El llinatge Villangómez era molt conegut a casa. El vell Villangómez, pare del poeta, era el metge de Sant Josep de sa Talaia i venia al poble els dimecres i els dissabtes a la tarda. La consulta es feia dalt can Pou. El cotxe del metge Gomes era, juntament amb s'Eminenci d'en Pep d'en Nebot, dels pocs vehicles que vèiem a sa Raval. Ma mare em contava que, quan jo tenia dos anys, el doctor em va operar, d'un gra en una galta, al seu despatx de Dalt Vila. Era el matí d'un diumenge de tardor i plovia molt.

Anàvem amb un carretó de molls del nostre parent en Jaume des Coll d'en Botja i el cavall llenegava Rastrillo amunt. Tot va anar bé i, al cap d'uns dies, la mamà, agraïda, peregrinà fins as Cubells.

A l'escriptor Marià Villangómez el coneixia, una mica, per la seua poesia. La meua admiració vers la seua obra va començar a l'Institut i a Cala Oberta. Personalment el vaig tractar quan jo estava de professor a l'institut Santa Maria i, a la nit, anava a classe de català amb ell. Les lliçons eren a les vuit de la tarda i abans de començar-les solíem tenir unes converses al meu despatx de cap d'estudis. Parlàvem de tot però, especialment, de cultura en el sentit més ampli. Aquells anys jo impartia classes d'història d'Eivissa als alumnes del curs d'orientació universitària i Marià em donava consells i m'aclaria dubtes. A Villangómez li tenia i li tenc una gran estima i respecte. No m'atreveix a dir que fóssim molt amics. Teníem, però, llargues i amistoses converses vora la taula perquè els dos coincidírem alguns anys, a l'hora de dinar, al restaurant Cartago de la via Púnica, carrer on llavors ell vivia.

Durant la meua vida política vaig demanar-li consell en nombroses ocasions. Record especialment les xerrades mantengudes referents a l'Enciclopèdia. Ell era partidari de fer-la temàtica i no per ordre alfabètic. També li vaig consultar la conveniència o no de traslladar la custòdia de la Catedral i la Tanit a l'Exposició Internacional de Sevilla (un grupet de ciutadans hi estava en contra). Igualment vaig demanar-li el parer sobre la possibilitat de fer un himne per a Eivissa i Formentera.

Sempre tenia raonada resposta per a totes les qüestions. Una foto seua i una altra del també escriptor Fajarnés, amb afectuoses dedicatòries, estaven al meu despatx oficial i ara a la biblioteca de sa Talaia. El seu record i mestratge sempre m'acompanyaran.

Tal volta podria ser interessant dir-te, Joan, que quan era delegat del ministeri de Cultura vaig trobar-me a l'oficina, llavors ubicada a l'edifici del Teatre Pereyra, amb l'arxiu de la Falange. Record que eren tres o quatre caixes de cartó. Entre aquells papers n'hi havia que feien referència a Marià Villangómez. La delegada provincial em va exigir que enviàs tots aquells expedients a Mallorca. Jo vaig fer una mica d'anca de verro però havia de complir les amenaçants ordres. Ara em sap greu no haver fet fotocòpies d'alguns documents, especialment d'aquells que, record, parlaven del nostre poeta i de la seua postura durant la guerra civil del 36. Allà, a Mallorca, esperen.

Dins les meues possibilitats, vaig intervenir perquè a Marià Villangómez se li concedís la Medalla d'Or del Consell Insular. També, des de la conselleria de Cultura, vàrem promoure i sufragar totes les despeses per tal d'aixecar-li una escultura en bronze al poble de Sant Miquel d'on havia estat mestre i, també, perquè les terres de Balansat inspiraren part de la seua obra literària.

Finalment, quan morí, vaig escriure aquestes dues semblances que publicà la premsa local.