«És possible que el final real del catxalot que va varar a Portinatx no fos tan idíl·lic, però si no va ser així, va ser perquè potser encara no hi havia en Toniet o perquè en altres èpoques no es podia desaprofitar cap recurs que la natura pogués proporcionar per a poder cobrir les necessitats més bàsiques», explica Sílvia Torres Bonet al començament de ‘En Toniet i es catxalot’, el darrer conte que ha publicat amb les il·lustracions d’Antoni Marí Tirurit. Va arribar justet per Sant Jordi. De fet, comenten els autors, estaven ja mentalitzats que no podrien veure’l a les parades de les celebracions del Dia del Llibre.
Però els astres estaven de la seua part. O de la d’en Toniet. O potser algun fameliar avorrit va fer de les seues. Qui sap! El conte no només va arribar a temos sinó que, passada la ressaca de Sant Jordi, Sílvia i Antoni encara poden notar cruiximents a les mans de tant de signar exemplars. «Va arribar dijous a la nit i divendres a la tarda ja estàvem a les parades del Dia de l Llibre de Sant Antoni», expliquen.
Deu anys a un calaix
‘En Toniet i es catxalot’, editat per Balàfia Postals, que porta com a subtítol ‘Una aventura a Portinatx’ portava deu anys a un calaix. «Estava fet des de 2013», comenta Sílvia, que explica que ella i n’Antoni han reprès aquest projecte ara que les seues filles, Neus i Valentina, ja són una mica més grossetes. Això sí, l’han hagut d’espolsar una mica, fer-lo créixer i posar al dia algunes cosetes, com la proposta didàctica inclosa al final.
I és que entre els objectius del conte no està només que els boixos i boixes es diverteixin sinó que, a més, aprenguin sobre la cultura i la llengua de l’illa i, sobretot, siguin conscients del dia a dia i la vida d’anys enrere, de com ha canviat tot. «Fa uns anys, la gent treballava per a poder viure, res més, sense luxes, només per a poder portar un plat calent a taula cada dia. En cert sentit potser ara estam molt millor, en altres potser estam molt pitjor», expliquen els autors, que continuen: «No tenim gaire temps per a seure vora un foquet a l’hivern o per a contemplar les estrelles a la nit i gaudir d’una bona conversa. Vivim amb massa pressa, potser toca aturar, seure, observar i escoltar, no sigui que això que està passant mentre esperam a tenir temps, sigui la vida».
L'Eivissa dels pares i güelos
«És que no estam parlant de tantíssim de temps, és que estam parlant dels nostres pares o dels nostres güelos», destaquen sobre aquesta història que Sílvia va descobrir arran del seu sogre. Ell havia explicat al seu fill un record infantil, d’una vegada que, sent petit, va varar un d’aquests cetacis a la costa de Portinatx i com, quan es va córrer la veu, «tothom va anar cap allà amb calders i cutxilles per agafar trossos de carn i greix». «Aquesta anècdota va ser el punt de partida», comenta Sílvia, que destaca que, quan es va posar a escriure el conte tenia molt clar que el final del seu catxalot no seria tan dramàtic com el de la història del seu sogre. També tenia clar que hi hauria un apartat de propostes didàctiques per treballar a classe i un glosari, ja que volia incloure paraules típiques d’Eivissa, moltes de les quals s’estan perdent: manuella, devesell, esbrufar, tatar... De fet, explica, el conte està escrit emprant l’article salat i aquestes paraules, mentre que la justificació i la resta de textes del conte estan en català estàndard.
Amb aquella idea voltant-li pel cap va pensar aprofitar per fer una nova entrega d’en Toniet, un personatge que havien creat per a ‘Ses aventures d’en Toniet’. Per a ella, una part molt important d’aquests relats infantils és mostrar aquesta vida de l’illa de fa unes dècades. En aquesta, per exemple, en Toniet veu la mar per primera vegada: «Viu a la vénda de Morna i va cap a Portinatx perquè la seua germana està a punt de tenir un infant». «Això és una cosa no tan llunyana com podem pensar. Hi ha encara persones vives de l’illa que no varen veure la mar fins ser grans. Abans no hi havia cotxe, això que feim ara d’anar d’una punta a una altra de l’illa en un mateix dia era impensable», explica Sílvia, que confessa que la tercera aventura d’en Toniet «haurà d’esperar». I és que «si tot va bé», abans no acabi l’any la parella publicarà un nou conte, però amb una nova protagonista, una dona: «La pastoreta Pepeta», indiquen.
En aquesta primera entrega na Pepeta passa un mal tràngol, i és que se li ha perdut una de les seues ovelles, avancen escriptora i il·lustrador, que explica que per posar dibuixos als contes de na Sílvia el primer que fa és «apedaçar-los» per, a partir d’aquí, començar a pensar en escenes, colors i composicions en què es vegi l’illa: cases pageses, la mar, el camp... «És complicat, per una banda, però també ràpid», comenta. «Treballar junts és molt fàcil», afirma Sílvia, que fa broma amb la «bona mà» que tenen tant per fer contes, com per fer filles.
