Un petit déu guerrer anomenat Resef

No és més alt que un bolígraf. No pesa més que tres bones taronges. No està molt definit. Així és Resef, el déu guerrer amb què el Museu Arqueològic d´Eivissa i Formentera ha encetat la campanya ´La peça del mes´. El pobre Resef portava ja un parell d´anys sense veure la llum. Des que varen haver de tancar l´arqueològic de Dalt Vila. Però durant el mes de febrer ha set la peça estrella de les instal·lacions, la que ha ocupat la vitrina principal de l´entrada.

Resef és únic a les Pitiüses. De moment, no se n´ha trobat cap altra de figureta seua. I aquesta va aparèixer gairebé per casualitat, l´any 1966, quan removien i netejaven el terra prop del baluart de Sant Joan, durant unes «obres civils per crear un nou accés al recinte històric», explica Carmen Mezquida, responsable dels tallers educatius del museu i encarregada de donar la conferència, dissabte passat, sobre aquesta peça. El varen trobar bastant fet malbé, amb una cama trencada, el cap també separat del cos i sense la llança que els experts creuen que portava a una de les mans. A més, el guerrer estava «completament descontextualitzat», envoltat de peces de ceràmica de diferents èpoques en la terra de reompliment.

Plom de Sierra Morena

«És excepcional», afirma Mezquida, que confessa que li té estima a aquesta peça, un smiting god («déu de la guerra, de la tempesta»). Destaca que un dels motius de la seua excepcionalitat és el material amb què està feta: plom. El normal, en les figures dels déus, és que siguin de bronze. Mezquida explica que el plom amb què es va confeccionar, tot i que aquí hi havia plom a les mines de s´Argentera, procedia de Sierra Morena. El que sí és segur és que es va fer aquí.

La pregunta és òbvia: Per què, posats a haver d´importar el material, el petit Resef es va fer de plom i no de bronze? Mezquida pensa uns segons: «Supós que perquè el plom éra més barat que el bronze». I clar, Resef era un déu relativament menor per als púnics pitiüsos. La següent pregunta que ve al cap: I perquè veneraven un déu de la guerra si els púnics eren un poble més aviat pacífic que es dedicava al comerç més que a la guerra? Doncs Mezquida també té resposta per això: «Que els fenício-púnics fossin pacífics no significa que no tenguessin defensors de la ciutat, protectors de la monarquia. Enfrontaments, en tenien, encara que preferien el matrimoni per crear aliances que la guerra. Tot i això, a la vora de cada vaixell comercial hi havia sempre un militar per protegir-lo i defensar-lo. És normal que tenguessin un déu guerrer».

El culte a Resef-Melkart està documentat a Eivissa a les tables de plom que es varen trobar a es Culleram l´any 1923.

Un raig con el de Zeus?

Resef, que es va restaurar, està caminant, avançant. La cama esquerra més endavantada que la dreta. A la mà esquerra porta el que sembla una torxa per il·luminar-se. I a la dreta li manca la llança. Bé, la llança o, potser, un feix de llum, un raig, com el de Zeus. Es va fer amb un motllo, però no de dos peces encaixades, sinó amb el que es coneixia com «a la cera perduda». No és una peça ben acabada. Té rebaves de metall i està «desgastadet», comenta, tendra, Mezquida.

El déu guerrer s´aguanta dret sobre una peana. Sembla una nimietat, però això és molt important. Que tengui peana és el que indica que es tracta d´un déu: «És una forma de resaltar las figura, de donar-li importància». Va ser la postura el que va indicar els experts que es tractava de Resef. El primer que varen veure va ser que era una figura masculina. Despulla, amb barba i amb un lebedé al cap: «El lebedé és el capell cònic típic fenici». Ja amb més deteniment varen adonar-se´n que, tot i ser una figura molt esquemàtica, portava al capell com una ploma, «una tiara egípcia», semblant a algunes figures que es poden veure al Museu Nacional de Palermo.

El fet que sigui una escultura «tosca i amb poca definició» no significa que els antics púnics eivissencs no la sabessin fer millor, sinò que respon al gust de l´època. Mezquida explica que no els interessava la forma del cos, per això hi ha pocs detalls anatòmics. Això sí, afirma, entre rialles, que les natges sí estan ben marcades. La cara era una altra història. El Resef eivissenc és expressiu. Té els ulls grosos. Igual que el nas, que és prominent. I la barbeta, punxeguda. «Té una expressió forta. Molt forta», afegeix.

L´experta destaca que al segle VI abans de Crist les tècniques ja permetien que les figures fossin més definides i que, tot i això, aquest Resef sembla encara «arcaic». Torna al gust que imperava en l´època i recorda que també les terracotes mantenen aquesta indefinició en les formes del cos enfrontades amb molta expressivitat a la cara, a la que li donen tota la importància. Aquestes peces s´allunyen de l´estil més clàssic que s´aprecia en figures de la resta de la Mediterrània. Tot i això destaca que a Síria també se n´han trobat de molt semblants a aquest Resef, únic a les troballes arqueològiques pitiüses.

Tot llest per Astarté

Encara amb la història de Resef recent, el museu es prepara per a la propera peça del mes. Serà Astarté, la deessa fenícia a la què els antics eivissencs veneraven abans que a Tanit. Ella ocuparà fins al darrer dia de març el lloc d´honor de l´entrada del museu.

Resef, aquest soldadet de plom fenici, deixarà de ser el protagonista. Tornarà a ser un mes al museu. Almenys, per als visitants. Una pena, per a Mezquida: «Cada peça té la seua història, detalls que la fan especial i que, sovint, en una visita, es perden».