Les pagellides i el silenci

Baix de l’aigua. A la Punta des Faralló. Tractant de fugir de la remor que empelta l’illa. Allà, just allà, va néixer ‘Has sentit mai ses pagellides?’, el darrer conte de l’escriptora Meritxell Rius Montcusí, a qui en aquesta ocasió acompanya en el projecte, com a il·lustradora, Carol Tur Marí. La història, que es presenta aquest divendres a les vuit de la tarda a Sa Nostra Sala, va començar a forjar-se fa «un parell d’estius», quan l’escriptora, com tants altres cops, va anar a la Punta des Faralló, un dels racons de l’illa on troba pau i silenci. «Però estava ple de motos d’aigua i llanxes», recorda. I hi havia molta remor: «M’encanta nedar on hi ha posidònia. És una sensació màgica. Em vaig submergir. Però fins i tot sota l’aigua seguia sentint les motos i tota aquella remor. Era tan frustrant no poder fugir d’allò!».

Més tard, arran d’aquella mala experiència, Meritxell va seguir reflexionant sobre en allò que s’està convertint l’illa i com això afecta tots els éssers que hi viuen. «No pots passejar vora la mar perquè tot està ple de beach clubs que posen música. Hi ha una remor constant. Si ni tan sols sota la mar deixes d’escoltar-la, com es deuen sentir els animals?», comenta l’escriptora que destaca, per exemple, com aquest renou pot perjudicar la comunicació entre els dofins. Amb tot això al cap, va escriure «un textet» que, com moltíssims altres, va guardar. Esperant que li arribàs el moment.

Del feltre al collage

Aquest moment es va presentar a finals de l’any passat. I tenia clar que volia que Carol, a qui ja coneixia i amb qui havia treballat en altres projectes —«ella fa les figures de feltre dels personatges de les meues històries per als contacontes de les escoles»— s’encarregàs de les il·lustracions. Li agradava, també, la idea del collage, una de les tècniques que treballa l’artista, més coneguda per la seua vessant de joiera. «És una afició», matissa Carol, que explica que el que tenia molt clar des del primer moment, després de llegir ‘Has sentit mai ses pagellides?’ un bon grapat de cops, és que volia que la visió general fos «agradable», calmada, sense colors estridents. «Volia que donàs pau», apunta. «Volia transmetre amb les imatges el que Meritxell transmet amb paraules», continua Carol, que fa un temps va il·lustrar un altre llibre: ‘Amistad Cósmica’, de Eva Tur Antonio.

Abans de dir que sí, Carol confessa que s’ho va pensar una mica. El projecte li encantava, però els terminis la feien dubtar: «Vaig estar pensant si el feia o no. M’hi havia de posar ràpid i no tenia gaire temps, però al final vaig dir que sí». Aquest ha set el motiu, explica, pel que no ha pogut «donar moltes voltes» a la feina que estava fent. El més complicat, comenta, ha estat no només aconseguir que el seu discurs visual anàs ben de la mà amb el discurs del conte sinó també enfrontar-se a les seues pròpies idees: «No som una experta, no és una cosa que faci cada dia.De vegades havia de pensar com fer allò que volia perquè no sabia com. això va ser una mica complicat».

De fet, tot i que varen córrer (i molt) el conte no va arribar a temps per Sant Jordi. «Semblava que sí, i vam organitzar signatures pel Dia del Llibre, però al final no va arribar», recorda Meritxell. En un primer moment, les dos es varen entristir —«et quedes una mica trista, fa molta il·lusió que estigui per aquell dia»— però passat aquest primer moment varen donar-li la volta a aquestes emocions. «Aquest conte parla de la calma, de la pau, de fugir de les presses i la remor... I sembla que ha volgut néixer amb aquesta tranquil·litat. Al seu ritme», reflexiona Meritxell, que confia que el conte serveixi, tant a boixos i boixes com als adults per reflexionar sobre aquesta quasi impossibilitat de fugir de la remor a l’illa i sobre la importància del silenci.

Els protagonistes de la història són una boixa de cabells malves i un dofí. Tots dos comparteixen racó favorit de l’illa per trobar la calma que necessiten. Una calma amb què acaba la música d’un nou establiment de platja, una situació que entristeix el dofí. I la nena, que decideix, ajudada de la resta dels animalons de la zona, ajudar el dofí a trobar un altre lloc submarí on poder estar tranquil i en silenci. Al final del conte hi ha un annex on es parla de tots aquests animals que apareixen a la història: dofins, pagellides, la posidònia, corbs marins, tortugues, estrelles porprades, polps, bogamarins i gorgònies. «De la presentació s’encarregarà Helena Ribas, naturalista de les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent», comenta l’escriptora, que destaca que, a més, intervendrà l’editora de Balàfia Postals, Neus Escandell.

Al final del llibre també hi ha una proposta d’activitats per treballar a classe. I un correu (pagellides@gmail.com) on poden escriure els lectors per compartir amb les autores les seues idees, dibuixos o impressions sobre ‘Has sentit mai les pagellides?’.

Meritxell riu quan se li pregunta com ha triat una paraula tan complicada de pronunciar per al títol del llibre. «Una de les coses que m’encanta fer als contes és salvar paraules que s’estan perdent», justifica. A més, aquest animaló li resultava molt útil per arrencar la història i per animar els lectors a plantejar-se el repte d’intentar, a la vora de la mar, sentir les pagellides.

Suscríbete para seguir leyendo