Els anys seixanta del segle passat foren testimonis privilegiats del principi del més gran canvi que mai ha experimentat el poble eivissenc i formenterer, canvi que encara dura, alimentat per les mil aplicacions que les tècniques modernes ens duen frenèticament.
Al llarg dels anys seixanta, la primera fàbrica de llum elèctrica, la de Cal Ferró, començava a allargar generosament els seus braços per les terres d´Eivissa, i més endavant per les de Formentera. Les anteriors fàbriques de l´eixample de la Marina, de Santa Eulàlia i de Sant Antoni, que solien facilitar llum (!) unes hores en caure la nit, donaren el darrer sospir. El primitiu camp militar d´aviació del Codolar també havia començat a millorar-se, pistes noves d´asfalt, estacions de més cabuda. Les carreteres de les illes encara no milloraven gaire. Es parlava amb aplaudiments del gran èxit del turisme estranger a l´illa de Mallorca, mentre que aquí, més o menys enlluernats, ja corríem pel camí dels mallorquins. Cada mes de setembre es començaven hotels que havien d´acabar-se abans de juny, per poder allotjar tot d´una més turistes.
L'església, sobretot la seua part superior, la més responsable, la que manava, començava a girar els ulls en blanc davant tanta gent, tants de sous i tanta poca moralitat, en el sentit exclusiu que es donava a la paraula. No es deixava de recordar que, ja feia anys, el bisbe Antoni Cardona Riera Frit, segons ell mateix solia repetir, havia aconseguit que fos creada a Eivissa una delegació del Govern, perquè posàs en ratlla tantes persones, especialment al·lotes que havien oblidat que la roba era per tapar el cos. Anys abans, a Talamanca, el bisbat havia organitzat la platja de Benimar, nom copiat d´una de semblant a València, on s´havia de prendre el sol i nedar amb vestits de bany de cap a peus, és a dir, complerts. Benimar tengué la reumàtica vida d´un sol estiu.
A nivell nacional el problema era igual o superior. La catòlica Espanya aixecava les serres i no podien mancar assemblees sobre la pastoral del Turisme, on es digueren moltes veritats, malgrat que també alguna de les ocurrències avui ens pot fer moure els llavis. Una d´elles era la preocupació excessiva d´adquirir tot d´una camirros, nom d´origen desconegut, que eren uns camionets blancs dins els quals existia tot el que era necessari per celebrar la missa. Com que els turistes no anaven a missa, era necessari dur-los l´església perquè poguessin resar tranquils en poder escoltar la celebració al costat de les platges. Sembla que fou el gran preu de compra dels camirros que impedí la seua presència en les nostres platges. Tot i això continuà el de-sig perquè se celebràs com més millor la missa en indrets pròxims als nuclis turístics. Com que no eren molts els capellans eivissencs que podien oferir el servei, aquest mai no fou abundant, però no tardà molt a arribar al Canar i a Cala Llonga.
L´any 1867, el vicari capitular Rafel Oliver Ribes, en el seu pla parroquial, ja havia vist la necessitat que algun dia es fes un oratori a Cala Llonga de Dins, per als pobladors. Qui podia dir-li que, un segle després, el seu desig es veuria acomplert amb un petit centre de culte dedicat a la Mare de Déu de la Bona Mort? Fa poc que se n´han celebrat els primers vint-i-cinc anys.
També cal recordar que Cala Llonga, Mala Garba d´un temps, suportà la presència de perilloses desembarcades d´enemics. La devoció a la Mare de Déu d´Agost hi té arrels molt fondes, perquè des de temps immemorial s´hi feia una gran festa, amb ball i altres divertiments, vora la platja. És a dir, la festa de l´Assumpció no és cosa d´ara, a Cala Llonga. Amb el petit centre de culte no s´ha fet altra cosa més que començar a dur a terme el vell somni.
Al costat de tramuntana de la platja hi havia una fabriqueta de teules del pla de millores del segle XVIII. A l´altre costat, devora la cova Negra, trobam la vella fita de les Monges, nom rebut de les terres que les monges de Sant Cristòfol havien heretat del vicari general Antoni Andreu, en el segle XVII. Des del seu emplaçament fins al puig d´en Riera de la Creu, la fita assenyalava la divisió entre el quartó de Santa Eulàlia i el Pla de Vila, tot i que ara Santa Eulàlia i la Mare de Déu de Jesús tenen partió comuna des del salt d´en Serra, a l´altre costat del puig del Castellar, pujant pel fons del torrent Roig.
Joan Marí Cardona (historiador i canonge arxiver)
Diario de Ibiza, 15 d´agost de 2001
