A més de la seua intervenció en l’anomenat Pla de Millores del qual hem parlat en alguna ocasió, son molts els casos de l’antiga Cúria, l’antic estament de justícia, on va intervenir Miquel Gaietà Soler en qualitat de representant del Rei Carles III i batle de la Reial casa i Cort comissionat a les Pitiüses. Soler, qui anys després es convertiria en ministre d’Hisenda, arribà a Eivissa l’any 1784 i a partir d’aleshores va intervenir en diversos assumptes públics, com ara exercint d’assessor i jutge de la Reial Governació.
A l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (Aheif) es custodia la documentació dels antics jutjats tot i que molts expedients es varen perdre per l’abandonament d’anys d’aquest valuós patrimoni, quan encara estaven dipositats a l’antiga casa de la Cúria, avui convertit en oficina de turisme de Dalt Vila i centre d’interpretació Madina Yabisah. Carles i Mariano Llobet, el primer en qualitat de secretari de l’Ajuntament, varen decidir salvar-los de la crema, mai millor dit, i traslladar-los a la seu de l’arxiu. Gràcies a això conservam aquests lligalls i podem conèixer tantes històries. Avui en contarem dues ocorregudes l’any 1790. La primera és un cas denunciat cap al mes de juliol d’aquell any. Es tractava d’un infant de 2 anys, Miquel Bonet Torres, maltractat suposadament pel seu propi pare, Vicent Bonet, agutzil del jutjat, i la seua madrastra, Antònia Marí -la mare, Margalida Torres, havia mort quan el petit, que era de salut molt delicada, encara no tenia un any-. Miquel havia heretat de sa mare la meitat de dos predis situats en el lloc de la Tallada, en el quartó de Portmany, a més d’oli, ametlles, figues seques, garroves, vi negre, guixes, etc. La família materna també litigava per ell.
MARQUES DE MALTRACTAMENT
Obert expedient i exercint Gaietà Soler de jutge, dues vesines varen declarar que el pare i la madrastra el solien deixar tancat tot el dia sense menjar ni aigua dins un quarto de l’entresol on vivien a Vila i que el nen mostrava a esquena i anques les marques del maltractament. El pare ho negà i manifestà que només li havia pigat amb la mà. Gaietà Soler va decretar l’empresonament del pare i la retirada temporal de la custòdia del menor, que primer va anar a parar amb la tia materna i el seu home, però davant un escrit del pare es va nomenar com a curador del menor Nicolau Salas, padrí de bateig de l’infant i procurador fiscal del jutjat, tot i que Miquel va quedar a càrrec de l’oficial Joan Roig Pou a canvi de passar-li 40 sous diaris davant la impossibilitat, manifestada pel padrí, de fer-se’n càrrec.
Un any després, l’agost de 1791, Nicolau Salas va enviar un escrit al jutge manifestant que els béns que el nen havia rebut de la mare no donaven ni 10 pesos l’any i la seua manutenció havia costat passats els 36 a part de la roba. A més, defensava els progenitors manifestant que «...y promete ... que el ni su muger (h)ayan dado a d(ic)ho muchacho una mala mirada ni castigarlo ...» i sol·licitava que el menor li fos entregat al pare. No consta quina va estar la decisió final davant aquest escrit, però el que si sabem és que pocs mesos després dels fets denunciats Vicent Bonet ja no era a la presó i tornava a exercir com agutzil, com en el cas que anem a contar ara.
FESTEIG, SEGREST, VIOLÈNCIA
Aquest segon cas en el qual va intervenir el representant reial va tenir lloc a mitjan novembre del mateix 1790. Esperança Marí, del pla de Vila, vilda de Bartomeu Tur Lluquí, va denunciar civil i criminalment a Joan Cardona, de 25 anys i fadrí del mateix quartó, concretament del poble de Sant Rafel, on treballava de majoral parciari. Es tracta d’un dels molts casos on es mesclen festeig, segrest i violència. El jutge va decretar presó i embargament dels béns que Joan Cardona tenia on vivia com a majoral i que reproduïm pel seu interès:
«Quatro sillas de cuerdas nuevas, una cama de bancos y tablas con su gergon todo nuevo, una marrana con tres lechonsitos, y una sarten, dos tinagitas con cosa de una medida de aseyte -la meitat del qual era del propietari de la finca, dit Josep Roselló Simón, a partir del repartiment habitual dels productes, meitat i meitat-, un barril con diez selamines de semilla de lino, un librillo -un llibrell- de amazar pequeño nuevo, un garbillo -un garbell- usado, una camisa de hombre de lienzo casero usado, otro de igual lienzo viexa, un tablillo de amasar, un baso de cristal, un candil, unas alpargatas de cañamo buenas, unas tres barcillas de aseytunas, de las quales corresponde la mitad al Amo, una tinaxeta pequeña vasia, una alcusa de tierra -un recipient petit per guardar l’oli-, dos platós de color de chocolate medianos usados, una redomita de vidrio».
Dues persones citades a declarar tenien també diversos béns del tal Cardona i el jutge els va instar a guardar-los a disposició del jutjat. Francesc Planells tenia en el seu poder set barsetes i dos almuts de blat -l’almut era una mesura emprada a les Pitiüses amb una capacitat aproximada de quasi 2 litres- , cinc almuts caramulls de guixes i un altre mig ple, 49 lliures de lli, nou almuts de farina, una gorrina capada i uns calçons blancs. Per la seua banda Bartomeu Escandell custodiava: «Un capuchito corto -un caputxo o gavany amb caputxa, peça de cobrir habitual a les Pitiüses-, unos calsones de lana, un Justillo de pana con botones de plata -el justet o jupetí curt era també una peça de roba habitual a les Illes i es confeccionava amb diferents tipus de tela-, dos savanas, un pañuelo blanco, y un capaso con unos seis selamines de (h)avas ...».
ELS CELEMINS
Sis celemins eren mitja fanega. El celemin era una mesura agrària espanyola emprada abans dels sistema mètric decimal. Aquestes eren les pertinences d’un majoral d’una finca de Sant Rafel a final del segle XVIII. Integraven el seu guarda-roba dues camises, a més de la que portava, unes espardenyes a més de les que portava, uns calçons a més dels que portava, un caputxó, un justet de pana amb botons i un mocador. El seu mobiliari el formaven 4 cadires i un llit fet de taules amb un sac ple de palla que feia de matalàs i dos llençols.
Tornem als fets. Tot havia passat al solpost del 12 de novembre, la querella va ser admesa i dos dies després el batle de Sant Rafel ja va donar ordre d’enviar el denunciat a la presó, a Dalt Vila: Joan Cardona havia abordat Esperança en el camí Reial -camí principal que arribava fins a ses Feixes del prat de ses Monges- molt a prop de la paret de la vinya d’Antoni Tur Boter. Anava carregat amb escopeta i ganivet, armes habituals. Quan ella el va rebutjar la va arrossegar fins el bosc i la va retenir tota la nit dins una cova de la zona que es trobava a la finca de Joan Sala.
NI TOCARLA
Quan un vesí de la zona, Francesc Bonet de Guillem, va passar per allà i va veure l’escena, Cardona li va dir que tornàs enrere i si no una bala «li faria fiança» i va partir, però abans va poder escoltar segons ell que Esperança li deia que ni havia volgut ni volia casar-se amb ningú. A partir d’aquí «oyó que la Esperanza le dijo que no se atreviese á tocarla, bajandose con ademan de querer coger alguna piedra, á cuyo tiempo vió ... que el Cardona se arrimó a d(ic)ha Esperanza ...».
El testimoni va anar a cercar ajuda i va trobar al majoral de Cas Llobets de Dalt que es trobava llaurant i el va avisar del que estava passant. El majoral li va respondre que «...si estubiesen en su campo ya iria, però que estando fuera que ellos ya se compondrian...». Va marxar cap a casa i va contar a la mare el que havia passat. La dona va demostrar tenir més seny que ningú altri fins aquell moment i va enviar el fill a avisar immediatament al padrastre d’Esperança, Antoni Riera Rota, que quan ho va saber li va demanar l’acompanyàs al lloc dels fets, però ja no els varen trobar. Segons sembla, feia temps que Joan i Esperança tenien tractes.
«LA MALA VIDA»
Joan Cardona va declarar que ja havien festejat quan ella era fadrina i varen reprendre la relació una vegada ella va envildar i havien acordat casar-se i deixar «la mala vida» que portaven i per aquest motiu havia demanat a un dels testimonis del cas, Bartomeu Escandell, si la voldria acollir a casa amb la intenció de preparar una fuita. Però el padrastre la volia casar amb un fill seu i per això, segons ell, l’al·lota s’havia desdit de les promeses.
Cardona no va acceptar el rebuig i va actuar per la força, cosa malauradament habitual en aquell temps en moltes ocasions i en molts llocs. Va intervenir també el capellà de Sant Rafel quan el varen anar a cercar de matinada després de passar la nit a la cova, segons Joan, per examinar-se i poder-se casar. El capellà els va enviar a cadascun a ca seua. Un any després, Joan Cardona continuava pres.
