de localismes. La costa no és la costa, en general, és la punta des Faralló, per exemple. I les paraules són les nostres. De fet, un dia li varen preguntar si sabria fer un conte «més universal». Ella va pensar «clar que sí!». I ha set així. Aquest. Tot i que li ha costat més del que es pensava, reconeix, això de desarrelar. «Un pi no havia de ser un pi, havia de ser un arbre», comenta. Això sí, en tot moment ha cuidat molt el llenguatge. Més estàndard que a la resta dels seus contes, però sempre que les paraules i expressions no grinyolassin aquí.

Meritxell Rius destaca que ‘El pardal que no volava’ no seria el mateix sense les il·lustracions de Mariona Cabassa, a qui va esperar. Es va enamorar dels seus dibuixos, li va proposar il·lustrar el conte, a ella li va agradar la idea i quan s’hi va posar i va enviar els dibuixos a l’eivissenca aquesta va quedar fascinada: «Amb quatre idees va fer una feina preciosa. Quasi es podria treure el text i la història s’entendria igual. Els seus dibuixos tenen una sensibilitat... Són tan polits... I ha set molt fàcil treballar amb ella. Saps quan tot flueix? Quan un equip de dos persones no és un més un sinó que suma molt més?». «Trobar algú capaç de fer això, de traslladar les teues idees i emocions al paper d’una manera tan clara, amb uns dibuixos i jocs de colors tan expressius, és molt emocionant. Fer aquest projecte amb ella ha set un gran regal», continua. També destaca la feina de Pedro Ortega, el maquetador: «Ha fet una meravella. Sense ell el llibre no seria tan polit. És una persona que no es veu, surt el seu nom als crèdits, però no el veus si no el busques, però està molt present».

Sobre el conte, Meritxell Rius explica que és «una invitació a abraçar i celebrar la diversitat i la singularitat de cada ésser que viu en aquest món. Únic, extraordinari, irrepetible... És un convit a mirar més enllà, dins i fora nostre, a fer-nos preguntes: Què he vengut a fer a aquest món? Quines són les meves fortaleses? Què puc aportar als altres i al món?», explica, abans de continuar: «I un convit a aturar-nos i mirar les altres persones i la vida amb una mirada apreciativa, a valorar el que sovint anomenem ‘petites coses’ però que mirades des de la presència plena són les grans coses de la vida».

Per cert, la primera persona a qui Meritxell va mostrar el conte va ser, evidentment, na Laia. Va quedar amb ella i na Maria i, agafant-li la mà, li va explicar que aquest conte és per ella, que és tan especial com el pardal que no volava.

Suscríbete para seguir leyendo