Mònica Matheu, artista: «L’aigua és difícil de controlar a l’aquarel·la»

«A l’aquarel·la és difícil controlar l’aigua, però no se li ha de tenir por, no s’ha de témer emprar-ne molta», afirma Mònica Matheu, artista. Sap del que parla. I coneix bé les pors que la gent té a aquesta tècnica pictòrica que, a ella, l’apassiona. I és que aquesta barcelonina afincada a Eivissa ja fa uns anys no només pinta des que era petita sinó que, a més, imparteix tallers per animar la gent a descobrir l’aquarel·la. En va fer un fa un parell de setmanes, durant el Dia de l’Olivera, a Ca n’Andreu des Trull, a Sant Carles, organitzat per l’Ajuntament de Santa Eulària. I aquest dissabte n’impartirà dos més (a les 9.30 i a les 12 hores) sobre aquarel·la botànica. Són gratuïts, però és imprescindible incriure’s enviant un mail indicant el nom, telèfon i l’horari a patrimoni@santaeularia.com.

Aquesta és la segona vegada que Mònica i la seua família s’instal·len a Eivissa. La primera va ser al 2002, però varen haver de marxar per motius personals per tornar l’any 2015. Dissenyadora i il·lustradora, Mònica explica que li agrada pintar des que era ben petita. No és estrany, ja que es va criar a una casa on l’art estava molt present: «Ma mare va estudiar Belles Arts, tot i que no va exercir perquè havia d’ajudar a casa, on la seua mare era vídua». A més, Mònica tenia un tio que era pintor i un avi músic. «Sempre vaig voler estudiar il·lustració, art o pintura, però em deien que em moriria de fam i em varen convèncer per estudiar Disseny Gràfic», recorda. No s’en penedeix: «Vaig aprendre molt i va ser una base molt bona».

Va muntar el seu estudi al barri de Gràcia, a peu de carrer, on no només pintava per a ella i atenia encàrrecs sinó que també va començar a impartir tallers. «Sempre m’ha agradat impartir-ne, parlar amb la gent», comenta. Explicar el que sap, veure com comencen alguns a donar les primeres pinzellades, descobrir dots naturals, ensenyar a convertir les errades en detalls artístics... i aprendre. Perquè ella també aprèn, als tallers. I és que, confessa, en alguna ocasió s’ha trobat amb alumnes que pintaven millor que ella. És el cas de Lourdes, una de les participants dels tallers que impartia a Barcelona: «Li preguntava per què venia, si no li feia falta. I ella sempre em contestava que no la fes fora, que aprenia molt i que li agradava estar allà. Ni se’m passava pel cap dir-li que no tornàs...».

El més important: «No tenir por»

En el cas dels tallers que imparteix a Eivissa, la majoria dels assistents són sempre verges en el tema de l’aquarel·la. «Molts comencen de zero i és ver que l’aigua és difícil de controlar, però és aquarel·la creativa i sempre els dic que no tinguin por», explica. «Això és molt espontani, no es busca la perfecció, és per passar-s’ho bé i gaudir durant un parell d’hores», afegeix l’artista, que confessa que el més important és anar «amb ganes» i que, fins i tot, es pot fer com una mena de mindfulness.

El més important, a l’hora d’empomar el pinzell, és «no tenir por». I és una cosa més habitual del que sembla. «El dia de l’olivera hi havia una alumna que no feia res, només mirava com ho feia la resta. Quan li vaig preguntar per què, em va dir que li feia por. Li vaig demanar que pensàs què és el pitjor que podia passar. Que no li agradàs i que hagués d’agafar un altre paper i tornar-hi?», recorda Mònica, que explica que abans de posar els alumnes a dibuixar els fa fer uns exercicis per amollar el canell, disoldre els pigments i, en definitiva, escalfar. És aquí quan els diu que no han de tenir por. De pintar, però, especialment, d’emprar l’aigua: «És aquarel·la creativa, han d’emprar aigua a tope, no importa si vessa l’aigua...».

Aquesta por, creu Mónica, ve de les expectatives que cada persona es crea i pel nivell d’exigència que, en general, tenim. Ella, als tallers, de seguida veu qui té unes dots naturals, però això, si no s’explota, si no es treballa, no és suficient. Ella, explica, ho nota en com mesclen els pigments, com empren el paper... Però cal pràctica, insisteix. De fet, a molts dels alumnes els recomana que, si els agrada, que pintin a casa, al seu aire. En aquest sentit, dona voltes a com quan som boixos ens encanta pintar amb qualsevol material i a qualsevol superfície i, en créixer, molts deixen d’experimentar aquest plaer i deixen de pintar.

Les dots naturals i la práctica

«Tot s’aprèn, i fins i tot les persones que tenen un do natural, han d’aprendre», indica l’artista, que confessa que no és el seu cas. Tot i que sempre li ha agradat pintar va haver d’aprendre tècniques, proporcions... Li agrada experimentar i tot i que és una apassionada de l’aquarel·la, especialment la botànica, es diverteix mesclant-la amb llapis de color, collage, buscant textures amb la sal... Fa uns anys va patir una mena de «bloqueig molt fort». «El vaig batiar com ‘la noche oscura del alma’», recorda. En aquell moment va, fins i tot, dir-li al seu marit que volia desfer-se de tot el material de les aquarel·les i les il·lustracions que tenia a casa. «Vaig estar tres mesos sense pintar», comenta Mònica, que es defineix com «multipotencial».

«M’agrada la ceràmica, el ganxet, la fotografia, el brodat... Tot el que té a veure amb l’art. L’art és molt necessari per a la supervivència, és innat a l’ésser humà. A les cavernes, a la Prehistòria, ja hi havia art», destaca Matheu, que en aquests moments té mil projectes al cap: ‘Faro’, de coaching artístic, un fanzine sobre art que ha batiat com Auténtica Ibiza, tallers (públics i privats), la seua feina com a dissenyadora gràfica, guarda de Ca n’Andreu des Trull...

Suscríbete para seguir leyendo