Rafael Sainz de la Cuesta, un mecenes

Rafael Sainz de la Cuesta (Madrid 1896-1961) era agent de canvi i borsa del col·legi professional de Madrid. Aquesta figura del món financer era definida com la persona que actuava d´intermediari oficial i fedatari públic que estava autoritzada per llei per negociar en borsa els valors mobiliaris. En posteriors reformes del mercat de valors, aquestes persones passaren a denominar-se com a corredors de comerç i fa uns anys, foren substituïts en el mercat borsari espanyol, per les societats i agències de borsa.

L´arribada a Eivissa

Rafael Sainz va visitar Eivissa per primera vegada el 1931, convidat pel seu amic pintor Rigoberto Soler (1896-1968), amb qui tenia una bona amistat des que el valencià es va traslladar a Madrid per ingressar a l´Escola de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, amb una modesta beca concedida per la Diputació de València. A mitjan dècada dels anys vint i després de recórrer Itàlia, França i Àustria, el seu caràcter lliure el portà a Eivissa i s´establí en una barraca de fusta que ell mateix va construir a la platja de s´Estanyol de Santa Eulària des Riu, que ell batejà amb el nom de Niu Blau, denominació que ha aconseguit fortuna. El 1926 guanyà la segona medalla de pintura de l´Exposició Nacional de Pintura amb un quadre de temàtica eivissenca ´Idil·li eivissenc´, que es conserva en el Museu de Bordeus. Després comprà un terreny a la família Riquer, al nord del poble de Santa Eulària, on va viure i va treballar molt.

En aquella primera visita, Sainz quedà entusiasmat de la bellesa d´Eivissa i, també, del caràcter dels eivissencs. Ràpidament decidí que volia tenir una casa a l´illa i més concretament al poble de Santa Eulària des Riu. El lloc elegit fou una hisenda a llevant del poble, vora la carretera que duu a Sant Carles de Peralta; el lloc tenia nombroses oliveres i per aquest motiu li posà el nom de ´Getsemaní´.

La tardor de 1932 Rafael Sainz tornà a Eivissa i en aquest viatge venia acompanyat per l´arquitecte Federico López de Ocariz, amb l´encàrrec d´aixecar una casa seguint els esquemes de l´arquitectura eivissenca però amb el confort que s´esperava d´una casa moderna. Aquí cal apuntar que Ocariz fou sancionat quan acabà la Guerra Civil Espanyola per un tribunal de depuració política i social del Col·legi d´Arquitectes d´Espanya, que afectà a un total de 83 arquitectes, entre els quals hi havia Josep Lluís Sert o Germà Rodríguez Arias, que tanta relació tengueren amb Eivissa. Fou sancionat amb una inhabilitació temporal per exercir càrrecs públics, directius i de confiança.

Quan a la tardor de 1934 la casa fou finalitzada, Rigoberto Soler va publicar a Diario de Ibiza una carta oberta on explicava que Sainz de la Cuesta va convidar a una festa els obrers que havien pres part en la construcció. Soler apunta que l´arquitecte López de Ocariz havia sabut conjugar la gràcia i l´estil de la casa eivissenca amb les més altes exigències del confort d´aquell moment a una capital com Madrid. També recordava Rigoberto Soler en aquell article que ell intentava donar a conèixer les excel·lències d´Eivissa als seus millors amics i que, gràcies a aquestes recomanacions, Sainz ja tenia casa a l´illa. La festa va acabar amb el típic ball eivissenc. A més dels obrers i de l´amfitrió i Soler i esposa, també hi assistiren Jack Osgood i, en representació de l´Ajuntament, Miquel Tur Gabrielet, secretari municipal.

Un dels obrers que va pendre part en la construcció de la casa de ´Getsemaní´ fou Antoni Marí Ribas Portmany, que intentava obrir-se camí en el món artístic però que en aquell moment exercia de fuster i decorador. Ell i el seu germà Josep executaren la fusteria i pintura de la casa.

Portmany acabava de retornar de Barcelona, on exercia de pintor i decorador en el taller de pintura industrial de Josep Goixens i també assistia a les classes de l´Escola de Pràctiques Gratuïtes per a aprenents, que regentava la Unió i Germandat de Mestres Pintors de Barcelona. Allí, Portmany guanyà diversos premis per treballs que havia realitzat. Aquí s´iniciava una llarga relació de treball i d´amistat entre ´es Banquer´ i Portmany, com veurem més endavant.

A la casa no va faltar un estudi de pintura, que es va construir per ser utilitzat pel propi Sainz de la Cuesta, però que en realitat empraren molts dels amics artistes del propietari.

De Rigoberto Soler cal apuntar que intervengué de manera decidida els primers dies de la Guerra Civil per salvar el retaule de l´església de Jesús. Quan sabé que els milicians tenien la intenció de cremar-lo, marxà a peu de Santa Eulària a Jesús i, en dialecte valencià, es dirigí als seus paisans fent-los veure la importància artística de l´obra. Aconseguí que desistissin del seu propòsit i el retaule fou desmuntat i dipositat a les dependències de l´antic convent dels dominics de Vila.

Amadeu Roca

Rafael Sainz va ajudar a multitud d´artistes de renom. Aquí hem d´apuntar el nom del pintor valencià Amadeu Roca Gisbert (València 1907-1999), que es formà com a pintor a l´Escola de Belles Arts de la seua ciutat nativa. Després fou becat per la Diputació de València i passà a partir de 1928 per Roma, París i els Països Baixos. El 1933 viatjà per primera vegada a Eivissa, on pintà multitud d´obres, moltes de caràcter costumista. És realment interessant el treball pictòric que va realitzar a Sant Miquel de Balansat, amb obres que destaquen pels detalls sobre els vestits típics, les dones, els costums, etc. A la casa de ´es Banquer´ va coincidir amb Antoni Marí Ribas, Portmany, que en aquells moments servia a ´Getsemaní´ com a administrador i home de confiança de Sainz. L´alçament militar del juliol de 1936 agafà Roca treballant a Santa Eulària. En plena guerra abandonà l´illa, on tornà el 1939 i, convidat per Sainz, durant dos o tres anys treballà incansablement a l´estudi de pintura de ´Getsemaní´. Hi va romandre fins a 1942, quan tornà a Madrid i després a París, ciutat que hagué d´abandonar a causa de la II Guerra Mundial.

Passà definitivament a treballar a Madrid, a un estudi que sembla que era propietat de Rafael Sainz.