El 17 d´octubre de 1941 arribaven a Eivissa, a bord d´un avió Junkers 52 (JU-52) Juan Bono Boix, director general d´Aviació Civil i César Gómez Lucía, director de la companyia Ibèria, acompanyats d´altres experts. Per preparar la visita d´aquestes autoritats, prèviament s´havia desplaçat des de Palma el delegat d´Ibèria a Balears, que era Federico Pérez Esteve, que el Diario de Ibiza d´aquells moments recordava que era un bon coneixedor dels cels eivissencs i de l´aeròdrom des Codolar, ja que durant la Guerra Civil havia pilotat l´avioneta que feia d´enllaç entre Eivissa i Palma. La visita durà un dia i mig.

D´aquesta manera s´obria amb caràcter experimental l´aeròdrom militar per permetre l´ús civil, però es recordava que es limitava el seu ús en exclusiva a la companyia Ibèria. Els avions que es pensaven designar per servir la línia era el trimotor Junkers 52. L´avió Ju-52 era de fabricació alemanya, que havia nascut com a avió de transport per a la Luftwaffe i que entrà en servei a mitjans de la dècada dels anys trenta. Aviat se´n va fer una versió civil, que permetia el transport d´una vintena de passatgers. Tenia una velocitat de creuer d´uns 260 km/h, una autonomia màxima de 2.000 km i un sostre de vol d´uns 5,500 m.

Durant el mes de novembre es realitzaren diverses proves amb els avions Junkers i el trajecte a Palma durava 38 minuts. La inaguració oficial de la línia es preveia per al dia 10 de desembre de 1941.

El novembre de 1941 Josep Ramon Ferrer, a qui tothom coneixia com a Pepe Ramon, propietari de la llibreria Casa Ramon, situada al número 5 del carrer de Riambau, fou designat delegat de la companyia Ibèria. Els dos directius d´Ibèria, després de visitar el precari aeròdrom des Codolar, acordaren l´establiment d´una línia aèria regular que dos dies per setmana faria el trajecte Palma-Eivissa-València i la tornada en sentit invers, València-Eivissa-València.

Es feren els primers trajectes, però sembla que als pocs dies s´abandonà definitivament la línia aèria. El que se sap de segur és que el mes de febrer següent el mecànic que Ibèria tenia destacat a Eivissa, Oscar Scheffold, deixava l´illa i se´n tornava a Mallorca.

Realment el mes de desembre no era la millor època per començar la línia aèria, a més, cal recordar que la pista no era més que una cinta de terra piconada o compactada i la més petita quantitat de pluja, inhabilitava el seu ús.

Durant bona part de la dècada dels anys quaranta, l´aeròdrom continuà amb les funcions de pista militar d´emergència i hi ha una nota que diu que el 1943 es Codolar va acollir un destacament d´avions de caça model Fiat.

Després de totes aquestes vicissituds, semblava que a finals de la dècada dels anys quaranta s´anava a solucionar d´una manera definitiva el transport aeri per a l´illa d´Eivissa. El 22 d´agost de 1949, el Butlletí Oficial de l´Estat publicava un ordre del ministre de l´Aire, Eduardo González Gallarza, pel qual s´obria al trànsit aeri civil (nacional complet, internacional de turisme i a escales tècniques del trànsit internacional), l´aeroport des Codolar. Semblava que ara, i d´una manera definitiva, el transport aeri de passatgers quedaria assegurat, pel que feia a l´illa d´Eivissa.

Son Bonet

Aquí convé recordar que des de la Guerra Civil Mallorca comptava amb l´aeròdrom de Son Bonet amb algunes línies servides per la companyia Ibèria, amb JU-52 i que el 1946 fou habilitat com aeroport amb duana i obert al trànsit internacional; aquell any, la línia Palma-València transportà uns 18.000 passatgers.

Son Bonet disposava de dues pistes de terra, una petita torre de control amb comunicacions terra-aire i un radiogoniòmetre. L´aeròdrom de Son Sant Joan era emprat per l´aviació militar.

De la mateixa manera que sobre el paper s´havia obert l´aeroport des Codolar, es tancava. El Butlletí Oficial de l´Estat del 18 de juny de 1951, el mateix ministre, Gallarza, tancà al trànsit aeri l´aeroport des Codolar per raons d´orde tècnic. En tot aquell període no havia rebut cap avió comercial. L´aeròdrom tenia com equipament, a més de la pista de terra, uns petits barracons de fusta abandonats per l´exèrcit de l´aire, una petita emissora terra-aire i una mànega de vent.

Exèrcit de l´Aire

Amb tot això, Eivissa tenia una petita guarnició de l´exèrcit de l´Aire a es Codolar i també, an la base d´hidros de Formentera. La mostra més patent d´aquesta presència, a més del record de molts que serviren a l´exèrcit de l´Aire, són les notícies que cada any apareixien a la premsa del moment amb la celebració, a començament de desembre de la festivitat de la patrona d´aviació, la Mare de Déu de Loreto.

La situació va donar un canvi radical quan el juny de 1952 visitava Eivissa el ministre de l´Aire, que encara era Eduardo González Gallarza, l´autor de les dues ordes ministerials anteriors. Arribà ell i el seu seguici a bord de dos trimotors de l´exèrcit de l´Aire i, a més d´alts càrrecs del Ministeri, com el cap de l´Estat Major de l´exèrcit de l´Aire, general Longoria, el cap de la zona aèria de Balears i el governador civil de Balears, Alejandro Rodríguez de Valcárcel.

A es Codolar foren rebuts pel comandant militar de les Pitiüses, coronel Ramon Gotarredona, el comandant aeri, Joaquín Villegas Matutes, l´alcalde d´Eivissa, Cèsar Puget, i altres autoritats. Els honors militars anaren a càrrec d´una companyia d´infanteria, sota el comandamament del capità Francisco Ariza Montoro.

L´autèntic objectiu de la visita ministerial era analitzar les possibilitats d´adequar la pista per poder rebre avions civils, cosa que es va veure possible sempre que es fessin les obres necessàries. La visita durà escassament una hora, però va tenir bons resultats per al futur.

Finalment, el 13 de novembre de 1954 el Butlletí Oficial de l´Estat publicava un decret pel qual es declaraven d´urgència les obres de construcció de l´aeroport d´Eivissa. En el preàmbul de l´article únic s´exposava que la situació geogràfica d´Eivissa, en la proximitat de nombroses rutes aèries, aconsella disposar d´un aeroport que reuneixi des condicions de seguretat necessàries per a la seua utilització tant per l´aviació civil com militar. També s´apuntava l´augment de l´arribada de turistes a l´illa, cosa que aconsellava millorar els escassos mitjans de comunicacions disponibles fins al moment. L´aeroport es trobava molt a prop.